Cuando la Vida nos vive
Interioritat
Educar en el silenci
Fotografia: Pixabay. Revista Galilea núm. 153
Cada dia es percep la necessitat de silenci. Va caient, de mica en mica, la percepció del silenci com a inacció i pèrdua de temps, i es comença a sentir aquest desig profund d’aturar-se, mirar què passa i què em passa. A vegades passa que l’excés de soroll extern no és altra cosa que l’ocultació de l’eixordador so del silenci, que com un desig neix de la profunditat que som.
Qui més qui menys se sent sotmès a constants inputs que el transporten alhora i sense solució de continuïtat al que passa a milers de quilòmetres i en un grup de whatsapp. Hi ha una urgència exigida d’accedir i respondre al que passa a la pantalla.
La persona es percep fragmentada, feta de parts molt diferents i contradictòries, que el poden abocar a estats de nerviosisme o ansietat. Cal un lloc, un espai, un àmbit que faciliti serenitat i harmonia.
Aquest àmbit és el silenci, que permet reposar, filtrar i escollir el més important. El silenci, però, no té només una dimensió funcional. El silenci és la possibilitat de connectar amb un mateix, de saber qui és, d’accedir a allò grandiós que som. És el lloc de la contemplació i de romandre sense parlar perquè, en connectar amb la profunditat que som, ens quedem sense paraules.
Educar en el silenci es presenta com una necessitat de primer ordre. ¿Com educar-ho en la família? De la mateixa manera que en la família s’aprèn a menjar, dormir, normes bàsiques de convivència, hem d’anar incorporant la necessitat d’aprendre a fer i practicar silenci. Conscients, però, que no és un ensenyament, sinó una vivència. I cal que sigui un aprenentatge comú d’adults i de nens, on uns aprenen dels altres. Es tracta d’acompanyar i vivenciar junts.
A la família s’han de cercar llocs i moments per educar en l’admiració, per fomentar l’escolta, sense mòbil ni televisió. Potser caldrà incorporar a la casa un espai per poder gaudir, encara que només sigui uns minuts, de silenci. S’han d’aprofitat trobades a la natura o viatges per adonar-se del que passa i ajudar a connectar amb un mateix.
Camí endins facilita trobades de famílies, on hi ha treball conjunt d’adults i nens. L’experiència sempre sorprèn, perquè tant els uns com els altres es descobreixen experimentant junts alguna cosa molt profunda.
Hilario Ibáñez i Marta Digón. Revista Galilea núm. 153
El goig de meditar
Descansar en el Ser
Ahora con la entrada del frío, en este tiempo de recogimiento, quizás sea una invitación a permitirnos ahondar un poco más en esta tarea tan hermosa de afinar nuestro interior.
El camino de la interioridad puede ser una invitación a vivir responsablemente con uno mismo, con los demás y con el entorno que nos envuelve, bien lejos de vivir autocomplacientemente. A medida que vamos afinando nuestro instrumento interior, nuestra vida puede resultar más armónica junto con los demás y con el mundo que nos aloja. Esta práctica de interioridad, esta afinación, no se trata tanto hacerlo desde la voluntad o esfuerzo personal en conseguir ser mejor persona, sino justamente en caer en la cuenta que ya somos belleza, paz y sosiego para uno mismo, para los demás y para el cosmos.
El acceso a la interioridad puede vivirse desde diferentes planos y en cada uno de ellos se nos posibilita vivir algún desalojo interior y, por lo tanto, liberarnos de aquella creencia que nos encorseta y no nos permite ser la Luz que somos.
Y es que la interioridad vivida desde ahí es probablemente descansar en el Ser, es reposar en nuestra existencia, en nuestra casa de la que nunca hemos marchado.
Marta Digón (Camí Endins)
Gimcana Meditativa en Família
Des de Camí Endins, un any més, fem l’aposta de preparar una trobada familiar a la primavera. Valorem que és un espai i un temps molt preuat per poder compartir amb altres famílies aquest treball d’interioritat a través de l’atenció, el silenci i la meditació.
