La Vida

“La vida te decepciona para que dejes de vivir con ilusiones y veas la realidad.
La vida destruye todo lo superfluo hasta que quede solamente lo importante.
La vida no te deja en paz, para que dejes de culparte y aceptes todo como “es”.
La vida va a retirar lo que tienes, hasta que dejes de quejarte y empieces a agradecer.
La vida envía personas conflictivas para curarte, para que dejes de mirar hacia fuera y empieces a reflejar lo que eres por dentro.
La vida te permite caer de nuevo y de nuevo, hasta que decidas aprender la lección.
La vida te quita del camino y te presenta encrucijadas, hasta que dejes de querer controlar todo y fluyas como un río.
La vida pone a tus enemigos en la carretera, hasta que dejes de “reaccionar”.
La vida te asusta y te asustará cuantas veces sea necesario, hasta que pierdas el miedo y recuperes tu fe.
La vida te distancia de las personas que amas, hasta que entiendas que no somos ese cuerpo, sino el alma que contiene.
La vida se ríe de ti muchas y muchas veces, hasta que dejes de tomar todo tan en serio y puedas reírte de ti mismo.
La vida te rompe en tantas partes cuantas sean necesarias, para que la luz penetre en ti.
La vida te enfrenta a los rebeldes, hasta que dejes de tratar de controlar.
La vida repite el mismo mensaje, si es necesario con gritos y tapas, hasta que finalmente lo escuches.
La vida envía rayos y tormentas, para despertar.
La vida te humilla y a veces te derrota de nuevo y de nuevo hasta que decidas dejar que tu ego muera.
La vida te niega bienes y grandeza hasta que dejes de querer bienes y grandeza y comiences a servir.
La vida corta tus alas y poda tus raíces, hasta que no necesites alas ni raíces, sólo desaparezcas en las formas y tu ser vuele.
La vida te niega milagros, hasta que entiendas que todo es un milagro.
La vida acorta tu tiempo, para que te apures en aprender a vivir.
La vida te ridiculiza hasta que te hagas nada, nadie, para que entonces te convierta en todo.
La vida no te da lo que quieres, sino lo que necesitas para evolucionar.
La vida te lastima y te atormenta hasta que sueltes tus caprichos y berrinches y aprecies la respiración.
La vida te esconde tesoros hasta que aprendas a salir a la vida y buscarlos.
La vida te niega a Dios, hasta que lo veas en todos y en todo.
La vida te despierta, te poda, te rompe, te decepciona… pero créeme, eso es para que tu mejor yo se manifieste… hasta que sólo el amor permanezca en ti”.

Text: Bert Hellinger i Fotografia: Camí Endins

La necessitat de repensar-nos

Hilario Ibáñez té una llarga experiència professional en el camp de l’educació i de l’acció social. És autor de “Cuando la vida nos vive. Una invitación a indagar qué soy” (Libros Indie, Torrelavega, 2019). És un dels fundadors de l’associació Camí Endins (camiendins.org) que es va crear l’any 2005 amb l’objectiu d’educar en la interioritat. Hilario ens convida, des de la seva experiència, a repensar-nos personalment i col·lectivament, a fer “camí endins” per situar-nos en aquest nou marc on cal conscienciar-nos que mai més res serà com era.

Com està ara mateix Camí Endins?

—Està tot aturat. El darrer que teníem organitzat eren unes jornades d’interiorització en una escola, però no es van poder fer. L’espai de meditació va continuar online fins al juny passat, però ara ho hem deixat córrer perquè és molt artificial, la transmissió no té res a veure. No sabem massa per on anar, ni tampoc dediquem temps a pensar-hi, la veritat. No ens hi posem. Per això, quan em vas dir que volies parlar de Camí Endins, vaig pensar que no sé què et diria. A nivell personal també estic en un impàs, rellegint, repensant i adquirint un altre sentit de les coses, veient on són els plecs que ens fan estar aturats.

