Fi de curs amb ànima

Ja som a final de curs…. Estem molt contentes del que ha donat de sí aquest curs: llibres, xerrades, tallers, col·laboracions amb altres projectes… Moltes gràcies per la vostra confiança!
Com que hi ha un temps per a cada cosa, ara toca valorar el curs i descansar. Tornarem reactivar-nos al setembre.
Volem regalar-vos aquest video com a mode memòria del curs.
Només un apunt: el PUNT de MEDITACIÓ el conclourem el dimarts 20 de juny. Al setembre el reiniciarem de nou. Moltíssimes gràcies per la vostra participació setmanal.
Ara ja sí, que tingueu un estiu de presència plena i sobretot #diguemnoscosesboniques
Una abraçada,
Equip Camí Endins

 

Alguns valors de l’espiritualitat d’avui

laia

“Ja fa dos anys que es va publicar el llibre “Espirituals sense religió” on mostrava l’existència d’algunes persones que vivien la seva espiritualitat fora, o al marge, de les institucions religioses. El vaig escriure perquè en aquell moment ja hi havia pensadors que estaven donant voltes a aquest tema; i després de la publicació se n’ha seguit parlant molt, perquè les entrevistes posaven cara i ulls, i també valors, a una realitat cada cop més estesa.

I us haig de dir que em sorprèn que encara es faci aquesta pregunta, perquè és evident que, al carrer, hi ha una espiritualitat que s’escapa a qualsevol forma de poder i d’intermediació, i que vessa més enllà de les religions que fins ara la sostenien i l’explicaven; una espiritualitat que no es pot contenir, i que manifesta explícitament no necessitar cap religió que la vehiculi.

I si, a hores d’ara, algú encara es fa aquesta pregunta, és des de dins de les religions, bé intentant entendre què està passant, què s’ha fet malament; bé intentant definir, analitzar, avaluar; o bé confrontant uns i altres, sorpresos que, a diferència d’èpoques passades, el poder de la institució religiosa no torni a llera, de grat o per força, a tot aquell qui n’ha sortit.

Per això avui vull anar una mica més enllà de l’acarament, perquè en veure aquest esclat d’espiritualitat em pregunto fins a quin punt estem davant d’una crisi de les institucions religioses, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la “religiositat” més enllà de les religions, perquè és un vestit que se li ha fet petit.

Si fos així, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com la resposta a una crisi de les institucions religioses, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem vivint, una nova manera de posicionar-se en el món: de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser.

I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, descobreixo uns valors que avui us vull compartir, perquè ara mateix em preocupa, i m’ocupa, saber com podem ajudar a infantar aquest nou paradigma (model) que s’està gestant, com podem trobar la manera d’acompanyar les persones en tots aquests processos.

Destacaré alguns d’aquests valors, que considero valors d’aquesta espiritualitat emergent, que ens marquen un nou horitzó:

1.-El valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. Això ja s’està posant en pràctica en temes tan bàsics com l’economia, el treball, l’habitatge, les relacions, el consum, el respecte pel planeta, la sobirania alimentària… La importància de recuperar l’austeritat, el valor del treball manual i artesanal, que és un primer pas per ser autosuficients i no dependents. Exercir la capacitat de fer-nos les coses, tal com diu José Eizaguirre: “Es un torpedo en la línia de flotación del sistema”.

2.-El valor de la consciència. Desvelar la consciència, treure el vel per descobrir qui som en realitat i quin és el nostre lloc. Aquest necessari desvelar-se per després poder-se rebel·lar. Aquest ser conscients per després actuar en conseqüència. Com deia Saramago: “La alternativa al neoliberalismo se llama conciencia”.

3.-El valor de la relació com un procés interactiu de reconeixement de l’altre com algú diferenciat, i del cosmos, com un tot. La necessitat del grup per aportar riquesa i diversitat. De les comunitat d’interessos que teixeixen els fils d’una infinita xarxa de mons mol·leculars. L’economia col·laborativa, que no està basada en el tenir, sinó en l’accedir, i per això és necessari: col·laborar, compartir i cooperar.

4.-El respecte al planeta. La necessitat de mantenir una relació amb la terra, no de depredadors, sinó d’estimació, d’habitar-la, de donar-li vida, no de passar, sinó de pesar damunt la terra (Perejaume). Pompeu Fabra, abans que la paraula sostenibilitat fos inclosa al diccionari de la Llengua Catalana, definia la paraula “sostenir” com: “Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, fer que duri, que subsisteixi. Tenir-ne cura”.

