Alguns valors de l’espiritualitat d’avui

laia

“Ja fa dos anys que es va publicar el llibre “Espirituals sense religió” on mostrava l’existència d’algunes persones que vivien la seva espiritualitat fora, o al marge, de les institucions religioses. El vaig escriure perquè en aquell moment ja hi havia pensadors que estaven donant voltes a aquest tema; i després de la publicació se n’ha seguit parlant molt, perquè les entrevistes posaven cara i ulls, i també valors, a una realitat cada cop més estesa.

I us haig de dir que em sorprèn que encara es faci aquesta pregunta, perquè és evident que, al carrer, hi ha una espiritualitat que s’escapa a qualsevol forma de poder i d’intermediació, i que vessa més enllà de les religions que fins ara la sostenien i l’explicaven; una espiritualitat que no es pot contenir, i que manifesta explícitament no necessitar cap religió que la vehiculi.

I si, a hores d’ara, algú encara es fa aquesta pregunta, és des de dins de les religions, bé intentant entendre què està passant, què s’ha fet malament; bé intentant definir, analitzar, avaluar; o bé confrontant uns i altres, sorpresos que, a diferència d’èpoques passades, el poder de la institució religiosa no torni a llera, de grat o per força, a tot aquell qui n’ha sortit.

Per això avui vull anar una mica més enllà de l’acarament, perquè en veure aquest esclat d’espiritualitat em pregunto fins a quin punt estem davant d’una crisi de les institucions religioses, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la “religiositat” més enllà de les religions, perquè és un vestit que se li ha fet petit.

Si fos així, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com la resposta a una crisi de les institucions religioses, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem vivint, una nova manera de posicionar-se en el món: de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser.

I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, descobreixo uns valors que avui us vull compartir, perquè ara mateix em preocupa, i m’ocupa, saber com podem ajudar a infantar aquest nou paradigma (model) que s’està gestant, com podem trobar la manera d’acompanyar les persones en tots aquests processos.

Destacaré alguns d’aquests valors, que considero valors d’aquesta espiritualitat emergent, que ens marquen un nou horitzó:

1.-El valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. Això ja s’està posant en pràctica en temes tan bàsics com l’economia, el treball, l’habitatge, les relacions, el consum, el respecte pel planeta, la sobirania alimentària… La importància de recuperar l’austeritat, el valor del treball manual i artesanal, que és un primer pas per ser autosuficients i no dependents. Exercir la capacitat de fer-nos les coses, tal com diu José Eizaguirre: “Es un torpedo en la línia de flotación del sistema”.

2.-El valor de la consciència. Desvelar la consciència, treure el vel per descobrir qui som en realitat i quin és el nostre lloc. Aquest necessari desvelar-se per després poder-se rebel·lar. Aquest ser conscients per després actuar en conseqüència. Com deia Saramago: “La alternativa al neoliberalismo se llama conciencia”.

3.-El valor de la relació com un procés interactiu de reconeixement de l’altre com algú diferenciat, i del cosmos, com un tot. La necessitat del grup per aportar riquesa i diversitat. De les comunitat d’interessos que teixeixen els fils d’una infinita xarxa de mons mol·leculars. L’economia col·laborativa, que no està basada en el tenir, sinó en l’accedir, i per això és necessari: col·laborar, compartir i cooperar.

4.-El respecte al planeta. La necessitat de mantenir una relació amb la terra, no de depredadors, sinó d’estimació, d’habitar-la, de donar-li vida, no de passar, sinó de pesar damunt la terra (Perejaume). Pompeu Fabra, abans que la paraula sostenibilitat fos inclosa al diccionari de la Llengua Catalana, definia la paraula “sostenir” com: “Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, fer que duri, que subsisteixi. Tenir-ne cura”.