La proposta que us presentem és fer junts una GIMCANA (a través de jocs i proves) MEDITATIVA(treballarem educar en l’atenció i en la contemplació) en FAMÍLIA (l’espai familiar facilita l’encontre).
Grans i petits, després d’aquesta jornada familiar, percebem un profund agraïment envers les descobertes personals i familiars. Les dinàmiques i activitats que presentem són molt senzilles. I és en aquesta senzillesa on rau l’admiració, la descoberta i l’agraïment!
Així doncs preneu nota: diumenge 2 abril 2017 de 10 a 13h. Qui vulgui després ens podem quedar a dinar.
Sobre el LLOC. Estem estudiant-ho sobre el terreny, però sí us podem dir que serà a l’àrea metropolitana de Barcelona. Estem valorant quin espai dóna més joc per a la gimcana i que sigui accessible per a tothom. Serà un lloc amb natura.
INCRIPCIONS: camiendins@gmail.com
Alquímia interior
La meditació com a eina per facilitar que l’Ésser s’endevingui i pugui fer el seu camí: fluir constantment a través del cos, les emocions, els pensaments… obrir-se camí, destaponar resistències internes.
La nova obertura comporta inexorablement dolor perquè no és més que una nova mort d’un trosset més de l’ego. Tanmateix l’alquímia interior es dóna quan permetem que l’Ésser acompleixi la seva Missió: acompanyar el dol de l’ego en la seva mort.
Dani Gómez-Olivé (Camí Endins)
Del seu blog Mar Endins
Atenció Plena
No hi ha un altre lloc que aquí i no hi ha un altre temps que l’ara. Per connectar amb l’ara, és necessària l’atenció plena. L’atenció plena es dóna només en el present. Es tracta d’una forma de consciència no conceptual i oberta al present, en la que cada pensament, cada sensació o cada sentiment que apareix a la consciència és tingut en compte i acceptat tal com és, però sense reaccionar a ell.
Existeixen nombroses formes de fer referència a l’atenció plena. Per exemple, el monjo budista, vietnamita, poeta i activista per la pau, Thich Nhat Hanh (1976), va definir l’atenció plena com “mantenir la pròpia consciència en contacte amb la realitat present”. Per la seva banda, Kabat-Zinn (1990) la defineix com “portar la pròpia atenció a les experiències que s’estan experimentant en el moment present, acceptant sense jutjar”. En l’estat de consciència plena, les sensacions, pensaments o sentiments que succeeixen en la consciència són presos justament com a successos mentals que succeeixen, que són observats per la mateixa ment, però sense identificar-se amb ells i sense reaccionar de forma automàtica i habitual.
En realitat, l’atenció plena és, en sí mateix, una cosa molt simple i familiar, cosa que tots nosaltres hem experimentat en nombroses ocasions de la nostra vida quotidiana. Quan som conscients del que estem fent, pensant o sentint, estem amb l’atenció plena: No hi ha judici, ni comparacions. Senzillament s’està en el lloc i el moment. Però ens resulta difícil ampliar-ho a la nostra vida de cada dia. El que passa habitualment és que la nostra ment es troba vagant sense cap orientació, saltant d’unes imatges a altres, d’uns pensaments a uns altres.
L’atenció plena té a veure amb la qualitat de la consciència amb què vivim les nostres vides. Podem viure amb plena atenció o amb el “pilot automàtic”. En el primer cas estem amb els cinc sentits; en la unitat de ser-fer-sentir; en el segon cas estarem separats: de cos present, però amb la ment vagant en mil històries, lluny del present.
L’atenció plena inclou per tant dos components: d’una banda, adonar-se d’on està l’atenció en cada moment, la qual cosa permet el reconeixement dels successos mentals en el present. I, d’altra banda, es tracta d’adoptar una actitud de curiositat, obertura i acceptació cap a la pròpia experiència en cada moment.