És un camí endins personal i necessari

—Evidentment, et situes d’una altra manera davant de tot: les relacions familiars i la sociabilitat no tenen res a veure. Fa un any que no ens abracem, que no tenim reunions amicals, i tot això et marca profundament. Estàvem acostumats a funcionar d’una manera determinada i ara ja no ho podem fer; encara no en som del tot conscients, però ens ha deixat en xoc. Jo et volia explicar els projectes que teníem, però ara ja ho veig d’una altra època. I em passa igual a l’escola, tant a nivell de continguts com de metodologia, tot el que hem fet fins ara no ens serveix. Hem de pensar d’una altra manera. És un estat d’incertesa, una altra consciència. I tot això t’influeix, i de retruc a Camí Endins.

Quan es va crear era un projecte molt interioritzat, us plantegeu la seva validesa?

—Camí Endins va néixer de la necessitat de comunicar el que estàvem vivint. Vam coincidir quatre persones que teníem una inquietud que volíem, no només viure-la, sinó transmetre-la a persones que estaven en una situació més vulnerable i a qui no els arribaven aquesta mena de propostes. Aquesta és la gran força de Camí Endins. Volíem transmetre el sentit d’allò que és radicalment important, veritable. I no ho vam fer en el sentit de “nosaltres ho sabem i vosaltres, no”, sinó de compartir aquest anhel amb els altres. Això segueix sent vàlid, però els nostres recursos eren presencials, i ara mateix no es pot fer, i a nivell personal arriba un moment que et dius: potser no es tracta tant de transmetre-ho, sinó de viure-ho, de deixar les teves reflexions fantàstiques sobre meditació i dedicar-te a meditar —que no vol dir que abans no ho fessis. Si no, hi ha el perill d’entrar en una dinàmica falsària. Cal aturar-se i veure-ho. I la meva obligació és estar present i la resta ja sortirà, si no, ho faig des del voluntarisme, no des de la profunditat de la consciència. I en aquest moment no puc fer més pels altres que estar en la presència. Fa temps que porto donant-hi voltes i, darrerament, fa cosa d’un mes, va caure a les meves mans un article sobre “el jo espiritual” i vaig veure que per molt que llegeixis o facis meditació, hi ha d’haver una altra cosa que és la gràcia, la motivació suprema. Quina és? L’altruisme, la compassió. És fer-te la pregunta: per què faig això? I t’adones que només hi ha una resposta: pels altres. Per què faig jo meditació? Per estar bé amb mi per anar cap als altres, per fer el bé. Si no profunditzes en tu, si no estàs en la presència, no pots fer res per als altres.

Què és el “realment important” que voleu transmetre?

—Estar present, ser. És un camí que no pots deixar, que no pots deixar de buscar; d’engrandir aquesta manera d’estar, aquest ésser que sap estar. Qui sóc? Quan vas traient capes de tu mateix t’adones que no som res, però ho som tot.

Arriba Marta Digón, una altra de les fundadores de Camí Endins, i acaba amb aquesta frase la conversa: “L’embolcall de Camí Endins està en el contenidor de reciclatge, està obsolet, ja no serveix, però l’essència, sí. Hem de recuperar aquella essència, treure tots els vels de la boira i recuperar la llum. Jo, sense Camí Endins, aquests mesos de pandèmia els hauria viscut molt diferent.

Entrevista: Laia de Ahumada

Fotografia: © Laia de Ahumada

Publicat a Lalè

OM Namo Bhagavate Vasudevaya

saludo al meu INTERIOR que és font de vida.

sóc en tant que ÉS. 

saludo l’ESSÈNCIA que m’identifica, em defineix i em fa un amb el tot.

sóc perquè ÉS. 

saludo al meu JO transparent i oceànic, que em transcendeix i em constitueix. 

tot és do i regal.

saludo a l’ÉSSER creador de tota vida, també aquella que crec ‘meva’.

tot és plenitud que tot ho abraça i sana.

saludo a l’AMOR viu en mi, que restitueix i reconstrueix.

ens sentim com una gota aïllada i assedegada dins l’oceà

i no ens adonem que som aigua,

la que conforma la gota i la que és oceà

Dani Gómez-Olivé

Entrevista a Sandra Pardo: una vida conjugada en plurals

Com arribes a ser presidenta d’aquestes dues fundacions?

