[Versión en castellano]

Diuen els indis lakota que quan Wakan Tanka va disposar de les sis direccions (l’Est, el Sud, l’Oest, el Nord, a dalt i a baix), restava encara per fixar la setena.

Wakan Tanka sabia que aquesta darrera direcció -la de la saviesa- seria la més poderosa, i volia situar-la on no fos fàcil trobar-la. Per això va triar un lloc en el qual no acostumen a pensar-hi els éssers humans: El cor de cadascú. El seu interior.

Aquesta llegenda ens pot servir per parlar d’interioritat. Quan volem definir-la ens trobem amb paraules com consciència, intimitat, ànima, fons, entranyes, cor, interior, superficial, aparença …

La capacitat d’estar en aquesta dimensió és el que anomenem interioritat. És una manera de destacar que, a més del que veiem, percebem i pensem, hi ha una dimensió que va més enllà de la realitat, que deixa pas a una admiració profunda, a la interrogació, a la veneració. És la direcció de la saviesa, que roman a l’interior, perquè no es manifesta clarament, però ens permet ser éssers humans, perquè és el terreny de l’escolta, de l’observació, de l’atenció sostinguda, del silenci i de la meditació, de la gratuïtat. Però no vol dir aïllar-se, sinó fer i veure les coses des de dins.

Parlar del binomi dins-fora és quedar-nos una mica en la superfície del que es vol dir. Allò “interior” és un no-lloc, un no-espai que ens dóna perspectiva, perquè fa que mirem la realitat des d’un més enllà: des de la consciència de ser. La interioritat és una cosa que es vol abastar, que es vol expressar o assenyalar on està, però en el fons, l’explicació funciona a l’inrevés; la interioritat ens té a nosaltres. Nosaltres estem en ella. Ens engloba. Ens globalitza.

Per anar per aquesta direcció es pot parlar de procés i de camí, en el sentit que hi ha un descobriment -més aviat un desvetllament- d’una manera de percebre, mirar i sentir, no necessàriament derivada de la immediatesa de la reacció emocional o de pensament. Una persona que cultiva la seva interioritat busca la profunditat i plenitud, el desenvolupament de tot el seu ésser i el sentit de tot el que viu.

No hi ha manera de delimitar-la. Senzillament és. És un viure. És un viure silenciosament la nostra qualitat humana més profunda. És viure en ella i tota la resta adquireix un altre sentit: Sentir-nos Un amb Tot.

Hilario Ibáñez –Camí Endins-