Educar en la interioritat és educar en la felicitat

[En castellano]

p54a58_petitdialogal-1200x700

Foto cedida per a Petit Dialogal #58

Per Dani Gómez-Olivé. Article publicat a Petit Dialogal #58 – Hivern 2016

Com educar la interioritat? Com acompanyar aquest procés per a descobrir el nostre món interior? Com endinsar-se en el camí que ens condueixi a reconèixer qui som?

 Aquestes qüestions, tot i que puguin semblar noves no ho són tant. En efecte: ara les noves corrents pedagògiques ens parlen de la necessitat de considerar la competència intrapersonal o fins i tot de tenir en compte la intel·ligència espiritual a l’hora d’educar, però els clàssics ja parlaven de considerar l’ésser humà com una expressió acabada de la energia universal que es manifestava en cada individualitat. Per a grecs i llatins l’energia harmoniosa que és el macrocosmos, omnipresent i ple, es manifestava en cadascun dels microcosmos (cossos) que habitem. L’educació per a ells suposava un procés d’auto descobriment d’aquesta plenitud universal que cadascú conté des de sempre. En aquest marc, el procés educatiu era un art que havia de permetre el desvetllament perquè l’individu pogués descobrir la seves competències i la seva veritable identitat.

Si anem a l’etimologia del mot educar, ens adonarem que en la seva arrel llatina, ex-ducere, vol dir «treure de dins a fora». I què és allò que caldria treure de dins a fora? Es tractaria de fer emergir la millor part d’un mateix, allò que hom ja té però que encara no ha descobert. Així, la finalitat primera i última de tota educació, en el seu sentit clàssic (i no tant clàssic) seria acompanyar a fer descoberta de la saviesa interior, aquella saviesa innata que totes i cadascuna de les criatures tenim dins nostre. En aquest sentit, el procés educatiu és un camí de coneixement, d’auto-coneixement, de qui som. Educar, per tant, ja és, en si mateix, descobrir la nostra interioritat.

El procés educatiu és un procés de coneixement, d’autoconeixement. Educar és descobrir la pròpia interioritat. Educar en la interioritat és educar en la felicitat.

Arribats aquí la pregunta principal que ens plantejàvem en aquest article continua sense respondre’s: i això de descobrir el nostre interior, com es fa? No hi ha camins únics. Es podria dir que hi ha tants camins com individus. Aquí s’indiquen alguns camins a recórrer, que són els que han caminat moltes d’altres, però els camins són infinits. Per això és important que cadascú trobi aquells que li són més convenients per arribar a assaborir allò que som. De la mateixa manera que no és possible mostrar un bell paisatge si abans no l’has trepitjat, tampoc no ho és possible educar en la interioritat si, qui mostra el camí, no ha fet prèviament descoberta interior. Per tant, hi ha un fort repte personal en tot això que concerneix en l’educació de la interioritat: fer el salt personal i intransferible que suposa assumir el repte d’aquest viatge personal.

De la mateixa manera que és possible mostrar un paisatge bell si abans no l’has trepitjat, tampoc no és possible educar en la interioritat si qui mostra el camí no ha fet prèviament descoberta interior.

A Camí Endins (www.camiendins.org) proposem transitar pels corriols que han seguit moltes altres persones abans que nosaltres per accedir al seu interior. Gairebé totes elles ens parlen, d’una manera o una altra, d’atenció plena en el present, de silenci i de meditació com a eines per arribar a degustar aquest interior que ens habita, ens acompanya i ens dóna ple sentit. Aquestes són els instruments que utilitzem als tallers de Camí Endins per endinsar-nos en aquesta meravellosa aventura interior.

Atenció plena per significar que el camí de recerca interior ha de ser conscient, volgut, lliure, obert i intens. Atenció plena en el present perquè és en el present on es juga la felicitat. Plenament conscients en el present, conscientment atents al present, per a fer el següent pas, el del silenci.

Silenci no tan com absència de sorolls externs (que també) sinó sobretot de sorolls interns. Exercici difícil perquè cal fer callar les veus interiors que no paren d’enraonar i distreure’ns, que no paren de jutjar i jutjar-nos, que no paren de decidir per nosaltres, quan no parem atenció. En el silenci caldrà restar molt atents, de nou, a les males passades de l’ego que ens confon i ens identifica amb els nostres pensaments, sentiments i emocions. Tenim pensaments sentiments, emocions, sí, però nosaltres són molt més: l’ésser que som i que pren forma en el cos que habitem és molt més que això.

Per últim, la meditació com a eina transformadora que ens ajuda, lentament però incansable, a passar a un estat en què, per fi, prenem consciència d’allò que som: art i part de l’ésser creador, generador d’amor, pau, bondat i felicitat infinita. Precisament per això és important emprendre aquest viatge, ja que educar en la interioritat és educar en la felicitat. La pròpia i també la dels altres. Serem prou coratjosos per emprendre’l?

Enllaç Revista Dialogal

Per què les persones es criden quan estan enfadades?

Fire

Foto reutilitzable

Camí Endins imatge

«Un dia, un savi va preguntar als seus deixebles: – per què la gent es crida quan estan enfadades? Els deixebles van pensar uns moments.

Perquè perdem la calma va dir un. Per això cridem. Perquè volem tenir sempre la raó -va argumentar altre-. Sí, i perquè ens molesta quan ens contradiuen -Va saltar un tercer-.

Però … Per què cridar quan l’altra persona està al teu costat? Va preguntar novament el savi. No és possible parlar en veu baixa? Per què crides a una persona que tens al costat quan estàs enfadat?

Els homes van donar algunes altres respostes, però cap d’elles contestava la pregunta del savi. Finalment, ell va explicar: Quan dues persones estan enfadades, els seus cors s’allunyen molt. Per cobrir aquesta distància han de cridar, per poder escoltar-se, encara que estiguin un al costat de l’altre. Així, com més enfadats estiguin, més fort hauran de cridar per poder-se escoltar a través d’aquesta gran distància que hi ha entre els dos cors.

Després el savi va afegir: I què passa quan dues persones s’estimen? Ells no criden sinó que es parlen suaument. I això per què és? Evidentment, perquè els seus cors estan molt a prop. La distància entre ells és molt petita.

I va continuar: I que passa quan s’estimen més encara? No parlen, només xiuxiuegen i el seu amor es torna més proper. Finalment no necessiten ni tan sols xiuxiuejar, només es miren i això és tot. Així és com estan de prop dues persones quan s’estimen.

Per finalitzar, el savi va aconsellar: Quan discutiu, no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us distanciïn més, perquès sinó arribarà un dia que la distància entre els vostres cors serà tan gran que no trobaran mai més el camí de retorn».

Fàbula Hindú