A què ens referim quan parlem d’interioritat?

[Versión en castellano]

fence%20mandala%20banner%20littleoddme

Diuen els indis lakota que quan Wakan Tanka va disposar de les sis direccions (l’Est, el Sud, l’Oest, el Nord, a dalt i a baix), restava encara per fixar la setena.

Wakan Tanka sabia que aquesta darrera direcció -la de la saviesa- seria la més poderosa, i volia situar-la on no fos fàcil trobar-la. Per això va triar un lloc en el qual no acostumen a pensar-hi els éssers humans: El cor de cadascú. El seu interior.

Aquesta llegenda ens pot servir per parlar d’interioritat. Quan volem definir-la ens trobem amb paraules com consciència, intimitat, ànima, fons, entranyes, cor, interior, superficial, aparença …

La capacitat d’estar en aquesta dimensió és el que anomenem interioritat. És una manera de destacar que, a més del que veiem, percebem i pensem, hi ha una dimensió que va més enllà de la realitat, que deixa pas a una admiració profunda, a la interrogació, a la veneració. És la direcció de la saviesa, que roman a l’interior, perquè no es manifesta clarament, però ens permet ser éssers humans, perquè és el terreny de l’escolta, de l’observació, de l’atenció sostinguda, del silenci i de la meditació, de la gratuïtat. Però no vol dir aïllar-se, sinó fer i veure les coses des de dins.

Parlar del binomi dins-fora és quedar-nos una mica en la superfície del que es vol dir. Allò “interior” és un no-lloc, un no-espai que ens dóna perspectiva, perquè fa que mirem la realitat des d’un més enllà: des de la consciència de ser. La interioritat és una cosa que es vol abastar, que es vol expressar o assenyalar on està, però en el fons, l’explicació funciona a l’inrevés; la interioritat ens té a nosaltres. Nosaltres estem en ella. Ens engloba. Ens globalitza.

Per anar per aquesta direcció es pot parlar de procés i de camí, en el sentit que hi ha un descobriment -més aviat un desvetllament- d’una manera de percebre, mirar i sentir, no necessàriament derivada de la immediatesa de la reacció emocional o de pensament. Una persona que cultiva la seva interioritat busca la profunditat i plenitud, el desenvolupament de tot el seu ésser i el sentit de tot el que viu.

No hi ha manera de delimitar-la. Senzillament és. És un viure. És un viure silenciosament la nostra qualitat humana més profunda. És viure en ella i tota la resta adquireix un altre sentit: Sentir-nos Un amb Tot.

Hilario Ibáñez –Camí Endins-

Què és l’espiritualitat?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Quan ens trobem davant d’alguna paraula “gastada”, sembla imprescindible recórrer a altres equivalents, que puguin acostar-nos més “netament” a aquell terme  que volia vehicular.

Pel que fa a la paraula “espiritualitat”, és probable que rescatem el seu contingut original, si fem servir, d’entrada, aquestes quatre: interioritat, profunditat, transpersonalitat i no-dualitat.

Interioritat és l’oposat a banalitat. Dirigeix ​​la nostra mirada cap a aquest lloc, ocult a cop d’ull, però del que brolla la vida. Perquè, com proclama el poeta argentí Francisco Luis Bernárdez, “el que l’arbre té de florit, viu del que té sepultat”.

Profunditat és l’oposat a superficialitat. Parla de fondària que, en la literatura espiritual, coincideix amb “l’alçada”. Ens orienta cap a aquest mateix i únic lloc, alliberant-nos de la compulsió que ens manté en la superfície de les coses, i del buit que hi ha en el seu origen.

