Educar en el silenci

child-438373-1

Fotografia: Pixabay. Revista Galilea núm. 153

Cada dia es percep la necessitat de silenci. Va caient, de mica en mica, la percepció del silenci com a inacció i pèrdua de temps, i es comença a sentir aquest desig profund d’aturar-se, mirar què passa i què em passa. A vegades passa que l’excés de soroll extern no és altra cosa que l’ocultació de l’eixordador so del silenci, que com un desig neix de la profunditat que som. 

Qui més qui menys se sent sotmès a constants inputs que el transporten alhora i sense solució de continuïtat al que passa a milers de quilòmetres i en un grup de whatsapp. Hi ha una urgència exigida d’accedir i respondre al que passa a la pantalla.

La persona es percep fragmentada, feta de parts molt diferents i contradictòries, que el poden abocar a estats de nerviosisme o ansietat. Cal un lloc, un espai, un àmbit que faciliti serenitat i harmonia.

Aquest àmbit és el silenci, que permet reposar, filtrar i escollir el més important. El silenci, però, no té només una dimensió funcional. El silenci és la possibilitat de connectar amb un mateix, de saber qui és, d’accedir a allò grandiós que som. És el lloc de la contemplació i de romandre sense parlar perquè, en connectar amb la profunditat que som, ens quedem sense paraules.

Educar en el silenci es presenta com una necessitat de primer ordre. ¿Com educar-ho en la família? De la mateixa manera que en la família s’aprèn a menjar, dormir, normes bàsiques de convivència, hem d’anar incorporant la necessitat d’aprendre a fer i practicar silenci. Conscients, però, que no és un ensenyament, sinó una vivència. I cal que sigui un aprenentatge comú d’adults i de nens, on uns aprenen dels altres. Es tracta d’acompanyar i vivenciar junts.

A la família s’han de cercar llocs i moments per educar en l’admiració, per fomentar l’escolta, sense mòbil ni televisió. Potser caldrà incorporar a la casa un espai per poder gaudir, encara que només sigui uns minuts, de silenci. S’han d’aprofitat trobades a la natura o viatges per adonar-se del que passa i ajudar a connectar amb un mateix.

Camí endins facilita trobades de famílies, on hi ha treball conjunt d’adults i nens. L’experiència sempre sorprèn, perquè tant els uns com els altres es descobreixen experimentant junts alguna cosa molt profunda.

Hilario Ibáñez i Marta Digón. Revista Galilea núm. 153

Descansar en el Ser

snow-1148773_960_720

Ahora con la entrada del frío, en este tiempo de recogimiento, quizás sea una invitación a permitirnos ahondar un poco más en esta tarea tan hermosa de afinar nuestro interior.

El camino de la interioridad puede ser una invitación a vivir responsablemente con uno mismo, con los demás y con el entorno que nos envuelve, bien lejos de vivir autocomplacientemente. A medida que vamos afinando nuestro instrumento interior, nuestra vida puede resultar más armónica junto con los demás y con el mundo que nos aloja. Esta práctica de interioridad, esta afinación, no se trata tanto hacerlo desde la voluntad o esfuerzo personal en conseguir ser mejor persona, sino justamente en caer en la cuenta que ya somos belleza, paz y sosiego para uno mismo, para los demás y para el cosmos.

El acceso a la interioridad puede vivirse desde diferentes planos y en cada uno de ellos se nos posibilita vivir algún desalojo interior y, por lo tanto, liberarnos de aquella creencia que nos encorseta y no nos permite ser la Luz que somos.

Y es que la interioridad vivida desde ahí es probablemente descansar en el Ser, es reposar en nuestra existencia, en nuestra casa de la que nunca hemos marchado.

Marta Digón (Camí Endins)

Gimcana Meditativa en Família

gimcana
Des de Camí Endins, un any més, fem l’aposta de preparar una trobada familiar a la primavera. Valorem que és un espai i un temps molt preuat per poder compartir amb altres famílies aquest treball d’interioritat a través de l’atenció, el silenci i la meditació. 
 
La proposta que us presentem és fer junts una GIMCANA (a través de jocs i proves) MEDITATIVA(treballarem educar en l’atenció i en la contemplació) en FAMÍLIA (l’espai familiar facilita l’encontre).
 
Grans i petits, després d’aquesta jornada familiar, percebem un profund agraïment envers les descobertes personals i familiars. Les dinàmiques i activitats que presentem són molt senzilles. I és en aquesta senzillesa on rau l’admiració, la descoberta i l’agraïment!
 
Així doncs preneu nota: diumenge 2 abril 2017 de 10 a 13h. Qui vulgui després ens podem quedar a dinar.
 
Sobre el LLOC. Estem estudiant-ho sobre el terreny, però sí us podem dir que serà a l’àrea metropolitana de Barcelona. Estem valorant quin espai dóna més joc per a la gimcana i que sigui accessible per a tothom. Serà un lloc amb natura.
 
INCRIPCIONS: camiendins@gmail.com

Alquímia interior

stonesBanner1500x248

La meditació com a eina per facilitar que l’Ésser s’endevingui i pugui fer el seu camí:  fluir constantment a través del cos, les emocions, els pensaments… obrir-se camí, destaponar resistències internes.

La nova obertura comporta inexorablement dolor perquè no és més que una nova mort d’un trosset més de l’ego. Tanmateix l’alquímia interior es dóna quan permetem que l’Ésser acompleixi la seva Missió: acompanyar el dol de l’ego en la seva mort.