Intentant resumir, podem assenyalar set factors que influeixen en sostenir l’atenció plena i vigilar si s’està prestant atenció als productes mentals o al moment present. No s’ha de prendre això com una mena de decàleg, ni molt menys com una taula de deures. Simplement és fer veure de manera sintètica els elements que afavoreixen o impedeixen estar en l’aquí i ara amb atenció plena.
1. No jutjar: Cal limitar-se a observar l’anar i venir dels pensaments i judicis, sense actuar sobre ells, ni bloquejar ni aferrar-se’n: s’observen i es deixen anar. És una actitud completament diferent a l’habitual en què, de forma mecànica, categoritzem i jutgem tot el que passa. Bé, dolent; millor, pitjor; agradable, desagradable …
2. Paciència: comprendre i acceptar que les coses succeeixen al seu propi ritme. Aquesta qualitat és una forma de saviesa que és especialment útil quan la ment està agitada perquè pot ajudar-nos a acceptar els seus vaivens recordant que no necessàriament hem de enganxar-nos a ells. Tenir paciència consisteix a estar obert a cada moment, entenent-lo com a tal.
3. Ment de principiant: És l’actitud mental d’estar disposat a veure les coses com si fos la primera vegada. Suposa abandonar les expectatives prèvies i atendre al que realment passa aquí i ara.
4. Confiança en la pròpia bondat i saviesa bàsiques: Es tracta de ser un mateix, no d’imitar a ningú.
5. No esforçar-se per aconseguir cap propòsit: convé conrear una actitud de no lluita, ni esforç. Deixar que l’experiència succeeixi. No cal fer res. Si s’experimenta tensió o dolor, simplement ser-ne conscient.
6. Acceptació: veure les coses com realment són en cada moment. És mostrar-se receptiu i obert al que se sent, es pensa i es veu, i acceptar-ho perquè n’és i en aquest moment.
7. Deixar passar: no aferrar-se ni deixar-se atrapar per cap pensament, sentiment o desig. A la pràctica, cal abandonar la tendència a elevar alguns aspectes de la nostra experiència i a rebutjar altres.
Podem resumir-ho en tres elements claus:
- Consciència: Estar conscientment desperts; cultivant la capacitat de parar, observar i retornar.
- Experiència Present: Portar l’atenció al moment present, a l’ara i l’aquí. Per tant, entrenar la teva capacitat d’atenció per enfocar-la en el moment present.
- Acceptació: Rebre les nostres experiències sense prejudicis, sinó amb una actitud de curiositat i amabilitat. La plena consciència del moment present depèn enormement de l’acceptació incondicional de la nostra experiència.
La meditació doncs fa possible que l’atenció plena es conreï, se sostingui i s’integri en la vida quotidiana.
Hilario Ibáñez [Camí Endins]
Tu no medites
La meditació no és una activitat realitzada per una persona.
Meditació és descobrir que no hi ha cap persona; cap “jo” separat, sòlid, al centre de l’experiència, cap “jo” que controli res.
Només hi ha la present dansa del pensament, del sentiment i les sensacions, sorgint i dissolent com onades en l’immens oceà de consciència no condicionada.
Tu no medites.
Tu ets l’oceà de meditació.
Jeff Foster (London 1980) és astrofísic i professor espiritual
Educar en la interioritat és educar en la felicitat
Foto cedida per a Petit Dialogal #58
Per Dani Gómez-Olivé. Article publicat a Petit Dialogal #58 – Hivern 2016
Com educar la interioritat? Com acompanyar aquest procés per a descobrir el nostre món interior? Com endinsar-se en el camí que ens condueixi a reconèixer qui som?