5.-La plena presència. El valor de ser-hi en cada moment. De passar per la vida vivintla. De no estar en el passat ni en el futur, sinó en el present. Consciència de saber que es camina, però sense saber cap a on, perquè la vida es va fent a cada pas. I en aquest moment que estem vivint, el futur és tan incert que sembla que no n’hi hagi, i no preocupa, només hi ha present.

6.-L’amor: cap a un mateix, cap als altres, cap al cosmos/Déu, i cap a la terra. L’actitud d’acollir la vida, des d’aquesta tríada, tal com és, i al mateix temps d’implicar-se en el món, en la transformació social, i fer tot allò que calgui per deixar-lo millor de com està.

Més que preguntar-nos si és possible una “Espiritualitat sense religió”, em preguntaria: si aquesta espiritualitat serà capaç de viure sense seguretats de cap mena, sense tenir les respostes a totes les preguntes, sense cap recer que li asseguri l’eternitat, sense cap litúrgia que beneeixi els seus actes, sense més demà que aquesta presència de l’ara. Si serà capaç de mantenir-se a la intempèrie o tornarà a caure en la temptació de bastir gran edificis que l’aixopluguin, que l’expliquin i que la protegeixin. Si es mantindrà ferma o claudicarà per por, per ignorància, o per un descuit de la seva fràgil humanitat.”

Per Laia de Ahumada. Taula rodona “Una espiritualitat sense religió?” en el marc dels 10 anys de Fragmenta Editorial (20 maig 2017).

L’autorealització, per Harding

3870486096_4032f06da2_z

L’autorealització, per a Harding, es tracta d’un esquema genèric que conté variacions en l’ordre de les etapes, tot depenent dels casos individuals.

Aquestes són les fases que l’autor proposa.

(1) Ignorància: no saber el que un és. La transició de la fase 1 a 2 és gradual.

(2) Comprensió: saber el que un és. La transició de la fase 2 a 3 és abrupta.

(3) Veure: el que un és. La transició de la fase 3 a 4 és gradual.

(4) Il·luminació: veure permanentment el que un és. La transició de la fase 4 a 5 és abrupta.

(5) Auto-realització: ser qui un és. La transició de la fase 5 a 6 és gradual.

(6) Auto-realització plena: veure permanentment el que un és. Esdevenir permanentment qui un és. Realitzar permanentment qui un és.

Douglas Harding Edison (1909-2007) va ser un escriptor anglès, filòsof, místic, mestre espiritual i autor de diversos llibres.

Poques paraules

mar

Entre las orillas del dolor y el placer

fluye el río de la vida.

Sólo cuando la mente se niega

a fluir con la vida

y se estanca en las orillas,

se convierte en un problema.

Fluir con la vida quiere decir aceptación;

dejar llegar lo que viene

y dejar ir lo que se va.

Tú no eres lo que sucede,

eres a quien le sucede.

Sri Nisargadatta Maharj (1897-1981), mestre indi de la tradició del Vedanta Advaita. Fou un humil venedor de cigarretes a Bombay on va compartir els seus ensenyaments amb persones de tot el món. És autor del llibre I am that

Què entenem per espiritualitat no-dual?

non-duality_2

La Realitat és Una. L’engany és confondre el reflex amb la Veritat [autoria foto i text: Camí Endins]

Passar d’un model de religiositat dual, en què l’ànima humana i la divinitat es consideren realitats essencialment separades, a una espiritualitat no dual (advaita) suposa un canvi radical de paradigma.

La no-dualitat experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixos i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada.

Les persones que viuen en la quotidianitat l’experiència no dual, la viuen independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Com diu Consuelo Martín, especialista en filosofia advaita: “La vivència veritable apareix a partir d’una intuïció, d’un ‘adonar-se de’. Primer, d’una manera tènue, com si fos una cosa llunyana; després, com si fos més propera, sorgeix una evidència d’Allò”.