—La mort del Pare Manel arriba en un moment important de la meva vida, en el qual em trobo assumint dues responsabilitats que coincideixen en el temps i que no tenia previstes. La mort del Jaume Botey va ser el 2018, i justament ara es constituïa la Fundació Llegat Jaume Botey, i ja m’havien demanat que n’assumís el càrrec de presidenta, però la del Manel no l’esperàvem. I arribo fins aquí perquè és fruit de la meva història, i per sort m’agafa en un bon moment personal. Les dues entitats són dues realitats que porten el nom i el cognom de dos homes als quals he estat vinculada durant molts anys, i molt propera afectivament i intel·lectual; i també de com jo entenc el món, la persona, i on vull estar i com vull viure. Ha estat una confluència personal i històrica en la meva vida, que visc acompanyada de moltes persones, perquè això és una història col·lectiva.

Fruit de la teva història…

—Jo sóc filla del barri de Verdum, de Barcelona, i conec el Pare Manel des que tinc ús de raó. Tinc records seus des de ben petita, perquè era el capellà del barri i el que estava amb els ionquis; recordo la meva mare fent paquets de roba per al Pare Manel, que ja acollia gent a casa seva. Jo, per tradició familiar, sempre he estat molt vinculada a la parròquia, i ell cap als anys 90 començava a fer activitats per als joves del barri i em va demanar de fer reforç escolar. Jo llavors tenia 18 anys i a partir d’aquell moment em vaig enamorar d’aquesta història. Allà m’he fet com a persona, i professionalment, com a educadora, i després com a directora. He continuat vivint al barri i allí he conegut persones molt importants a la meva vida.

Què te n’enamora?

—Del Manel m’enamoren moltes coses, però si n’hagués d’escollir una seria la llibertat absoluta. Ell es declarava àcrata, però no des de postulats teòrics; ell en feia molt poca, de teoria, a diferència del Jaume, per a qui la seva opció política era el seu compromís i la seva reflexió. El Manel sempre em deia: “El que tu facis estarà bé. Si tu creus que ho has de fer, fes-ho.” I quan tens 18 anys, que una persona et digui: estarà bé el que facis, jo no et demanaré res, llibertat absoluta… Aquesta confiança, a més de la llibertat espiritual immensa que tenia, són les coses que m’enamoraven; i també que reconeixia totes les persones. Ell sempre deia que tothom vol estar amb el bon lladre, el que et diu: “padrecito me arrepiento”, i no, nosaltres volem estar amb tothom,—per exemple, amb la mare que no et paga les colònies del nen i després veus que s’ho gasta en el bar—, perquè estem treballant amb el mal lladre, per dir-ho d’alguna manera, amb la marginació. I el Manel reconeixia a tothom la dignitat humana, i això és el que més em va transformar.

Del Manel podem dir que era immens, i d’en Jaume, que era un gegant.

Es complementen molt a la meva vida, perquè el Jaume em va donar la visió intel·lectual, el compromís ecumènic, militant, el concepte de perifèria, de marges, d’esperança; em va obrir a la realitat dels grups de base cristians. Era molt generós, em va fer veure la importància de la reflexió, de la inquietud, em suscitava moltes preguntes. Era un treballador incansable.

I tu, com ets?

—Em mou el compromís. Penso que sóc una persona molt treballadora i amb molta voluntat de servei. M’apassiona la gent, els plurals, jo entenc la vida compartida, em conjugo en plural a l’esperança. Em mou creure i viure i construir, i intentar deixar el món millor de com l’he trobat; i això ho faig treballant, perquè no soc referent de res, soc referent de la meva vida i del meu treball, i amb aquestes mans, filla d’obrers, amb un sentiment molt de classe que no he perdut, de dona, de cristiana. Per mi el sentiment de comunitat, de formar part d’alguna cosa que és plural, que ens correspon a tots i que em fa il·lusió, és el més important. Jo necessito il·lusions per viure, i tinc la il·lusió de fer un món més just, perquè aquest món és molt injust.