Aquestes qüestions, tot i que puguin semblar noves no ho són tant. En efecte: ara les noves corrents pedagògiques ens parlen de la necessitat de considerar la competència intrapersonal o fins i tot de tenir en compte la intel·ligència espiritual a l’hora d’educar, però els clàssics ja parlaven de considerar l’ésser humà com una expressió acabada de la energia universal que es manifestava en cada individualitat. Per a grecs i llatins l’energia harmoniosa que és el macrocosmos, omnipresent i ple, es manifestava en cadascun dels microcosmos (cossos) que habitem. L’educació per a ells suposava un procés d’auto descobriment d’aquesta plenitud universal que cadascú conté des de sempre. En aquest marc, el procés educatiu era un art que havia de permetre el desvetllament perquè l’individu pogués descobrir la seves competències i la seva veritable identitat.
Si anem a l’etimologia del mot educar, ens adonarem que en la seva arrel llatina, ex-ducere, vol dir «treure de dins a fora». I què és allò que caldria treure de dins a fora? Es tractaria de fer emergir la millor part d’un mateix, allò que hom ja té però que encara no ha descobert. Així, la finalitat primera i última de tota educació, en el seu sentit clàssic (i no tant clàssic) seria acompanyar a fer descoberta de la saviesa interior, aquella saviesa innata que totes i cadascuna de les criatures tenim dins nostre. En aquest sentit, el procés educatiu és un camí de coneixement, d’auto-coneixement, de qui som. Educar, per tant, ja és, en si mateix, descobrir la nostra interioritat.
El procés educatiu és un procés de coneixement, d’autoconeixement. Educar és descobrir la pròpia interioritat. Educar en la interioritat és educar en la felicitat.
Arribats aquí la pregunta principal que ens plantejàvem en aquest article continua sense respondre’s: i això de descobrir el nostre interior, com es fa? No hi ha camins únics. Es podria dir que hi ha tants camins com individus. Aquí s’indiquen alguns camins a recórrer, que són els que han caminat moltes d’altres, però els camins són infinits. Per això és important que cadascú trobi aquells que li són més convenients per arribar a assaborir allò que som. De la mateixa manera que no és possible mostrar un bell paisatge si abans no l’has trepitjat, tampoc no ho és possible educar en la interioritat si, qui mostra el camí, no ha fet prèviament descoberta interior. Per tant, hi ha un fort repte personal en tot això que concerneix en l’educació de la interioritat: fer el salt personal i intransferible que suposa assumir el repte d’aquest viatge personal.
De la mateixa manera que és possible mostrar un paisatge bell si abans no l’has trepitjat, tampoc no és possible educar en la interioritat si qui mostra el camí no ha fet prèviament descoberta interior.
A Camí Endins (www.camiendins.org) proposem transitar pels corriols que han seguit moltes altres persones abans que nosaltres per accedir al seu interior. Gairebé totes elles ens parlen, d’una manera o una altra, d’atenció plena en el present, de silenci i de meditació com a eines per arribar a degustar aquest interior que ens habita, ens acompanya i ens dóna ple sentit. Aquestes són els instruments que utilitzem als tallers de Camí Endins per endinsar-nos en aquesta meravellosa aventura interior.
Atenció plena per significar que el camí de recerca interior ha de ser conscient, volgut, lliure, obert i intens. Atenció plena en el present perquè és en el present on es juga la felicitat. Plenament conscients en el present, conscientment atents al present, per a fer el següent pas, el del silenci.
Silenci no tan com absència de sorolls externs (que també) sinó sobretot de sorolls interns. Exercici difícil perquè cal fer callar les veus interiors que no paren d’enraonar i distreure’ns, que no paren de jutjar i jutjar-nos, que no paren de decidir per nosaltres, quan no parem atenció. En el silenci caldrà restar molt atents, de nou, a les males passades de l’ego que ens confon i ens identifica amb els nostres pensaments, sentiments i emocions. Tenim pensaments sentiments, emocions, sí, però nosaltres són molt més: l’ésser que som i que pren forma en el cos que habitem és molt més que això.
