Quan ens trobem davant d’alguna paraula “gastada”, sembla imprescindible recórrer a altres equivalents, que puguin acostar-nos més “netament” a aquell terme  que volia vehicular.

Pel que fa a la paraula “espiritualitat”, és probable que rescatem el seu contingut original, si fem servir, d’entrada, aquestes quatre: interioritat, profunditat, transpersonalitat i no-dualitat.

Interioritat és l’oposat a banalitat. Dirigeix ​​la nostra mirada cap a aquest lloc, ocult a cop d’ull, però del que brolla la vida. Perquè, com proclama el poeta argentí Francisco Luis Bernárdez, “el que l’arbre té de florit, viu del que té sepultat”.

Profunditat és l’oposat a superficialitat. Parla de fondària que, en la literatura espiritual, coincideix amb “l’alçada”. Ens orienta cap a aquest mateix i únic lloc, alliberant-nos de la compulsió que ens manté en la superfície de les coses, i del buit que hi ha en el seu origen.

Transpersonalitat és l’oposat a egocentració. Si l’ego es caracteritza per viure pendent dels seus desitjos i de les seves pors -no és una altra cosa-, en un programa caracteritzat per la defensa i l’atac, la pràctica espiritual consisteix en la desapropiació progressiva de l’ego. I això no passa gràcies a algun tipus de voluntarisme, sinó a un procés creixent de comprensió: la pràctica espiritual és també un procés d’autoconeixement en profunditat. Fins al punt que, com va dir Bo Lozoff, “del camí espiritual, cap ego surt amb vida …, gràcies a Déu”. El text complet és el següent: “El veritable desenvolupament espiritual no és una tasca senzilla, segura ni còmoda. Cap ego surt amb vida d’aquest camí, gràcies a Déu “.

No-dualitat és l’oposat a separació dualista. La ment és necessàriament dual, perquè només pot operar a partir de la separació subjecte / objecte, perceptor / percebut. No obstant això, aquesta lectura de la ment, que sosté l’ego en la creença de ser una entitat separada de la resta, és un engany. La realitat es troba interconnectada en un Tot únic, en un Abraçada no-dual que integra les diferències.

Molt breument, “espiritualitat” fa referència a la dimensió profunda del Real, a allò que no es veu de tot el que es veu. El que veiem és únicament l’anvers; el que no veiem -i, però, possibilita la visió- és el revers. Però tot és (som) Un-en-la-diferència. I, en el seu sentit més profund, “espiritualitat” és idèntic a “humanitat plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano és psicoterapeuta, sociòleg i teòleg

Article extret del seu Web