Estar ara al capdavant de les dues fundacions és un repte

—Al Llegat Jaume Botey fa dos anys que hi estem treballant, amb un equip de treball molt ferm i molt implicat. És una història molt compartida. Jo crec que sóc la presidenta perquè volien que fos una dona i jove. Treballem per comissions i hi ha propostes concretes que s’estan posant en marxa. Té molt llarg recorregut, i el fem amb passes tranquil·les. En Jaume era una persona molt creativa en l’elaboració de textos i hem fet un conveni de col·laboració amb l’Arxiu de l’Hospitalet. Part del seu llegat s’ha traspassat a l’Arxiu i una comissió ja hi està treballant. Es treballaran propostes per donar difusió a tota aquesta documentació reflexiva del Jaume: guies didàctiques, línies d’investigació que afavoreixin estudis específics sobre la figura del Jaume i el seu pensament. Volem fer també un fòrum anual i dedicar-lo cada any a un dels temes que ell havia treballat: cooperació, pau, sostenibilitat, desarmament…, fer com una escola de pensament.

La Fundació Pare Manel és una entitat ferma, amb un bon equip de professionals. Jo crec que ara, i més en aquest context, venen dos anys de molta incertesa: el primer any per sostenir la marxa del Manel, i el segon per anar dibuixant les bases d’una nova Fundació sense el Pare Manel.

Aquest és el meu encàrrec inicial, amb el compromís que tant en una entitat com en l’altra, serà per quatre anys. A la Fundació Pare Manel per dibuixar aquesta nova entitat sense el Manel; i a la del Llegat Jaume Botey per consolidar l’entitat. Són dues realitats diferents que es connecten en la meva persona, en el mateix temps.

Com ho vius?

—Mira, tinc vertigen, tinc respecte, responsabilitat, i hi ha coses que em preocupen, no t’ho nego, però no tinc por, perquè en cap de les dues entitats he construït el no; quan penses en els pros i els contres, en el sí o el no, el no no existeix. Hi ha contres, és clar que sí, però no tinc por. I això, als 46 anys que tinc, no és perquè sí. La vida és sàvia. I em considero afortunada, perquè sento que estic en un bon moment de la meva vida, que això em passa per a alguna cosa i haig de ser generosa amb allò que sé fer. A més, estic agraïda a tanta gent que ha confiat en mi per estar al capdavant d’aquestes dues entitats.

Entrevista: Laia de Ahumada
Fotografia: © Sandra Pardo

Entrevista publicada a Lalè

Així com cau l'onada
i es fon en el mar,
recuperant la forma
del que sempre ha estat - aigua -;
igualment a la meditació
cau la ment
i es fon en l'ésser,
recuperant la forma
del que sempre va ser - consciència -.

@Somanhel
Fotografia: @rcanadell74
Así como cae la ola
y se funde en el mar, 
recuperando la forma de lo que siempre ha sido - agua -; 
igualmente en la meditación
cae la mente
y se funde en el ser, 
recuperando la forma de lo que siempre fue - conciencia -. 

@Somanhel  

Prendre consciència

Foto de Laia de Ahumada

Des del confinament forçós intento fer un recés lliure –com diu en Xavier Melloni. Això em permet tenir la calma i el distanciament suficient per recollir, acollir i discernir allò que m’arriba.

Escolto i entenc les qui, a primera línia, viuen l’angoixa de la gent que tenen al davant, malalts o a punt d’emmalaltir. Entenc com es troben, darrere les seves màscares, obsessionades pels estralls que ocasiona un virus diminut. Entenc que dins d’un vestit armadura que no deixa transpirar ni contactar, l’ànima s’assequi i entri en una letargia que la somogui, perquè no està feta per clandestinitats.

Entenc que els pagesos visquin sense màscares i sense por, perquè la natura i els animals amb qui conviuen, tenen més integrada la vida i la mort que no pas els humans. Se senten lliures, malgrat els esforços per oprimir-los, perquè saben que són imprescindibles, i això els dona força, i no emmalalteixen perquè per primera vegada en molt de temps se’ls
reconeix i valora la feina.