Per últim, la meditació com a eina transformadora que ens ajuda, lentament però incansable, a passar a un estat en què, per fi, prenem consciència d’allò que som: art i part de l’ésser creador, generador d’amor, pau, bondat i felicitat infinita. Precisament per això és important emprendre aquest viatge, ja que educar en la interioritat és educar en la felicitat. La pròpia i també la dels altres. Serem prou coratjosos per emprendre’l?
Espiritualitat sense Religió
[En castellano]
Per Hilario Ibáñez. Reportatge publicat a Dialogal #58 – Hivern 2016
Foto: Camí Endins
En parlar d’espiritualitat és difícil evitar teoritzar sobre característiques i models, però, més que teories o tipus, l’espiritualitat és, sobretot, vivència. L’arrel de la paraula és esperit, que s’identifica amb vida i dinamisme.
Parlar d’espiritualitat, doncs, és parlar de “l’esperit” amb el qual afrontem la vida, el to vital amb què vivim, l’estil amb el qual tractem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. En aquest sentit, es pot dir que l’espiritualitat té relació amb la profunditat que dóna sentit a tot el que existeix.
En aquest reportatge presento, d’una manera molt sintètica, persones amb les quals he conversat sobre la seva experiència vital en el marc de la meva investigació. Totes han fet un recorregut de recerca interior que les ha portat a trencar amb l’espiritualitat d’origen i, sense rebutjar-la, han accedit a una nova manera de viure la vida, des d’un altre lloc, des d’altres categories i amb un altre estil. Són biografies que crec que mostren que estem assistint a l’aparició d’una manera nova de viure la dimensió espiritual.
L’espiritualitat, sobretot a Occident, ha estat monopolitzada per la religió. Tant és així que encara avui sorprèn, o almenys xoca, que es parli d’una espiritualitat sense religió. Les persones que apareixen aquí han hagut de trencar amb les categories religioses, i, com diu l’Elena, no els ha estat fàcil: “En el meu recorregut personal he passat de la religiositat a l’espiritualitat. Des de l’espiritualitat em puc entendre amb qualsevol persona de qualsevol religió, però no ha estat fàcil; és com si la roba t’anés petita i tu te la volguessis posar i no poguessis: t’ofega, et fa mal, se’t trenca… Has de canviar de roba i és molt dur, perquè et preguntes: ‘Quina roba em posaré?’. És com si quedessis una mica a la intempèrie”.
Els llocs, els temps, les persones, etc. lligats a la religió han deixat de ser rellevants. Cal buscar una altra manera de donar resposta al gran anhel de l’ésser humà d’una vida en plenitud. Així ho expressa el Josean: “Els meus fills no necessiten Déu per accedir al mateix indret al qual vaig accedir jo. Jo he necessitat el concepte, la imatge de Déu per accedir a una experiència interior, profunda, espiritual. Perquè tot ésser humà necessita accedir a aquesta experiència d’una realitat total, omnipresent, fins i tot més enllà de l’univers”.
Quins elements són necessaris per viure una espiritualitat que podem anomenar transreligiosa? Es parteix d’una experiència o d’una intuïció, de la profunditat de l’ésser que som. El centre de l’espiritualitat és respondre a les preguntes: “Qui sóc jo?”, “Quina és la meva identitat?”. I l’Oriol ho té molt clar: “Som Brahman o Déu per a un cristià, aquesta és la nostra identitat real, que és divinitat, que és misteri”. La realitat és que tot és u. Tot està connectat, però conserva la diferenciació de les parts sense que estiguin separades, sense que es barregin o es fonguin. Per això es parla d’una sola realitat no dual. No hi ha segon. Tot és u. L’Esteve, per exemple, ho expressa així: “Déu és el meu Jo més profund i el goig de Déu és que ell s’expressi a través meu i que jo estigui viu. En aquest sentit, sóc cocreador amb Déu, perquè Déu em necessita per crear, per generar realitat concreta, material. I jo sóc en la mesura que estic ajustat a aquest fons i ajustat amb l’entorn. La referència de la meva personalitat és la divinitat mateixa”.
