Hilario Ibáñez té una llarga experiència professional en el camp de l’educació i de l’acció social. És autor de “Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy” (Libros Indie, Torrelavega, 2019). És un dels fundadors de l’associació Camí Endins (camiendins.org) que es va crear l’any 2005 amb l’objectiu d’educar en la interioritat. Hilario ens convida, des de la seva experiència, a repensar-nos personalment i col·lectivament, a fer “camí endins” per situar-nos en aquest nou marc on cal conscienciar-nos que mai més res serà com era.

Com està ara mateix Camí Endins?

—Està tot aturat. El darrer que teníem organitzat eren unes jornades d’interiorització en una escola, però no es van poder fer. L’espai de meditació va continuar online fins al juny passat, però ara ho hem deixat córrer perquè és molt artificial, la transmissió no té res a veure. No sabem massa per on anar, ni tampoc dediquem temps a pensar-hi, la veritat. No ens hi posem. Per això, quan em vas dir que volies parlar de Camí Endins, vaig pensar que no sé què et diria. A nivell personal també estic en un impàs, rellegint, repensant i adquirint un altre sentit de les coses, veient on són els plecs que ens fan estar aturats.

És un camí endins personal i necessari

—Evidentment, et situes d’una altra manera davant de tot: les relacions familiars i la sociabilitat no tenen res a veure. Fa un any que no ens abracem, que no tenim reunions amicals, i tot això et marca profundament. Estàvem acostumats a funcionar d’una manera determinada i ara ja no ho podem fer; encara no en som del tot conscients, però ens ha deixat en xoc. Jo et volia explicar els projectes que teníem, però ara ja ho veig d’una altra època. I em passa igual a l’escola, tant a nivell de continguts com de metodologia, tot el que hem fet fins ara no ens serveix. Hem de pensar d’una altra manera. És un estat d’incertesa, una altra consciència. I tot això t’influeix, i de retruc a Camí Endins.

Quan es va crear era un projecte molt interioritzat, us plantegeu la seva validesa?

—Camí Endins va néixer de la necessitat de comunicar el que estàvem vivint. Vam coincidir quatre persones que teníem una inquietud que volíem, no només viure-la, sinó transmetre-la a persones que estaven en una situació més vulnerable i a qui no els arribaven aquesta mena de propostes. Aquesta és la gran força de Camí Endins. Volíem transmetre el sentit d’allò que és radicalment important, veritable. I no ho vam fer en el sentit de “nosaltres ho sabem i vosaltres, no”, sinó de compartir aquest anhel amb els altres. Això segueix sent vàlid, però els nostres recursos eren presencials, i ara mateix no es pot fer, i a nivell personal arriba un moment que et dius: potser no es tracta tant de transmetre-ho, sinó de viure-ho, de deixar les teves reflexions fantàstiques sobre meditació i dedicar-te a meditar —que no vol dir que abans no ho fessis. Si no, hi ha el perill d’entrar en una dinàmica falsària. Cal aturar-se i veure-ho. I la meva obligació és estar present i la resta ja sortirà, si no, ho faig des del voluntarisme, no des de la profunditat de la consciència. I en aquest moment no puc fer més pels altres que estar en la presència. Fa temps que porto donant-hi voltes i, darrerament, fa cosa d’un mes, va caure a les meves mans un article sobre “el jo espiritual” i vaig veure que per molt que llegeixis o facis meditació, hi ha d’haver una altra cosa que és la gràcia, la motivació suprema. Quina és? L’altruisme, la compassió. És fer-te la pregunta: per què faig això? I t’adones que només hi ha una resposta: pels altres. Per què faig jo meditació? Per estar bé amb mi per anar cap als altres, per fer el bé. Si no profunditzes en tu, si no estàs en la presència, no pots fer res per als altres.

Què és el “realment important” que voleu transmetre?

—Estar present, ser. És un camí que no pots deixar, que no pots deixar de buscar; d’engrandir aquesta manera d’estar, aquest ésser que sap estar. Qui sóc? Quan vas traient capes de tu mateix t’adones que no som res, però ho som tot.

Arriba Marta Digón, una altra de les fundadores de Camí Endins, i acaba amb aquesta frase la conversa: “L’embolcall de Camí Endins està en el contenidor de reciclatge, està obsolet, ja no serveix, però l’essència, sí. Hem de recuperar aquella essència, treure tots els vels de la boira i recuperar la llum. Jo, sense Camí Endins, aquests mesos de pandèmia els hauria viscut molt diferent.

Entrevista: Laia de Ahumada

Fotografia: © Laia de Ahumada

Publicat a Lalè