Transpersonalitat és l’oposat a egocentració. Si l’ego es caracteritza per viure pendent dels seus desitjos i de les seves pors -no és una altra cosa-, en un programa caracteritzat per la defensa i l’atac, la pràctica espiritual consisteix en la desapropiació progressiva de l’ego. I això no passa gràcies a algun tipus de voluntarisme, sinó a un procés creixent de comprensió: la pràctica espiritual és també un procés d’autoconeixement en profunditat. Fins al punt que, com va dir Bo Lozoff, “del camí espiritual, cap ego surt amb vida …, gràcies a Déu”. El text complet és el següent: “El veritable desenvolupament espiritual no és una tasca senzilla, segura ni còmoda. Cap ego surt amb vida d’aquest camí, gràcies a Déu “.

No-dualitat és l’oposat a separació dualista. La ment és necessàriament dual, perquè només pot operar a partir de la separació subjecte / objecte, perceptor / percebut. No obstant això, aquesta lectura de la ment, que sosté l’ego en la creença de ser una entitat separada de la resta, és un engany. La realitat es troba interconnectada en un Tot únic, en un Abraçada no-dual que integra les diferències.

Molt breument, “espiritualitat” fa referència a la dimensió profunda del Real, a allò que no es veu de tot el que es veu. El que veiem és únicament l’anvers; el que no veiem -i, però, possibilita la visió- és el revers. Però tot és (som) Un-en-la-diferència. I, en el seu sentit més profund, “espiritualitat” és idèntic a “humanitat plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano és psicoterapeuta, sociòleg i teòleg

Article extret del seu Web

¿Qué es la espiritualidad?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Cuando nos encontramos ante alguna palabra “gastada”, parece imprescindible recurrir a otras equivalentes, que puedan acercarnos más “limpiamente” a lo que aquel término quería vehicular. En lo que se refiere a la palabra “espiritualidad”, es probable que rescatemos su contenido original, si usamos, de entrada, estas cuatro: interioridad, profundidad, transpersonalidad y no-dualidad.

Interioridad es lo opuesto a banalidad. Dirige nuestra mirada hacia ese lugar, oculto a simple vista, pero del que brota la vida. Porque, como proclama el poeta argentino Francisco Luis Bernárdez, “lo que el árbol tiene de florido, vive de lo que tiene sepultado”.

Profundidad es lo opuesto a superficialidad. Habla de hondura que, en la literatura espiritual, coincide con la “altura”. Nos orienta hacia ese mismo y único lugar, liberándonos de la compulsión que nos mantiene en la superficie de las cosas, y del vacío que hay en su origen.

Transpersonalidad es lo opuesto a egocentración. Si el ego se caracteriza por vivir pendiente de sus deseos y de sus miedos –no es otra cosa-, en un programa caracterizado por la defensa y el ataque, la práctica espiritual consiste en la desapropiación progresiva del ego. Y ello no ocurre gracias a algún tipo de voluntarismo, sino a un proceso creciente de comprensión: la práctica espiritual es también un proceso de autoconocimiento en profundidad. Hasta el punto de que, como dijera Bo Lozoff, “del camino espiritual, ningún ego sale con vida…, gracias a Dios”. El texto completo es el siguiente: “El verdadero desarrollo espiritual no es una tarea sencilla, segura ni cómoda. Ningún ego sale con vida de este camino, gracias a Dios”.

No-dualidad es lo opuesto a separación dualista. La mente es necesariamente dual, porque sólo puede operar a partir de la separación sujeto/objeto, perceptor/percibido. Sin embargo, esa lectura de la mente, que sostiene al ego en la creencia de ser una entidad separada del resto, es un engaño. La realidad se halla interconectada en un Todo único, en un Abrazo no-dual que integra las diferencias.

Muy brevemente, “espiritualidad” hace referencia a la dimensión profunda de lo Real, a aquello que no se ve de todo lo que se ve. Lo que vemos es únicamente el anverso; lo que no vemos –y, sin embargo, posibilita la visión- es el reverso. Pero todo es (somos) Uno-en-la-diferencia. Y, en su sentido más profundo, “espiritualidad” es idéntico a “humanidad plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano es psicoterapeuta, sociólogo y teólogo.