Entenc el patiment dels qui treballen al costat dels més vulnerables perquè no tenen prou mans, un cop més, per sostenir-los.

I entenc el patiment somort d’amics i veïns que, paralitzats per la por, no surten per res de casa.

Tothom té la seva raó. Són colors d’una mateixa realitat.

Però a mi hi ha una cosa que em preocupa molt més que els virus, i és la POR.

En aquest moment Occident ha declarat la guerra a la mort. És la lluita a mort contra la mort (Dr. Sitges-Serra) d’una societat que no vol morir, que vol seguir vivint a qualsevol preu, encara que sigui dins d’una gàbia, sense llibertat. Occident s’enfonsa, no l’Àfrica, per exemple, acostumada a entomar mortalitats molt superiors sense sanitat, acceptant una mort, provocada sovint pels nostres abusos colonitzadors, que forma part de la vida. I nosaltres estem tan lluny de tot això, tan lluny dels milers d’emigrants que moren a les nostres fronteres, que no ho podem suportar.

El virus que ens assetja ens porta a l’aïllament total i ens inocula una por ben humana que ens paralitza, ens fa vulnerables. Tenim tanta por que sovint l’agafem imaginàriament i en patim els símptomes.
Tenim por i mentre l’única eina per defensar-nos sigui la repressió, i més por, no ens en sortirem: la por d’emmalaltir, la por apocalíptica del que vindrà…

Hem de ser capaces de mirar aquesta situació a cara descoberta, de no deixar que ens treguin la llibertat, perquè això sí que és la mort. S’està atemptant contra la nostra llibertat, no de moviment, sinó interior. És per això que hem de buscar noves formes de viure, no en macro ciutats, no globalitzats, no capitalitzats, sinó ruralitzades, properes, i cooperativitzades. Aquesta situació no durarà dos dies, i no ens en sortirem a cops de confinament sinó de conscienciament. Les ànimes adormides, no pel virus, sinó per la por, han de despertar.

En aquests moments el poder se’l disputen polítics i científics. La institució mèdica i científica —no els professionals— està guanyant i ja ens governa. S’ha convertit en la nova classe sacerdotal, en els intermediaris entre la vida i la mort, fent-nos creure que la nostra vida, i fins i tot la nostra ànima, està exclusivament a les seves mans. No oblidem que així va governar, durant molts segles, damunt de cossos i ànimes, la nostra benvolguda església.

Aquestes ànimes adormides, no pel virus, sinó per la por, han de despertar. I això, i només això, hem de fer nosaltres, ajudar a despertar. Per això estem aquí.

Laia de Ahumada, filòloga i escriptora

CONFINAMENT #covid19: PROPOSTES PER A UN TREBALL INTERIOR

En el context de confinament pel coronavirus, des de Camí Endins voldrem compartir algunes propostes que permetin un treball interior.
Per començar, compartim aquesta proposta d’Enrique Martínez Lozano. 

Coronavirus: escenario, oportunidad y recursos pedagógicos.

ENRIQUE MARTÍNEZ LOZANO

Prueba a decir “sí” a lo que hay. Nota la paz que nace de la aceptación profunda. Y deja que ese “sí” te alinee con la vida y que su dinamismo te mueva a la acción adecuada.  

Tiendo a ver las crisis –como esta que ahora nos afecta– como un escenario y una oportunidad, contando con algunas herramientas que ayuden a vivir la dificultad de manera constructiva.

