Ningú pot dir-te què ets pel que fa al teu ésser o naturalesa primordial. Ni les ciències, ni les filosofies, ni les religions. En el cas que fos així, no seria més que una nova creença, un nou concepte, una nova el·laboració mental i en conseqüència un ocultament del que realment ets.

No cal arribar lluny, a llocs estranys, ni a entranyes corrents espirituals o estranys exercicis de modificació de consciència. No cal vestir-se d’una manera determinada ni menjar viandes especials , ni viure de forma rara. No cal conèixer moltes coses, ni recitar de memòria textos de saviesa, ni adoptar postures estranyes, ni tan sols romandre estones molt llargues de meditació.

És simplement adonar-se del que ets. Caure en el compte que tot està complert. Si no te n’adones, el que ets no brillarà, s’hi quedarà en no manifestat. “El caure en el compte” és en el sentit literal: és deixar caure’s. Per això pot donar un cert vertigen “on m’agafo?” “on estic?”, però aquest abandonar-se, aquest desprendre’s ofereix tranquil·litat, saber que estàs just en el centre, just resideixes on hi has de residir.

No és més que romandre vigilants davant del que succeix i no caure en el parany de confondre el que succeix amb el que realment és. Per això es diu que no es pot definir què ets, només es pot dir què no ets. Així ho diu Sri Nisargadatta Maharaj  (1897-1981), quan un interlocutor l’interroga:

Int: Què vol dir conèixer-me a mi mateix? Al conèixer-me a mi mateix, què és el que exactament el que arribo a conèixer?                          

Mah: Tot el que vostè no és.                                                                                                 

Int: I no el que jo sóc?

Mah: El que vostè és, vostè ja ho és. Coneixent el que vostè no és, vostè es lliura d’allò i roman en el seu propi estat natural. Tot allò que esdevé de manera espontània i sense esforç.

Int: I què en descobreixo?

Mah: Vostè descobreix que no hi ha res a descobrir. Vostè és el que vostè és i això és tot.

Int: Però finalment, què soc jo?

Mah: La darrera negació de tot el que vostè no és.

Així que la resposta a la pregunta “què sóc?” És “no sé”.

Aquest no-saber és la ignorància que ens fa estar en la saviesa. És el lloc de l’ÉSSER, del lloc de la no-separació, perquè s’està en la unitat amb tot. És la realitat la que ens envolta. S’han anat trencant les barreres que ens separen, divideixen, fan distinció… i és quan apareix la unitat, o millor el no-dos: la percepció que percep la distinció de l’altre, d’allò altre, de la natura. Em situo conèixer-me un amb tot i amb tothom.

Per això es diu que la dimensió compasiva -la seva arrel- no és una qüestió ètica ni una conclusió raonada del compromís. És senzillament una vivència de l’Ésser. El conèixer porta a l’actuar. No es pot deixar d’estimar quan s’ha percebut la realitat radical del que som.

És a la vida diària on s’ha de fer tot això. És el moment present on es desplega el que realment som.

Hilario Ibáñez

Nadie puede decirte qué eres en cuanto tu Ser o tu Naturaleza Primordial ni las ciencias, ni las filosofías, ni las religiones. Si fuera así, no sería más que una nueva creencia, un nuevo concepto, una nueva elaboración mental y en consecuencia un ocultamiento de lo que realmente eres.

No hay que ir lejos, a extraños lugares, ni a extrañas corrientes espirituales o extraños ejercicios de modificación de conciencia. No hay que vestirse de un modo, ni comer cosas especiales, ni vivir de forma rara. No hay que saber muchas cosas, ni recitar de memoria textos de sabiduría, ni adoptar posturas extrañas, ni siquiera pasar grandes ratos en meditación.

Es simplemente darse cuenta de que eres eso que eres. Caer en la cuenta que todo está completo. Si no te das cuenta, lo que eres no brillará, se quedará no manifestado. “El caer en la cuenta” es literal: es dejarse caer. Por eso da una especie de vértigo “¿dónde me agarro?, ¿dónde paro?”, pero ese abandonarse, este soltar da tranquilidad, saber que estás justo en el centro, justo resides donde has de residir.

No es más que estar vigilantes ante lo que sucede y no caer en la trampa de confundir lo que sucede con lo que es. Por eso se dice que no se puede definir qué eres, sólo se puede decir qué no eres. Así lo dice Sri Nisargadatta Maharaj  (1897-1981), cuando un interlocutor le interroga:

Int: ¿Qué quiere decir conocerme a mí mismo? Al conocerme a mí mismo, ¿qué es exactamente lo que llego a conocer?

Mah: Todo lo que usted no es.

Int: ¿Y no lo que yo soy?

Mah: Lo que usted es, usted ya lo es. Sabiendo lo que usted no es, usted se libra de ello y permanece en su propio estado natural. Todo ello acontece de modo enteramente espontáneo y sin esfuerzo.

Int: ¿Y qué descubro?

Mah: Usted descubre que no hay nada que descubrir. Usted es lo que usted es y eso es todo.

Int: ¿Pero finalmente qué soy yo?

Mah: La negación última de todo lo que usted no es.

Así que la respuesta a la pregunta “¿qué soy?” Es “no sé”.