5.-La plena presència. El valor de ser-hi en cada moment. De passar per la vida vivintla. De no estar en el passat ni en el futur, sinó en el present. Consciència de saber que es camina, però sense saber cap a on, perquè la vida es va fent a cada pas. I en aquest moment que estem vivint, el futur és tan incert que sembla que no n’hi hagi, i no preocupa, només hi ha present.

6.-L’amor: cap a un mateix, cap als altres, cap al cosmos/Déu, i cap a la terra. L’actitud d’acollir la vida, des d’aquesta tríada, tal com és, i al mateix temps d’implicar-se en el món, en la transformació social, i fer tot allò que calgui per deixar-lo millor de com està.

Més que preguntar-nos si és possible una “Espiritualitat sense religió”, em preguntaria: si aquesta espiritualitat serà capaç de viure sense seguretats de cap mena, sense tenir les respostes a totes les preguntes, sense cap recer que li asseguri l’eternitat, sense cap litúrgia que beneeixi els seus actes, sense més demà que aquesta presència de l’ara. Si serà capaç de mantenir-se a la intempèrie o tornarà a caure en la temptació de bastir gran edificis que l’aixopluguin, que l’expliquin i que la protegeixin. Si es mantindrà ferma o claudicarà per por, per ignorància, o per un descuit de la seva fràgil humanitat.”

Per Laia de Ahumada. Taula rodona “Una espiritualitat sense religió?” en el marc dels 10 anys de Fragmenta Editorial (20 maig 2017).

Gimcana Meditativa en Família

gimcana
Des de Camí Endins, un any més, fem l’aposta de preparar una trobada familiar a la primavera. Valorem que és un espai i un temps molt preuat per poder compartir amb altres famílies aquest treball d’interioritat a través de l’atenció, el silenci i la meditació. 
 
La proposta que us presentem és fer junts una GIMCANA (a través de jocs i proves) MEDITATIVA(treballarem educar en l’atenció i en la contemplació) en FAMÍLIA (l’espai familiar facilita l’encontre).
 
Grans i petits, després d’aquesta jornada familiar, percebem un profund agraïment envers les descobertes personals i familiars. Les dinàmiques i activitats que presentem són molt senzilles. I és en aquesta senzillesa on rau l’admiració, la descoberta i l’agraïment!
 
Així doncs preneu nota: diumenge 2 abril 2017 de 10 a 13h. Qui vulgui després ens podem quedar a dinar.
 
Sobre el LLOC. Estem estudiant-ho sobre el terreny, però sí us podem dir que serà a l’àrea metropolitana de Barcelona. Estem valorant quin espai dóna més joc per a la gimcana i que sigui accessible per a tothom. Serà un lloc amb natura.
 
INCRIPCIONS: camiendins@gmail.com

Alquímia interior

stonesBanner1500x248

La meditació com a eina per facilitar que l’Ésser s’endevingui i pugui fer el seu camí:  fluir constantment a través del cos, les emocions, els pensaments… obrir-se camí, destaponar resistències internes.

La nova obertura comporta inexorablement dolor perquè no és més que una nova mort d’un trosset més de l’ego. Tanmateix l’alquímia interior es dóna quan permetem que l’Ésser acompleixi la seva Missió: acompanyar el dol de l’ego en la seva mort.

Dani Gómez-Olivé (Camí Endins)

Del seu blog Mar Endins

Atenció Plena

whatsapp-image-2016-12-31-at-14-17-00

No hi ha un altre lloc que aquí i no hi ha un altre temps que l’ara. Per connectar amb l’ara, és necessària l’atenció plena. L’atenció plena es dóna només en el present. Es tracta d’una forma de consciència no conceptual i oberta al present, en la que cada pensament, cada sensació o cada sentiment que apareix a la consciència és tingut en compte i acceptat tal com és, però sense reaccionar a ell.

Existeixen nombroses formes de fer referència a l’atenció plena. Per exemple, el monjo budista, vietnamita, poeta i activista per la pau, Thich Nhat Hanh (1976), va definir l’atenció plena com “mantenir la pròpia consciència en contacte amb la realitat present”. Per la seva banda, Kabat-Zinn (1990) la defineix com “portar la pròpia atenció a les experiències que s’estan experimentant en el moment present, acceptant sense jutjar”. En l’estat de consciència plena, les sensacions, pensaments o sentiments que succeeixen en la consciència són presos justament com a successos mentals que succeeixen, que són observats per la mateixa ment, però sense identificar-se amb ells i sense reaccionar de forma automàtica i habitual.

En realitat, l’atenció plena és, en sí mateix, una cosa molt simple i familiar, cosa que tots nosaltres hem experimentat en nombroses ocasions de la nostra vida quotidiana. Quan som conscients del que estem fent, pensant o sentint, estem amb l’atenció plena: No hi ha judici, ni comparacions. Senzillament s’està en el lloc i el moment. Però ens resulta difícil ampliar-ho a la nostra vida de cada dia. El que passa habitualment és que la nostra ment es troba vagant sense cap orientació, saltant d’unes imatges a altres, d’uns pensaments a uns altres.