Un escenario en el que aparecen:

  • consejos e interpretaciones, llegando a decir que el coronavirus es un “castigo de Dios”, una “represalia de la naturaleza” o incluso una “fabricación intencionada del virus por parte de grupos de poder económico”;
  • reacciones histéricas: desde compras excesivas hasta bulos que fomentan el pánico;
  • nuestros miedos, que saltan a escena en cuanto algo descoloca nuestros planes;
  • nuestro apego, y el consiguiente miedo a todo lo que sea pérdida: de salud, de dinero, de hábitos, de seguridad…, detrás de los cuales late siempre el miedo a la muerte; suelen ser miedos a los que habitualmente –en condiciones “normales”– intentamos mantener bajo control, ignorándolos o compensándolos, pero que afloran cuando las circunstancias nos ponen ante lo que percibimos como amenaza grave;
  • el hecho evidente de que no tenemos el control del que nos gusta presumir;
  • y la realidad igualmente evidente de la impermanencia: en el mundo de las formas –el mundo manifiesto– no hay ni puede haber nada estable; lo único permanente es que todo cambia.

Una oportunidad:

  • para replantearnos y reajustar nuestro modo de ver la vida y nuestro modo de vivirnos; al descolocarnos, las crisis –si sabemos aprovecharlas– nos obligan a preguntarnos para qué, cómo y desde dónde vivimos;
  • para reconciliarnos con nuestros límites y nuestra vulnerabilidad;
  • para crecer en solidaridad, ayudando especialmente a quienes se sienten más frágiles ante esta situación o, al menos, no tener comportamientos que aumenten la amenaza de contagio, aunque ello implique negarnos acciones que desearíamos, pero que pueden conllevar riesgos para otras personas; 
  • para crecer en empatía y en compasión, que implica ponerse en el lugar de los otros, sobre todo de los más frágiles, y no girar únicamente en torno al miedo o malestar propio;
  • para alinearnos con la vida y todos los seres: somos uno;
  • para reconocer que el camino de la sabiduría y de la paz es la aceptación; aceptar no es resignarse ni aprobar lo que ocurre, sino sencillamente reconocerlo hasta, en el buen sentido de la palabra, rendirnos a la Vida y a lo que esta nos trae en cada momento;
  • para comprender lo que realmente somos: aquello que no cambia cuando todo cambia; aquello que permanece y es consciente de los cambios; aquello que no puede ser dañado por ninguna crisis, ningún miedo, ninguna pérdida y ninguna muerte. Somos el Silencio del que nacen las formas y los ruidos, Aquello estable y permanente donde todo está bien.

Unas herramientas para el aprendizaje:

  • compartir los miedos con alguna persona sensata y de confianza; es importante que reúna esa doble condición: al verbalizar los miedos, tomamos distancia de ellos, pierden su poder de atraparnos, al tiempo que experimentamos el regalo de la comprensión y de la solidaridad ajena;
  • aceptar la impermanencia: no hay nada que no sea impermanente, todo es cambio constante: al ganar le sigue el perder, al reír el llorar, al aferrar el soltar, a la tranquilidad la inquietud…, al nacer el morir;
  • cuidar el amor incondicional hacia sí: es el mayor poder del que disponemos en el nivel psicológico; se trata de cuidar la cercanía amorosa hacia sí y el diálogo interno constructivo para aprender a estar consigo mismo/a en todo momento; si siempre necesitamos el amor hacia nosotros, con más razón cuando aflora nuestra mayor vulnerabilidad;
  • comprender el funcionamiento del cerebro: puede haber diferentes factores –marcadas conexiones neuronales, grabadas a fuego desde muy atrás– que explican el funcionamiento particularmente disfuncional del cerebro en circunstancias de crisis, que embarca a la persona en bucles sin salida de cavilación, rumiación obsesiva, dramatización, culpabilidad, inseguridad irracional, pánico…; en estos casos, es preciso ser paciente con el propio funcionamiento cerebral, sin entrar en los vericuetos que propone; 
  • soltar, consciente y voluntariamente, todos aquellos pensamientos que generan miedo obsesivo e inseguridad irracional: cada vez que aparecen –son involuntarios y pueden ser automáticos–, los dejamos caer, como si fueran una nube pasajera; no los “recibimos” en nuestra casa ni, mucho menos, los “alimentamos” dedicándoles tiempo;
  • practicar el silencio, para tomar distancia de la mente pensante y anclarnos en la atención; experimentamos cómo, al atender la respiración, todo el movimiento mental y emocional puede ir acallándose; y al conectar con el Silencio, descubrimos que, en ese nivel, no hay crisis ni etiquetas, miedos ni juicios: el Silencio, al “bajar el volumen” del ego, reduce también sus gritos; la práctica puede conducirnos a comprender que somos precisamente ese Silencio, como fondo permanente y estable de todas las formas impermanentes;
  • vivir la responsabilidad en todo lo que está en nuestra mano, como gesto de solidaridad y de amor: en situaciones de crisis colectivas, aparecerán reacciones de todo tipo, dependiendo de dónde –psicológica y espiritualmente– se encuentre cada persona; pero ese aspecto colectivo de la crisis requiere asumir con responsabilidad aquellos comportamientos que ayuden a las personas y favorezcan el buen funcionamiento de la vida social, desde evitar riesgos innecesarios hasta promover actitudes de servicio; y no es una cuestión meramente individual, sino que se trata, en el sentido más profundo, de un compromiso social;
  • desdramatizar e incluso dejar lugar al humor; me envían por whatsapp –la aplicación tiene mucho “alimento” con estas cosas– una reflexión que se está compartiendo mucho en Italia: “A nuestros abuelos les pidieron que fueran a la guerra. A nosotros solo nos piden que nos quedemos en casa”

