anàlisi

by

[Qui sóc jo?] Anàlisi versus Indagació

gris2231

Qui més qui menys, crec que tots, d’una manera o altra, ens fem preguntes tan fonamentals com: “què sóc jo?” o, més apropiadament, “Qui sóc jo?“, “Quina és la meva veritable naturalesa?”, “Per què vaig néixer?”, “Per què he de morir? “,” Quina és la meva relació amb els meus semblants? “… Ser humà significa fer-se aquestes preguntes. I probablement, el no fer-les o ocultar-les és font de patiment. Inevitablement, cadascuna se les respon com pot.

També hi ha preguntes més quotidianes: “Per què em passa això a mi?” “Què és el que he fet jo perquè em passi tot això? ” … si hagués fet o deixat de fer tal cosa m’hagués anat millor “. Donem voltes i voltes als mateixos temes sense solució de continuïtat. Pensament rere pensament ens veiem immerses en una roda sense sortida, encara que això sí, ens entretenim pensant sobre el que va poder haver sigut i no ho va ser, sobre el que serà i sobre el que hauria de ser.

Però tenim l’experiència que així no es resol res. Acudim a experts, anàlisi, ensenyaments, intentant trobar la resposta, però és un carreró sense sortida. A vegades trobem una mena de resposta, però veiem que sempre és incompleta i/o poc satisfactòria… Però pot ser que passi això perquè emprem un mètode inadequat: l’anàlisi.

L’anàlisi és un estudi minuciós de les parts d’una cosa; és quelcom així com voler desfer l’embolic, descomponent en parts el que volem conèixer. Agafem un objecte i tractem d’entendre, distingint i separant les seves parts, valorant, comparant, jutjant a través de la raó analítica…

Davant les preguntes que ens hem fet anteriorment, també diem: espera, que anem a analitzar. És a dir, anem a veure què és la vida, o el jo o la mort, o la meva veritable naturalesa com si tot això estigués fora de nosaltres, com si fos un objecte més que veiem, toquem i podem descompondre per analitzar-lo. És a dir, apliquem el mateix mètode per analitzar el mecanisme d’un cotxe que per analitzar què sóc… i aquí pot romandre l’error.

Perquè la pregunta què sóc no és tractar sobre un objecte, una cosa exterior a mi mateix. I per això la resposta no pot consistir en dir la meva edat, la meva procedència, el meu treball, si sóc pare o mare o fill de, etc. Quan ens preguntem per la nostra pròpia naturalesa, ens estem preguntant sobre el mateix que es fa la pregunta. És com si l’ull es preguntés què és la visió.

Per tant cal emprar un altre mètode, que deixi de banda el pensament, la raó, l’anàlisi i ajudi a accedir al que realment som, a la nostra natura primordial o al nostre Ésser. És a dir, que no dirigeixi la ment cap als objectes, l’extern, sinó cap a la font de tot, que està en un mateix. L’ésser humà posseeix en el fons de sí mateix l’essencial de tota saviesa. Ho sàpiga o no, la veritat està en ell mateix i en cap altre lloc.

Ha de ser un mètode que es deixi portar per la intuïció, l’observació i la contemplació, que faciliti el situar-se com a testimoni del que esdevé. Aquest mètode és la indagació, que com defineix el diccionari és un conjunt d’investigacions que es duen a terme per accedir a un assumpte ocult o secret. Hem d’emprar la ment, però hem d’utilitzar-la per poder accedir a un lloc més enllà d’ella mateixa, que per això mateix no és objecte d’anàlisi, i per això es queda sense paraules per poder respondre … és el paper del silenci.

Però d’això en parlarem un altre dia.

Hilario Ibáñez

by

[Indagación I] Análisis versus Indagación

bosc

Estremar (Os Ancares, Lugo) Foto: Camí Endins

Quien más quien menos, creo que todos, de un modo u otro, nos hacemos preguntas tan fundamentales como: “¿quién soy yo?” o, más apropiadamente, “¿qué soy yo?“, “¿cuál es mi verdadera naturaleza?“, “¿por qué nací?“, “¿por qué debo morir?“, “¿cuál es mi relación con mis semejantes?“… Ser humano significa hacerse estas preguntas. Y probablemente, el no hacerlas u ocultarlas es fuente de sufrimiento. Inevitablemente, cada uno se las responde como puede.

También hay preguntas más cotidianas: “¿Por qué me pasa esto a mí?” “¿qué es lo que he hecho yo para que me suceda todo esto?” “…si hubiera hecho o dejado de hacer tal cosa me hubiera ido mejor”. Damos vueltas y vueltas a los mismos temas sin solución de continuidad. Pensamiento tras pensamiento nos vemos metidos en una rueda sin salida, aunque eso sí, nos lo pasamos muy entretenidos pensando sobre lo que pudo haber sido y no fue, sobre lo que será y sobre lo que debería ser.

Pero tenemos la experiencia que así no se resuelve nada. Acudimos a expertos, análisis, enseñanzas, intentando encontrar la respuesta, pero es un callejón sin salida, a veces encontramos una especie de respuesta, pero vemos que siempre es incompleta y/o poco satisfactoria… Pero puede ser que ocurra esto, porque quizás empleemos un método inadecuado: el análisis.

El análisis es un estudio minucioso de las partes de una cosa; es algo así como deshacer el lío, descomponiendo en partes lo que queremos conocer. Cogemos un objeto y tratamos de entenderlo, distinguiendo y separando sus partes, valorando, comparando, juzgando a través de la razón analítica…

Ante las preguntas que nos hemos hecho anteriormente, también decimos: Espera, que vamos a analizar. Es decir, vamos a ver qué es la vida, o el yo o la muerte, o mi verdadera naturaleza como si todo eso estuviera fuera de nosotros, como si fuera un objeto más que vemos, tocamos y podemos descomponer para analizarlo. Es decir, aplicamos el mismo método para analizar el mecanismo de un coche que para analizar qué soy… y ahí puede estar el error.

Porque la pregunta qué soy no es tratar sobre un objeto, algo exterior a mí mismo. Y por eso la respuesta no puede consistir en decir mi edad, mi procedencia, mi trabajo, si soy padre o madre o hijo de, etc. Cuando nos preguntamos por nuestra propia naturaleza, nos estamos preguntando sobre el mismo que se hace la pregunta. Es como si el ojo se preguntara qué es la visión.

Por tanto hay que emplear otro método, que deje a un lado el pensamiento, la razón, el análisis y ayude a acceder a lo que realmente somos, a nuestra Naturaleza Primordial o a nuestro Ser. Es decir, que no dirija la mente hacia los objetos, lo externo, sino hacia la fuente de todo, que está en uno mismo. El ser humano posee en el fondo de sí mismo lo esencial de toda sabiduría. Lo sepa o no, la verdad está en él mismo y en ninguna otra parte.

Ha de ser un método que se deje llevar por la intuición, la observación y la contemplación, que facilite el situarse como testigo de lo que acontece.

Este método es la indagación, que como define el diccionario es un conjunto de investigaciones que se llevan a cabo para acceder a un asunto oculto o secreto. Hemos de emplear la mente, pero hemos de utilizarla para poder acceder a un lugar más allá de ella misma, que por eso mismo no es objeto de análisis, y por eso se queda sin palabras para poder responder…es el lugar del silencio.

Pero de esto hablaremos otro día.

Hilario Ibáñez