Indagació [II] Qui sóc jo?

FullSizeRender (1)

Mirador d’Urueña (Valladolid) Foto: Camí Endins

Si indagar és investigar sobre alguna cosa que està oculta, haurem de ser com els exploradors, als que els guia l’anhel de descobrir coses fins aleshores desconegudes. Van a la recerca d’alguna cosa que creuen que existeix, que està oculta i volen treure-ho a la llum. A mesura que avancen van deixant allò conegut perquè els guia descobrir el que està més enllà. Per això el seu progrés l’orienta allò que no és; el camí de l’explorador està marcat pels “no”, perquè a mesura que avancen aniran descartant, i deixant enrere allò ja conegut.

Aquesta actitud de l’explorador s’assembla a l’exercici d’indagar, però per a aquest exercici no cal moure’s ni caminar fora d’un mateix, al contrari, cal deixar-se guiar pel nostre anhel, que ens porta al nostre centre.

El punt de partida és la pregunta qui sóc jo? És la pregunta per l’Ésser, per la Natura Primordial, pel més central d’un mateix. Totes les altres preguntes es deriven d’aquesta. I tenim l’experiència que aquesta pregunta, més o menys manifesta, sorgeix en els moments de confusió, en què sembla que tot perd sentit, en els quals un ja ha esgotat les vies per explicar-se les coses que li passen.

Per a la nostra ment analítica això és un embolic irresoluble i fuig del que considera confusió, intentant respondre per omplir el buit mental. I comença a respondre amb avidesa i rapidesa, acudint a allò extern: sóc fill de, pare de, la meva professió és, sóc d’aquesta manera o de l’altra, estic d’acord amb i en desacord amb, perquè jo sóc així. I ens enganyem creient que ens donem una resposta perquè creiem que d’aquesta manera ens identifiquem i ja sabem qui som i els altres també ho saben. Però qualsevol resposta només seria, i només pot ser, una opinió, una idea o un altre concepte … i estaríem en el punt de partida.

Havíem dit que aquesta pregunta no és per a la nostra ment analítica. La resposta ve d’obrir camí a la ment intuïtiva, que és la més assenyada. La resposta és “no ho sé” i justament en aquest “no ho sé” hi ha la certesa que la pregunta és la resposta: Jo sóc alguna cosa, em percebo que existeixo, que sóc. És la intuïció més clara que tinc de mi mateix. És, a més, immediata; ningú ens ho ha ensenyat: em sento existint. És a dir, la pregunta què sóc? no es respon; es viu; perquè ja som; o millor, ens viu a nosaltres, perquè som això que intuïm.

Situar-se en la pregunta-resposta “jo sóc” suposa estar en el moment present, sense aferrar-se a cap intenció, sense deixar-se portar pel pensament d’estar fent alguna cosa especial. És estar internament aquietat i veure passar els pensaments sense aferrar-se a ells.

Requereix una mica de disciplina i atenció. És quedar-se quiet i assistir a l’enorme joc de la ment, carregada de pensaments, emocions, sentiments, records, creences, i anar rebutjant tot el que apareix, perquè tot allò que puguem definir o posar nom és una cosa que nosaltres mateixos fem; és producte de la nostra ment. No són les creences, ni les idees que ens formem, ni les imatges, ni els records, ni tan sols el cos. No sóc ni els sentiments, ni les emocions, ni els pensaments. Tot això passa, tot això ho fabriquem nosaltres, tot això succeeix, però no sóc jo.

La indagació cap a “què sóc jo?” és un continu anar traient capes i capes. Hem d’observar i anar dient això no és, quan vingui un intent de definició; això no és, quan vingui una explicació en forma de record; això no és, quan aparegui la teoria apresa. Res d’això sóc, Què sóc? Allò que observa, allò que és testimoni, allò que veu… Allò que no pot ser trobat objectivament. Sóc allò on succeeix tot això. És com la pantalla de cinema, on es projecten milers d’imatges, on succeeixen moltes coses, però ella és testimoni del que succeeix, sense ella no hi hauria projecció, però no es crema quan hi ha un incendi ni s’inunda quan hi ha una tempesta.

Contràriament al que estem acostumats, descobrirem que el “jo sóc”, el si mateix, la naturalesa primordial que sóc no té forma, és una intuïció sorgint des de dins, sense forma i com buit. Si se li troba alguna forma és merament un pensament. És el Silenci, on no arriben les paraules ni les formes.

Hilario Ibáñez (Camí Endins)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s