Enrique Martínez Lozano

by

Què és l’espiritualitat?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Quan ens trobem davant d’alguna paraula “gastada”, sembla imprescindible recórrer a altres equivalents, que puguin acostar-nos més “netament” a aquell terme  que volia vehicular.

Pel que fa a la paraula “espiritualitat”, és probable que rescatem el seu contingut original, si fem servir, d’entrada, aquestes quatre: interioritat, profunditat, transpersonalitat i no-dualitat.

Interioritat és l’oposat a banalitat. Dirigeix ​​la nostra mirada cap a aquest lloc, ocult a cop d’ull, però del que brolla la vida. Perquè, com proclama el poeta argentí Francisco Luis Bernárdez, “el que l’arbre té de florit, viu del que té sepultat”.

Profunditat és l’oposat a superficialitat. Parla de fondària que, en la literatura espiritual, coincideix amb “l’alçada”. Ens orienta cap a aquest mateix i únic lloc, alliberant-nos de la compulsió que ens manté en la superfície de les coses, i del buit que hi ha en el seu origen.

Transpersonalitat és l’oposat a egocentració. Si l’ego es caracteritza per viure pendent dels seus desitjos i de les seves pors -no és una altra cosa-, en un programa caracteritzat per la defensa i l’atac, la pràctica espiritual consisteix en la desapropiació progressiva de l’ego. I això no passa gràcies a algun tipus de voluntarisme, sinó a un procés creixent de comprensió: la pràctica espiritual és també un procés d’autoconeixement en profunditat. Fins al punt que, com va dir Bo Lozoff, “del camí espiritual, cap ego surt amb vida …, gràcies a Déu”. El text complet és el següent: “El veritable desenvolupament espiritual no és una tasca senzilla, segura ni còmoda. Cap ego surt amb vida d’aquest camí, gràcies a Déu “.

No-dualitat és l’oposat a separació dualista. La ment és necessàriament dual, perquè només pot operar a partir de la separació subjecte / objecte, perceptor / percebut. No obstant això, aquesta lectura de la ment, que sosté l’ego en la creença de ser una entitat separada de la resta, és un engany. La realitat es troba interconnectada en un Tot únic, en un Abraçada no-dual que integra les diferències.

Molt breument, “espiritualitat” fa referència a la dimensió profunda del Real, a allò que no es veu de tot el que es veu. El que veiem és únicament l’anvers; el que no veiem -i, però, possibilita la visió- és el revers. Però tot és (som) Un-en-la-diferència. I, en el seu sentit més profund, “espiritualitat” és idèntic a “humanitat plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano és psicoterapeuta, sociòleg i teòleg

Article extret del seu Web

by

¿Qué es la espiritualidad?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Cuando nos encontramos ante alguna palabra “gastada”, parece imprescindible recurrir a otras equivalentes, que puedan acercarnos más “limpiamente” a lo que aquel término quería vehicular. En lo que se refiere a la palabra “espiritualidad”, es probable que rescatemos su contenido original, si usamos, de entrada, estas cuatro: interioridad, profundidad, transpersonalidad y no-dualidad.

Interioridad es lo opuesto a banalidad. Dirige nuestra mirada hacia ese lugar, oculto a simple vista, pero del que brota la vida. Porque, como proclama el poeta argentino Francisco Luis Bernárdez, “lo que el árbol tiene de florido, vive de lo que tiene sepultado”.

Profundidad es lo opuesto a superficialidad. Habla de hondura que, en la literatura espiritual, coincide con la “altura”. Nos orienta hacia ese mismo y único lugar, liberándonos de la compulsión que nos mantiene en la superficie de las cosas, y del vacío que hay en su origen.

Transpersonalidad es lo opuesto a egocentración. Si el ego se caracteriza por vivir pendiente de sus deseos y de sus miedos –no es otra cosa-, en un programa caracterizado por la defensa y el ataque, la práctica espiritual consiste en la desapropiación progresiva del ego. Y ello no ocurre gracias a algún tipo de voluntarismo, sino a un proceso creciente de comprensión: la práctica espiritual es también un proceso de autoconocimiento en profundidad. Hasta el punto de que, como dijera Bo Lozoff, “del camino espiritual, ningún ego sale con vida…, gracias a Dios”. El texto completo es el siguiente: “El verdadero desarrollo espiritual no es una tarea sencilla, segura ni cómoda. Ningún ego sale con vida de este camino, gracias a Dios”.

No-dualidad es lo opuesto a separación dualista. La mente es necesariamente dual, porque sólo puede operar a partir de la separación sujeto/objeto, perceptor/percibido. Sin embargo, esa lectura de la mente, que sostiene al ego en la creencia de ser una entidad separada del resto, es un engaño. La realidad se halla interconectada en un Todo único, en un Abrazo no-dual que integra las diferencias.