Artículo extraído de su Web

Cosmonautes versus Psiconautes

«La felicitat tampoc és un estat d’exaltació que cal perpetuar sigui com sigui, sinó l’eliminació de toxines mentals com l’odi i l’obsessió, que enverinen literalment la ment.»
Matthieu Ricard

El-universo-ha-dejado-de-crear-estrellas-1

Foto reutilitzable

Diu una llegenda hindú, que en la nit dels temps, un concili de déus es va reunir per debatre on amagarien el major tresor que podria aspirar trobar l’home. Aquest tresor era la seva divinitat: la seva font de saviesa i felicitat.

– L’amagarem a la muntanya més alta, l’Himalaia – va dir un.
– No -va respondre el més savi d’ells-. L’home seria capaç de trobar el tresor allà a dalt.
– Llavors l’amagarem a la més profunda gruta de l’oceà -va dir un altre.
– No -va tornar a replicar el més savi d’ells-. Això no serà un obstacle per a l’home, que algun dia arribarà a dominar tots els confins del mar.
– Llavors l’amagarem en algun remot planeta, a anys llum de la Terra; aquí li resultarà impossible trobar-lo.
– No -va tornar a replicar el savi-. L’ésser humà desenvoluparà la tecnologia suficient com per conquerir l’univers sencer.
– Llavors, on ho amagarem? -van preguntar diversos déus, desconcertats.
– En l’únic lloc en el qual no se li ocorrerà buscar -va dir el savi déu.
– On és això?
– A l’interior d’ells mateixos.

Per a reflexionar-hi….
Deixem de ser cosmonautes i siguem una mica més psiconautes.
Aquest relat ens situa davant d’una cosa que és una gran veritat i una experiència molt quotidiana.
L’ésser humà viu de cara a fora. Posa la seva identitat en coses visibles, tangibles, mesurables. D’aquesta manera s’identifica amb ell mateix en la mesura que les coses li identifiquen: el vestit, el cotxe, la casa, les joies … tenen el poder màgic de dir-nos qui som i de dir qui som davant dels altres, que a la fi és el que ens importa. Donem un poder màgic a les coses.
El món extern, sembla que és el món de la conquesta. S’ha de descobrir què hi ha fora; s’intenta atrapar, perquè així en un procés d’apropiació, ens identifiquem de manera que posseïm i no pel que som.
La conquesta de l’espai és per descobrir d’on venim i així rebre respostes, que ens donin el sentit de què som. L’ésser humà és capaç d’investigar més enllà de sí mateix, a distàncies estratosfèriques, però no és capaç de mirar cap a sí mateix.
Per què no tornem la mirada a l’interior? Per què no considerem que la nostra veritat no és la que construïm amb els nostres pensaments i anàlisi, sinó que és dins nostre, amagada després d’una gran muralla que assenyala el territori del desconegut, d’allò que ens fa por, allò que realment no volem remoure?
I darrere d’aquesta muralla hi ha la llum, la veritable felicitat. L’estat on resideix la veritat. El lloc del silenci i la plenitud.

Hilario Ibáñez [Camí Endins]

Taller de la tardor

la foto

El cap de setmana 18 i 19 octubre, 8 famílies de diverses procedències geogràfiques vàrem ser convidades per Camí Endins a fer una experiència pilot de com educar la interioritat en família. Ens varem trobar petits i grans a El Miracle (Solsonès).

El taller emocionant-te va ser el fil conductor de la jornada. Grans i petits vàrem tenir la possibilitat de treballar plegats a través de jocs, tallers, passejades, silenci, dansa contemplativa, curtmetratges i l’esperat joc de nit!. Vàrem disfrutar-hi molt i vàrem aprendre molt els uns dels altres.

Del cap de setmana vàrem validar que certament no només es pot educar la interioritat en família, sinó que també és necessari per esdevenir persones més felices.