Aquest punt de partida canvia radicalment l’espiritualitat, perquè allò que dóna sentit a la vida i a l’existència no és alguna cosa de fora i fins a cert punt aliena a mi mateix. No hi ha un component ètic per aconseguir ser millors del que ja som, per aconseguir en el futur, a través de grans esforços, el que ara no tenim. Al contrari, la Veritat és en nosaltres. Som en la profunditat de l’ésser. I només hem d’esforçar-nos a reconèixer aquesta gran Veritat que som, “adonar-nosen”. Adonar-nos d’aquesta gran Veritat, no mitjançant la ment lògica i racional, sinó des de la intuïció –per falta d’un altre terme.
La Veritat és en la profunditat de l’ésser. L’accés a la Veritat passa per la interiorització
En aquest sentit, hi ha una ruptura de nivell que ens situa més enllà dels productes mentals, per entrar en l’àmbit del que és inefable. Aquest lloc o àmbit que no es pot definir, on només arriba el silenci, és el que s’anomena il·luminació, que és comuna a totes les experiències espirituals i pertany a l’essència de l’ésser humà; de qualsevol ésser humà. “Tots estem il·luminats –diu la Marta–, perquè la llum sempre hi és. És un anhel que jo no trio, em ve donat, i, si no hi poso traves, m’orientarà cap on he d’anar… Per això es diu que cal deixar-se anar, deixar-se fluir.” Si això és així, l’accés a la Veritat no passa per enlloc més que per la interiorització en un mateix. “És com una recerca –afirma l’Oriol–, un treball d’indagació contínua sobre la vida dins un mateix; això, amb el temps, et va configurant i, amb la pràctica, et fa veure-ho tot d’una manera diferent. És anar eliminant seguretats i creences, que són producte de la ment, per accedir al no saber…, i quan un viu aquest ‘no saber’, ho transforma tot.”
Un altre aspecte comú de l’experiència espiritual que relaten els entrevistats és que han hagut de recórrer a categories conceptuals i simbòliques de tradicions espirituals de l’hinduisme i el budisme. “Mira –diu la Marta–, estic llegint les Upanishad i l’evangeli de sant Joan i tot em sembla el mateix, perquè jo distingeixo el que ve de la ment i el que ve de la veritat.” “El que anàvem vivint –expliquen el Jordi i la Laia– ho intentàvem explicar des de la dualitat, i no hi havia manera.” De la mateixa manera, l’Oriol diu: “A l’advaita vaig trobar una mica la clau per explicar tot això que experimentava.”
No s’han fet budistes i tampoc no han renegat de les seves arrels culturals, l’aportació provinent de la saviesa d’Orient els ha fet redescobrir i aprofundir en allò que tenien com a base de la seva espiritualitat. I ho viuen d’una manera nova, tal com ho expressa l’Elena: “L’experiència espiritual em va portant al punt en què em trobo, on, sense abandonar el Crist com la centralitat de la meva vida, el paradigma és un altre, el que anem anomenant i coneixent a Occident com la no-dualitat, però que ha estat sempre el paradigma dels místics de totes les tradicions espirituals”.
La característica fonamental de l’espiritualitat és l’amor que s’expandeix i ho abasta tot. La vivència de l’espiritualitat no és un fet intimista i aïllat; al contrari, totes les persones esmentades aquí estan implicades amb el seu entorn: associacions, menjadors socials, ONG, etc. La seva acció neix del fons mateix de l’ésser que viuen, perquè, com diu l’Esteve: “Cal donar el control de la vida a la Vida. Nosaltres som uns ‘manats’ i, quan et sents un manat, mai no saps res, ni què fas, ni què no fas, ni què passarà amb tu… És viure en la confiança total”.
Camí Endins 