Este no-saber es la ignorancia que nos hace estar en la sabiduría. Es el lugar del SER, el lugar de la no-separación, porque se está en la unidad con todo. Es la realidad que nos envuelve. Se han ido cayendo las barreras que separan, dividen, hacen distinción… y aparece la unidad, o mejor el no-dos: la percepción que percibe la distinción, pero sabe que no hay tal.

Y allí aparece la totalidad de la compasión y de la ternura. Saber qué somos nos convierte necesariamente en compasivos. No puede ser de otra manera. No soy distinto del otro, de lo otro, de la naturaleza. Me sitúo sabiéndome uno con todo y con todos.

Por eso se dice que la dimensión compasiva –su raíz- no es una cuestión ética ni una conclusión razonada del compromiso. Es simplemente una vivencia del Ser. El conocer lleva a actuar. No se puede dejar de amar, cuando se ha percibido la realidad radical de lo que somos.

En la vida diaria es donde se ha de hacer todo esto. Es el momento presente donde se despliega lo que realmente somos.

Hilario Ibáñez

Mirador d’Urueña (Valladolid) Foto: Camí Endins

Si indagar és investigar sobre alguna cosa que està oculta, haurem de ser com els exploradors, als que els guia l’anhel de descobrir coses fins aleshores desconegudes. Van a la recerca d’alguna cosa que creuen que existeix, que està oculta i volen treure-ho a la llum. A mesura que avancen van deixant allò conegut perquè els guia descobrir el que està més enllà. Per això el seu progrés l’orienta allò que no és; el camí de l’explorador està marcat pels “no”, perquè a mesura que avancen aniran descartant, i deixant enrere allò ja conegut.

Aquesta actitud de l’explorador s’assembla a l’exercici d’indagar, però per a aquest exercici no cal moure’s ni caminar fora d’un mateix, al contrari, cal deixar-se guiar pel nostre anhel, que ens porta al nostre centre.

El punt de partida és la pregunta qui sóc jo? És la pregunta per l’Ésser, per la Natura Primordial, pel més central d’un mateix. Totes les altres preguntes es deriven d’aquesta. I tenim l’experiència que aquesta pregunta, més o menys manifesta, sorgeix en els moments de confusió, en què sembla que tot perd sentit, en els quals un ja ha esgotat les vies per explicar-se les coses que li passen.

Per a la nostra ment analítica això és un embolic irresoluble i fuig del que considera confusió, intentant respondre per omplir el buit mental. I comença a respondre amb avidesa i rapidesa, acudint a allò extern: sóc fill de, pare de, la meva professió és, sóc d’aquesta manera o de l’altra, estic d’acord amb i en desacord amb, perquè jo sóc així. I ens enganyem creient que ens donem una resposta perquè creiem que d’aquesta manera ens identifiquem i ja sabem qui som i els altres també ho saben. Però qualsevol resposta només seria, i només pot ser, una opinió, una idea o un altre concepte … i estaríem en el punt de partida.

Havíem dit que aquesta pregunta no és per a la nostra ment analítica. La resposta ve d’obrir camí a la ment intuïtiva, que és la més assenyada. La resposta és “no ho sé” i justament en aquest “no ho sé” hi ha la certesa que la pregunta és la resposta: Jo sóc alguna cosa, em percebo que existeixo, que sóc. És la intuïció més clara que tinc de mi mateix. És, a més, immediata; ningú ens ho ha ensenyat: em sento existint. És a dir, la pregunta què sóc? no es respon; es viu; perquè ja som; o millor, ens viu a nosaltres, perquè som això que intuïm.

Situar-se en la pregunta-resposta “jo sóc” suposa estar en el moment present, sense aferrar-se a cap intenció, sense deixar-se portar pel pensament d’estar fent alguna cosa especial. És estar internament aquietat i veure passar els pensaments sense aferrar-se a ells.

Requereix una mica de disciplina i atenció. És quedar-se quiet i assistir a l’enorme joc de la ment, carregada de pensaments, emocions, sentiments, records, creences, i anar rebutjant tot el que apareix, perquè tot allò que puguem definir o posar nom és una cosa que nosaltres mateixos fem; és producte de la nostra ment. No són les creences, ni les idees que ens formem, ni les imatges, ni els records, ni tan sols el cos. No sóc ni els sentiments, ni les emocions, ni els pensaments. Tot això passa, tot això ho fabriquem nosaltres, tot això succeeix, però no sóc jo.

La indagació cap a “què sóc jo?” és un continu anar traient capes i capes. Hem d’observar i anar dient això no és, quan vingui un intent de definició; això no és, quan vingui una explicació en forma de record; això no és, quan aparegui la teoria apresa. Res d’això sóc, Què sóc? Allò que observa, allò que és testimoni, allò que veu… Allò que no pot ser trobat objectivament. Sóc allò on succeeix tot això. És com la pantalla de cinema, on es projecten milers d’imatges, on succeeixen moltes coses, però ella és testimoni del que succeeix, sense ella no hi hauria projecció, però no es crema quan hi ha un incendi ni s’inunda quan hi ha una tempesta.

Contràriament al que estem acostumats, descobrirem que el “jo sóc”, el si mateix, la naturalesa primordial que sóc no té forma, és una intuïció sorgint des de dins, sense forma i com buit. Si se li troba alguna forma és merament un pensament. És el Silenci, on no arriben les paraules ni les formes.

Hilario Ibáñez (Camí Endins)