Camí Endins

Espiritualitat sense Religió

[En castellano]

Per Hilario Ibáñez. Reportatge publicat a Dialogal #58 – Hivern 2016

sin-titulo

Foto: Camí Endins

En parlar d’espiritualitat és difícil evitar teoritzar sobre característiques i models, però, més que teories o tipus, l’espiritualitat és, sobretot, vivència. L’arrel de la paraula és esperit, que s’identifica amb vida i dinamisme.

Parlar d’espiritualitat, doncs, és parlar de “l’esperit” amb el qual afrontem la vida, el to vital amb què vivim, l’estil amb el qual tractem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. En aquest sentit, es pot dir que l’espiritualitat té relació amb la profunditat que dóna sentit a tot el que existeix.

En aquest reportatge presento, d’una manera molt sintètica, persones amb les quals he conversat sobre la seva experiència vital en el marc de la meva investigació. Totes han fet un recorregut de recerca interior que les ha portat a trencar amb l’espiritualitat d’origen i, sense rebutjar-la, han accedit a una nova manera de viure la vida, des d’un altre lloc, des d’altres categories i amb un altre estil. Són biografies que crec que mostren que estem assistint a l’aparició d’una manera nova de viure la dimensió espiritual.

L’espiritualitat, sobretot a Occident, ha estat monopolitzada per la religió. Tant és així que encara avui sorprèn, o almenys xoca, que es parli d’una espiritualitat sense religió. Les persones que apareixen aquí han hagut de trencar amb les categories religioses, i, com diu l’Elena, no els ha estat fàcil: “En el meu recorregut personal he passat de la religiositat a l’espiritualitat. Des de l’espiritualitat em puc entendre amb qualsevol persona de qualsevol religió, però no ha estat fàcil; és com si la roba t’anés petita i tu te la volguessis posar i no poguessis: t’ofega, et fa mal, se’t trenca… Has de canviar de roba i és molt dur, perquè et preguntes: ‘Quina roba em posaré?’. És com si quedessis una mica a la intempèrie”.

Els llocs, els temps, les persones, etc. lligats a la religió han deixat de ser rellevants. Cal buscar una altra manera de donar resposta al gran anhel de l’ésser humà d’una vida en plenitud. Així ho expressa el Josean: “Els meus fills no necessiten Déu per accedir al mateix indret al qual vaig accedir jo. Jo he necessitat el concepte, la imatge de Déu per accedir a una experiència interior, profunda, espiritual. Perquè tot ésser humà necessita accedir a aquesta experiència d’una realitat total, omnipresent, fins i tot més enllà de l’univers”.

Quins elements són necessaris per viure una espiritualitat que podem anomenar transreligiosa? Es parteix d’una experiència o d’una intuïció, de la profunditat de l’ésser que som. El centre de l’espiritualitat és respondre a les preguntes: “Qui sóc jo?”, “Quina és la meva identitat?”. I l’Oriol ho té molt clar: “Som Brahman o Déu per a un cristià, aquesta és la nostra identitat real, que és divinitat, que és misteri”. La realitat és que tot és u. Tot està connectat, però conserva la diferenciació de les parts sense que estiguin separades, sense que es barregin o es fonguin. Per això es parla d’una sola realitat no dual. No hi ha segon. Tot és u. L’Esteve, per exemple, ho expressa així: “Déu és el meu Jo més profund i el goig de Déu és que ell s’expressi a través meu i que jo estigui viu. En aquest sentit, sóc cocreador amb Déu, perquè Déu em necessita per crear, per generar realitat concreta, material. I jo sóc en la mesura que estic ajustat a aquest fons i ajustat amb l’entorn. La referència de la meva personalitat és la divinitat mateixa”.

Aquest punt de partida canvia radicalment l’espiritualitat, perquè allò que dóna sentit a la vida i a l’existència no és alguna cosa de fora i fins a cert punt aliena a mi mateix. No hi ha un component ètic per aconseguir ser millors del que ja som, per aconseguir en el futur, a través de grans esforços, el que ara no tenim. Al contrari, la Veritat és en nosaltres. Som en la profunditat de l’ésser. I només hem d’esforçar-nos a reconèixer aquesta gran Veritat que som, “adonar-nosen”. Adonar-nos d’aquesta gran Veritat, no mitjançant la ment lògica i racional, sinó des de la intuïció –per falta d’un altre terme.