Dani Gómez-Olivé (Camí Endins)

Del seu blog Mar Endins

Atenció Plena

whatsapp-image-2016-12-31-at-14-17-00

No hi ha un altre lloc que aquí i no hi ha un altre temps que l’ara. Per connectar amb l’ara, és necessària l’atenció plena. L’atenció plena es dóna només en el present. Es tracta d’una forma de consciència no conceptual i oberta al present, en la que cada pensament, cada sensació o cada sentiment que apareix a la consciència és tingut en compte i acceptat tal com és, però sense reaccionar a ell.

Existeixen nombroses formes de fer referència a l’atenció plena. Per exemple, el monjo budista, vietnamita, poeta i activista per la pau, Thich Nhat Hanh (1976), va definir l’atenció plena com “mantenir la pròpia consciència en contacte amb la realitat present”. Per la seva banda, Kabat-Zinn (1990) la defineix com “portar la pròpia atenció a les experiències que s’estan experimentant en el moment present, acceptant sense jutjar”. En l’estat de consciència plena, les sensacions, pensaments o sentiments que succeeixen en la consciència són presos justament com a successos mentals que succeeixen, que són observats per la mateixa ment, però sense identificar-se amb ells i sense reaccionar de forma automàtica i habitual.

En realitat, l’atenció plena és, en sí mateix, una cosa molt simple i familiar, cosa que tots nosaltres hem experimentat en nombroses ocasions de la nostra vida quotidiana. Quan som conscients del que estem fent, pensant o sentint, estem amb l’atenció plena: No hi ha judici, ni comparacions. Senzillament s’està en el lloc i el moment. Però ens resulta difícil ampliar-ho a la nostra vida de cada dia. El que passa habitualment és que la nostra ment es troba vagant sense cap orientació, saltant d’unes imatges a altres, d’uns pensaments a uns altres.

L’atenció plena té a veure amb la qualitat de la consciència amb què vivim les nostres vides. Podem viure amb plena atenció o amb el “pilot automàtic”. En el primer cas estem amb els cinc sentits; en la unitat de ser-fer-sentir; en el segon cas estarem separats: de cos present, però amb la ment vagant en mil històries, lluny del present.

L’atenció plena inclou per tant dos components: d’una banda, adonar-se d’on està l’atenció en cada moment, la qual cosa permet el reconeixement dels successos mentals en el present. I, d’altra banda, es tracta d’adoptar una actitud de curiositat, obertura i acceptació cap a la pròpia experiència en cada moment.

Intentant resumir, podem assenyalar set factors que influeixen en sostenir l’atenció plena i vigilar si s’està prestant atenció als productes mentals o al moment present. No s’ha de prendre això com una mena de decàleg, ni molt menys com una taula de deures. Simplement és fer veure de manera sintètica els elements que afavoreixen o impedeixen estar en l’aquí i ara amb atenció plena.

1. No jutjar: Cal limitar-se a observar l’anar i venir dels pensaments i judicis, sense actuar sobre ells, ni bloquejar ni aferrar-se’n: s’observen i es deixen anar. És una actitud completament diferent a l’habitual en què, de forma mecànica, categoritzem i jutgem tot el que passa. Bé, dolent; millor, pitjor; agradable, desagradable …

2. Paciència: comprendre i acceptar que les coses succeeixen al seu propi ritme. Aquesta qualitat és una forma de saviesa que és especialment útil quan la ment està agitada perquè pot ajudar-nos a acceptar els seus vaivens recordant que no necessàriament hem de enganxar-nos a ells. Tenir paciència consisteix a estar obert a cada moment, entenent-lo com a tal.

3. Ment de principiant: És l’actitud mental d’estar disposat a veure les coses com si fos la primera vegada. Suposa abandonar les expectatives prèvies i atendre al que realment passa aquí i ara.

4. Confiança en la pròpia bondat i saviesa bàsiques: Es tracta de ser un mateix, no d’imitar a ningú.

5. No esforçar-se per aconseguir cap propòsit: convé conrear una actitud de no lluita, ni esforç. Deixar que l’experiència succeeixi. No cal fer res. Si s’experimenta tensió o dolor, simplement ser-ne conscient.

6. Acceptació: veure les coses com realment són en cada moment. És mostrar-se receptiu i obert al que  se sent, es pensa i es veu, i acceptar-ho perquè n’és i en aquest moment.

7. Deixar passar: no aferrar-se ni deixar-se atrapar per cap pensament, sentiment o desig. A la pràctica, cal abandonar la tendència a elevar alguns aspectes de la nostra experiència i a rebutjar altres.

Podem resumir-ho en tres elements claus:

  • Consciència: Estar conscientment desperts; cultivant la capacitat de parar, observar i retornar.
  • Experiència Present: Portar l’atenció al moment present, a l’ara i l’aquí. Per tant, entrenar la teva capacitat d’atenció per enfocar-la en el moment present.
  • Acceptació: Rebre les nostres experiències sense prejudicis, sinó amb una actitud de curiositat i amabilitat. La plena consciència del moment present depèn enormement de l’acceptació incondicional de la nostra experiència.

La meditació doncs fa possible que l’atenció plena es conreï, se sostingui i s’integri en la vida quotidiana.

Hilario Ibáñez [Camí Endins]

Tu no medites

mar

La meditació no és una activitat realitzada per una persona.

Meditació és descobrir que no hi ha cap persona; cap “jo” separat, sòlid, al centre de l’experiència, cap “jo” que controli res.

Només hi ha la present dansa del pensament, del sentiment i les sensacions, sorgint i dissolent com onades en l’immens oceà de consciència no condicionada.

Tu no medites.

Tu ets l’oceà de meditació.

Jeff Foster (London 1980) és astrofísic i professor espiritual