Conclusión:

Si tuviera que resumir las actitudes básicas para vivir una situación de este tipo, lo haría con estas palabras: cuestionamiento, amor, aceptación, responsabilidad y solidaridad.

Y para terminar:

¿También aquí es aplicable el principio de que “lo que viene conviene”?

Algunas personas me lo han preguntado, entre la ironía y el enfado. La respuesta que me brota es la siguiente:

  • Esa afirmación no significa en absoluto justificar lo que está sucediendo; tampoco aprobarlo ni resignarse.
  • Más aún, tal afirmación no se refiere directamente a los hechos que ocurren, sino a la actitud adecuada para vivirlos.
  • Recordemos la máxima que establecía el gran místico cristiano del siglo XIII, el Maestro Eckhart, como principio de sabiduría cotidiana: “Que el hombre acepte todas las cosas como si él mismo las hubiese deseado”.

Así entendida, me parece que aquella frase constituye la clave acertada para vivir todo lo que nos sucede. Aceptamos lo que hay –y si hay que pasar el coronavirus, lo pasaremos–, nos ejercitamos en decir “sí” a la Vida –aunque nuestra mente no lo entienda o incluso se resista– y comprendemos que, más allá de lo que percibimos en la superficie, la Vida es un proceso inteligente y sabe lo que hace: en lo más profundo de lo real, hay Algo que sabe.

Una vez alineados o alineadas con la realidad, brotará de nosotros todo aquello que haya de hacerse. Pero eso nacerá, no desde la resistencia, la rabia, el enfado o el miedo, sino desde la aceptación profunda que permite que brote en cada caso, no la acción programada por el ego, sino aquella desapropiada que, por eso mismo, resulta adecuada en la situación concreta.

Enrique Martínez Lozano

Font: https://bit.ly/2xG8uH9

Què soc?

QUÈ SOC?
Presentació del llibre “Cuando la vida nos vive” d’Hilario Ibañez.
Lloc: Biblioteca Can Fabra-Sant Andreu
Data: 25 d’octubre 2019 a les 19h

En aquest acte es presentarà el llibre d’Hilario Ibánez, membre promotor de Camí Endins, que cerca la interioritat des de diverses mirades.

El llibre recull el testimoni de deu persones que relaten la seva experiència d’interioritat i l’acte vol mostrar alguna d’aquestes experiències, juntament amb les motivacions de l’autor, lligades a l’experiència a Camí Endins.

Camí Endins ofereix espais de meditació al barri de Sant Andreu, però aquest vegada vol que la música ompli els espais de silenci, de la mà de Lídia Pujol. La música, com a expressió artística de l’ànima, pot ser una oportunitat perquè l’Ésser es reconegui amb el que sempre ha sigut: plenitud i llum.