La Veritat és en la profunditat de l’ésser. L’accés a la Veritat passa per la interiorització

En aquest sentit, hi ha una ruptura de nivell que ens situa més enllà dels productes mentals, per entrar en l’àmbit del que és inefable. Aquest lloc o àmbit que no es pot definir, on només arriba el silenci, és el que s’anomena il·luminació, que és comuna a totes les experiències espirituals i pertany a l’essència de l’ésser humà; de qualsevol ésser humà. “Tots estem il·luminats –diu la Marta–, perquè la llum sempre hi és. És un anhel que jo no trio, em ve donat, i, si no hi poso traves, m’orientarà cap on he d’anar… Per això es diu que cal deixar-se anar, deixar-se fluir.” Si això és així, l’accés a la Veritat no passa per enlloc més que per la interiorització en un mateix. “És com una recerca –afirma l’Oriol–, un treball d’indagació contínua sobre la vida dins un mateix; això, amb el temps, et va configurant i, amb la pràctica, et fa veure-ho tot d’una manera diferent. És anar eliminant seguretats i creences, que són producte de la ment, per accedir al no saber…, i quan un viu aquest ‘no saber’, ho transforma tot.”

Un altre aspecte comú de l’experiència espiritual que relaten els entrevistats és que han hagut de recórrer a categories conceptuals i simbòliques de tradicions espirituals de l’hinduisme i el budisme. “Mira –diu la Marta–, estic llegint les Upanishad i l’evangeli de sant Joan i tot em sembla el mateix, perquè jo distingeixo el que ve de la ment i el que ve de la veritat.” “El que anàvem vivint –expliquen el Jordi i la Laia– ho intentàvem explicar des de la dualitat, i no hi havia manera.” De la mateixa manera, l’Oriol diu: “A l’advaita vaig trobar una mica la clau per explicar tot això que experimentava.”

No s’han fet budistes i tampoc no han renegat de les seves arrels culturals, l’aportació provinent de la saviesa d’Orient els ha fet redescobrir i aprofundir en allò que tenien com a base de la seva espiritualitat. I ho viuen d’una manera nova, tal com ho expressa l’Elena: “L’experiència espiritual em va portant al punt en què em trobo, on, sense abandonar el Crist com la centralitat de la meva vida, el paradigma és un altre, el que anem anomenant i coneixent a Occident com la no-dualitat, però que ha estat sempre el paradigma dels místics de totes les tradicions espirituals”.

La característica fonamental de l’espiritualitat és l’amor que s’expandeix i ho abasta tot. La vivència de l’espiritualitat no és un fet intimista i aïllat; al contrari, totes les persones esmentades aquí estan implicades amb el seu entorn: associacions, menjadors socials, ONG, etc. La seva acció neix del fons mateix de l’ésser que viuen, perquè, com diu l’Esteve: “Cal donar el control de la vida a la Vida. Nosaltres som uns ‘manats’ i, quan et sents un manat, mai no saps res, ni què fas, ni què no fas, ni què passarà amb tu… És viure en la confiança total”.

Enllaç Revista Dialogal

Nou paradigma espiritual?

En castellano aquí

foto_wide_2203

Autoría foto: Diari ARA

Estem vivint moments importants de molts canvis a nivell global. Són infinites les dimensions que bé han fet un trànsit de transformació o bé ho estan fent.

L’investigador Khun (1922-1996) va ser el primer acadèmic en utilitzar el terme canvi de paradigma per a explicar que davant de l’aparició de noves realitats les solucions anteriors no poden donar resposta, i conseqüentment cal pensar nous mètodes i unes noves solucions. El canvi és tan gran, afirmava Khun, que la nova realitat s’imposa esdevenint obsolet les categories anteriors. Aquests canvis van més enllà de la comunitat científica i s’extenen a totes les branques del saber i del coneixement.