Muy brevemente, “espiritualidad” hace referencia a la dimensión profunda de lo Real, a aquello que no se ve de todo lo que se ve. Lo que vemos es únicamente el anverso; lo que no vemos –y, sin embargo, posibilita la visión- es el reverso. Pero todo es (somos) Uno-en-la-diferencia. Y, en su sentido más profundo, “espiritualidad” es idéntico a “humanidad plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano es psicoterapeuta, sociólogo y teólogo.

Artículo extraído de su Web

by

Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal

unnamedEls passats 21 i 22 de novembre part de l’equip de Camí Endins va poder assistir a les conferències que es varen fer a Saragossa en el marc del IV Fòrum d’Espiritualitat Aletheia. El títol d’aquestes jornades era ‘Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal’. Viure la unitat que som, més enllà de tota forma, fent-nos conscients que totes som u, que som part d’un mateix oceà.

Prendre consciència d’aquesta realitat no ens és gens fàcil, ja que ens demana viure la vida des d’un altre pla totalment nou, el de l’atenció, i deixar en segon terme el pla mental, amb el que ens identifiquem constantment, tal i com va assenyalar Enrique Martínez Lozano en la seva xerrada. I com fer-ho possible? En paraules de Rafael Redondo, un dels altres ponents del fòrum, per poder fer experiència de l’ésser només cal una cosa: apartar el nostre ego del mig perquè Allò que realment som s’expressi…

Varen ser moltes les frases dites per cadascun dels ponents que varen intervenir i cadascuna d’elles és prou profunda perquè puguin ser meditades. Aquí només apuntem algunes ja que fer un resum exhaustiu seria massa llarg.

Rafael Redondo va parlar de certesa de l’experiència de l’ésser i que aquesta és patrimoni de la humanitat, ja que no està reservada a només unes quantes persones ‘escollides’. Defensà que el veritable sentit de les nostres vides està en la fusió amb l’Ésser. Des d’aquesta certesa, llegí la depressió com la nostàlgia de l’Ésser. Per això, digué que només sanem quan ens permetem retornar a la veritable unitat que ja som. Per tant, ens convidà a endinsar-nos i contactar amb les nostres pors, per tal de poder-nos-en alliberar i així adonar-nos que estem plens de vida.

Per la seva banda, Gisela Zúñiga va parlar des de la seva fonda experiència. Gairebé es podria dir que la seva vida és tot un signe d’experiència. Potser per això va defensar que no tenim experiència, sinó que som experiència. En aquest marc aconsellà deixar-se guiar per la intuïció més que per l’intel·lecte, ja que la autenticitat de la vida – ens deia – es troba en la manera en què es viu. Alhora ens recomanà no jutjar res, alliberar-nos d’imatges pre-concebudes i adonar-nos que ja tenim tot allò que necessitem, que tot està bé com està, ja que la nostra identitat és la totalitat que som.

L’ Enrique Martínez Lozano va exposar la necessitat de deixar anar tota identificació amb la ment per poder ser consciència d’Ésser. És a dir, ens va convidar a entrar en un nou nivell de consciència, que és un nou model no-dual que ell anomena d’atenció. Aquest nou nivell suposa passar d’un nivell mental (que és el que tenim integrat) al nou model de la consciència que som. No pensar és tenir la ment oberta per percebre allò que no pot ser percebut per la ment. Aquest salt ens permetrà descobrir el secret de la vida que – segons va dir – es troba en viure la consciència d’Ésser, que és la nostra identitat compartida i que mai no canvia. Mai no podrem saber qui som pensant, sinó sent-ho. Com podem creure que la nostra identitat – que no cap a l’univers – es pot identificar amb els pensaments? La ignorància – rematà – consisteix en no saber que no saps. O dit d’una altra manera, la saviesa rau en treure pensaments i posar atenció i consciència. “Si augmenta l’atenció baixa el pensament; si augmenta el pensament baixa l’atenció”.

Per la seva banda, Fidel Delgado ens va obsequiar amb una xerrada molt vivencial i gràfica. Ens va mostrar que som Llum abans que la llum es dipersés en milions de llums petites. També que som molt més que el nostre jo petit amb el que ens identifiquem. Per visualitzar-ho ens va regalar un guant que ens vàrem posar a una mà: cadascun dels dits representava els nostres egos: el cos, les emocions, la ment… A partir del que ens va anar dient va facilitar que redescobríssim que en realitat Som consciència (la mà que acull el guant) molt abans d’haver set qualsevol d’aquestes formes amb les que ara ens identifiquem. També que depèn només de nosaltres desidentificar-nos-hi (treure’ns el guant) per adonar-nos del que realment Som.

Per últim, Vicente Merlo ens va parlar de la necessitat de dur a terme una triple transformació: l’anímica – per fer experiència del nostre fons espiritual –; l’espiritual – que ens ajuda a obrir-nos a camps energètics superiors per transcendir el nostre ego – i la supramental – per despertar a una nova consciència no dual que ell anomenà intel·ligència amorosa creativa.

El viatge a Zaragoza ens anima a continuar caminant ben endins, seguint aquella primera intuïció, sabent que hi ha molta altra gent que també està fent aquest camí juntament amb nosaltres.