L’atenció plena té a veure amb la qualitat de la consciència amb què vivim les nostres vides. Podem viure amb plena atenció o amb el “pilot automàtic”. En el primer cas estem amb els cinc sentits; en la unitat de ser-fer-sentir; en el segon cas estarem separats: de cos present, però amb la ment vagant en mil històries, lluny del present.

L’atenció plena inclou per tant dos components: d’una banda, adonar-se d’on està l’atenció en cada moment, la qual cosa permet el reconeixement dels successos mentals en el present. I, d’altra banda, es tracta d’adoptar una actitud de curiositat, obertura i acceptació cap a la pròpia experiència en cada moment.

Intentant resumir, podem assenyalar set factors que influeixen en sostenir l’atenció plena i vigilar si s’està prestant atenció als productes mentals o al moment present. No s’ha de prendre això com una mena de decàleg, ni molt menys com una taula de deures. Simplement és fer veure de manera sintètica els elements que afavoreixen o impedeixen estar en l’aquí i ara amb atenció plena.

1. No jutjar: Cal limitar-se a observar l’anar i venir dels pensaments i judicis, sense actuar sobre ells, ni bloquejar ni aferrar-se’n: s’observen i es deixen anar. És una actitud completament diferent a l’habitual en què, de forma mecànica, categoritzem i jutgem tot el que passa. Bé, dolent; millor, pitjor; agradable, desagradable …

2. Paciència: comprendre i acceptar que les coses succeeixen al seu propi ritme. Aquesta qualitat és una forma de saviesa que és especialment útil quan la ment està agitada perquè pot ajudar-nos a acceptar els seus vaivens recordant que no necessàriament hem de enganxar-nos a ells. Tenir paciència consisteix a estar obert a cada moment, entenent-lo com a tal.

3. Ment de principiant: És l’actitud mental d’estar disposat a veure les coses com si fos la primera vegada. Suposa abandonar les expectatives prèvies i atendre al que realment passa aquí i ara.

4. Confiança en la pròpia bondat i saviesa bàsiques: Es tracta de ser un mateix, no d’imitar a ningú.

5. No esforçar-se per aconseguir cap propòsit: convé conrear una actitud de no lluita, ni esforç. Deixar que l’experiència succeeixi. No cal fer res. Si s’experimenta tensió o dolor, simplement ser-ne conscient.

6. Acceptació: veure les coses com realment són en cada moment. És mostrar-se receptiu i obert al que  se sent, es pensa i es veu, i acceptar-ho perquè n’és i en aquest moment.

7. Deixar passar: no aferrar-se ni deixar-se atrapar per cap pensament, sentiment o desig. A la pràctica, cal abandonar la tendència a elevar alguns aspectes de la nostra experiència i a rebutjar altres.

Podem resumir-ho en tres elements claus:

  • Consciència: Estar conscientment desperts; cultivant la capacitat de parar, observar i retornar.
  • Experiència Present: Portar l’atenció al moment present, a l’ara i l’aquí. Per tant, entrenar la teva capacitat d’atenció per enfocar-la en el moment present.
  • Acceptació: Rebre les nostres experiències sense prejudicis, sinó amb una actitud de curiositat i amabilitat. La plena consciència del moment present depèn enormement de l’acceptació incondicional de la nostra experiència.

La meditació doncs fa possible que l’atenció plena es conreï, se sostingui i s’integri en la vida quotidiana.

Hilario Ibáñez [Camí Endins]

L’autorealització, per Harding

3870486096_4032f06da2_z

L’autorealització, per a Harding, es tracta d’un esquema genèric que conté variacions en l’ordre de les etapes, tot depenent dels casos individuals.

Aquestes són les fases que l’autor proposa.

(1) Ignorància: no saber el que un és. La transició de la fase 1 a 2 és gradual.

(2) Comprensió: saber el que un és. La transició de la fase 2 a 3 és abrupta.

(3) Veure: el que un és. La transició de la fase 3 a 4 és gradual.

(4) Il·luminació: veure permanentment el que un és. La transició de la fase 4 a 5 és abrupta.

(5) Auto-realització: ser qui un és. La transició de la fase 5 a 6 és gradual.

(6) Auto-realització plena: veure permanentment el que un és. Esdevenir permanentment qui un és. Realitzar permanentment qui un és.

Douglas Harding Edison (1909-2007) va ser un escriptor anglès, filòsof, místic, mestre espiritual i autor de diversos llibres.