El terme canvi de paradigma s’utilitza, també, per explicar el canvi que es produeix en la psicologia, en la sociologia, i en totes les altres ciències i disciplines, fins arribar a la pedagogia o la manera d’ensenyar i aprendre. Potser la dimensió educativa és l’exemple més notari que es té per copsar aquest canvi de paradigma. Els qui són de la generació dels 70’s saben molt bé què diferent és l’educació respecte a la dels seus fills. Tot i així, segons els experts, actualment l’educació (com també succeeix en altres disciplines i àrees de coneixement) es troba en crisi de paradigma, degut a què segurament els paradigmes educatius que fins ara han estat presents a l’educació formal i no formal ja no donen resposta a la nova societat emergent i, a més, expliquen de manera insuficient el procés d’ensenyament i aprenentatge.

Tanmateix es podria anomenar altres dimensions de la vida que posen en joc aquest trànsit d’unes categories anteriors cap a unes de noves: la prevenció i la promoció de la salut, la criança dels fills, l’alimentació conscient, l’economia social, l’anomenada nova política, l’accés al coneixement, els llenguatges, les relacions personals i la societat líquida, les relacions laborals i l’emergent teletreball, la comunicació 2.0., etc. Es podria dir que cada vegada més coexisteixen iniciatives que promouen una major consciència holística i menys infantil de l’ésser humà. I aquest potser és un camí de no retorn.

La vivència espiritual també pot viure un canvi de paradigma. Són moltes les persones que senten que les categories religioses anteriors no donen resposta a l’anhel més profund de l’ésser humà. El llenguatge religiós ja no els expressa i cal buscar una altra manera de donar resposta a la recerca de l’ésser humà d’una vida en plenitud. L’accés a aquest esperit, per a moltes persones, va més enllà de les religions. Això no vol dir que es renuncïi forçosament a les seves fonts culturals o recorregut creient inicial. Es pot viure des d’un agraïment a tot allò rebut per acollir una nova comprensió de la vivència espiritual on no hi ha pertinences, lideratges ni followers. És possible viure una vivència espiritual més enllà del marc religiós i aquesta ja no és pròpia de cada religió sinó que transcendeix a una experiència profundament humana per a tots.

Marta Digón (Camí Endins)

Viure sense judicis

stonesBanner1500x248

Si crees que es más espiritual andar en bicicleta o utilizar el transporte público para moverse, eso está bien, pero si juzgas a alguien que conduce un auto, entonces estás en una trampa del ego.

Si crees que es más espiritual no ver la televisión porque crea problemas en tu cerebro, eso está bien, pero si juzgas a quienes todavía la ven, entonces estás en una trampa del ego.

Si crees que es más espiritual evitar chismes o los medios de comunicación, pero juzgas a aquellos que leen estas cosas, entonces estás en una trampa del ego.

Si crees que es más espiritual hacer Yoga, convertirse en vegetariano, comprar solo alimentos orgánicos, comprar cristales, reiki, meditación, usar ropa “hippies”, visitar templos y leer libros sobre iluminación espiritual, pero enjuicias a quien no hace esto, entonces tu estás atrapado en una trampa del ego.

Estar siempre consciente para sentirte superior. La idea de que tú eres superior es la indicación más grande que te encuentras en una trampa de tus egos. El ego quiere venir a través de la puerta de atrás. Tendrás una idea noble, cómo empezar el yoga y luego cambia, para servir al objetivo de sentirte superior a los demás.

Empezarás a menospreciar a aquellos que no están siguiendo tu “camino espiritual”. Superioridad, juicio y sentencia. Estas son las trampas del ego.

Mooji (1954) és mestre espiritual de Jamaica. És deixeble de Papaji i viu des de l’advaita i espiritualitat no dual.