El gozo de meditar

mediterrani

Aunque todo está muy mezclado, podemos señalar tres momentos en el camino de la meditación.

Hay un primer momento que se centra en controlar la mente. No anularla, sino “domesticarla” para que centre la atención donde nosotros queramos, no donde ella quiera. Es un momento para conocer cómo funciona y poder ir eliminando poco a poco los automatismos, las fantasías y centrarnos en el aquí y el ahora. Se trabaja sobre todo la respiración, la toma de conciencia del cuerpo, se recurre a la pregunta dónde estoy, qué siento, qué pienso para poder ser consciente de lo que ocurre en la mente y tomar conciencia del mecanismo mental que nos saca siempre del presente.

Un segundo momento se centra en cultivar estados positivos. Se trata de cultivar la mente. Centrarse en alimentar y potenciar el sentimiento de amor, de gratitud, de ecuanimidad o compasión. Porque en la medida que lo hagamos nuestro comportamiento y nuestras reacciones van a ser más serenas, más fluidas y va a reducir reacciones automáticas. Viviremos un estado de menos estrés, más armonioso e interpretaremos el mundo desde una perspectiva más saludable y positiva.

Podemos decir que estos dos momentos son la preparación a la verdadera meditación.

El tercer momento parte de la intuición de que hay algo más. Que detrás de lo que pensamos, sentimos y percibimos hay algo que lo hace posible. Y eso es lo que somos, la Conciencia que hace posible todo lo que sucede. Esta etapa supone hacerse la pregunta qué soy, qué hay aquí, qué es verdad. Y es dejar toda aproximación que venga de la información de la mente para situarse más allá de ella, para encontrarse con el gran espacio que somos, la gran plenitud que hace posible todo lo que sentimos, percibimos y pensamos. Es estar en el silencio pleno, el vacío que posibilita todo lo que sucede.

Hablar de momentos es una manera de hablar y puede tener algún peligro. La mente tan acostumbrada a contar y medir reclamará la respuesta sobre en qué estado estamos en la práctica meditativa, y eso puede ser un elemento disuasorio para seguir meditando. Puede aparecer el cansancio, porque no se ven “resultados”.

Sin embargo, la meditación no tiene resultados, no hay que llegar a ningún lugar ni a ningún estado de ánimo. Simplemente es vivir la experiencia de ser, y por eso, no se trata de evaluar, sino de practicar sin condiciones, por el placer de hacerlo. Unos días aparecerá la necesidad de parar la mente, otros se estará más proclive a indagar en lo que sucede, otros se accederá con mejor disposición a la contemplación de lo que somos. La práctica irá diciendo, porque el maestro está dentro de nosotros. Sólo hay una condición: Todo lo que provenga de la mente (creencias, opiniones, fantasías, imágenes), no dice nada de nosotros. La verdad de lo que somos está más allá de lo que percibimos, sentimos y pensamos.

Hilario Ibáñez

Meditar per no res

ametller

Alan Wast (1915-1973) és filòsof, escriptor i mestre zen. En aquest text sap sintetitzar molt bé què és la meditació.

“Cuando uno medita no lo hace por ninguna razón, en absoluto, a no ser por el placer de hacerlo. Y aquí enunciaría el principio fundamental de que la meditación ha de ser grata; no es algo que se hace como un penoso deber. El problema de la religión actual es que está enormemente mezclada con deberes y obligaciones temibles y desagradables. Cosas que se hacen porque ‘son buenas para uno’. Es una especie de auto-castigo. La meditación, cuando se practica correctamente, no tiene nada que ver con eso; es una especie de comprensión y disfrute del presente, una suerte de fascinación ante el eterno ahora, que nos conduce a un estado de paz en el que podemos entender que el sentido de la vida, el ámbito donde se da, es simplemente aquí y ahora”.

A. Wast, Nueve meditaciones. Kairos, Barcelona 1998.

In memoriam

In memoriam Jaume Botey

Jaume-Botey-1

Foto per El viejo topo

El passat 15 de febrer en Jaume Botey va traspassar aquest món, la nostra realitat limitada. Des d’aleshores s’han dit coses molt boniques i bones del Jaume, totes elles certes perquè essencialment va ser un home bo, un home de pau i bé, senzill, ple de bondat i saviesa.

Darrera el seu rictus, a voltes seriós, d’aquell que es pren la vida seriosament perquè hi està compromès, s’amagava un home alegre, lliure, fresc, juganer, capaç de viure i gaudir la vida intensament i profunda.

Sí, el Jaume era un home afable, carinyós i atent. Quan estaves amb ell semblava que tenia tot el temps per a tu, t’escoltava – quan no era ell qui xerrava! – amb molta atenció, perquè era home d’atenció plena, d’escolta activa, característiques d’aquelles persones que saben connectar i viure des del seu interior.

Perquè el Jaume va ser un home profundament espiritual, d’una fonda fe i esperança, un profeta del nostre temps, capaç de connectar amb el seu Jo més autèntic i posar-lo al servei dels altres. No direm aquí tot el que va fer perquè molts d’altres ja ho han fet, però sí que voldríem fixar la mirada en la seva capacitat de projectar cap enfora tota la seva riquesa interior. L’obra del Jaume, tot el que va fer pels altres, el seu compromís fidel cap els que viuen als marges no s’entén si s’oblida la font d’on vivia i bevia: l’Amor que som i que ens viu més enllà de nosaltres mateixos.

Gràcies Jaume pel teu mestratge, pel testimoni de Vida que ens ha donat i pel somriure amb el que has passat per aquest món.

L’equip de Camí Endins

Xerrada QUI SÓC JO?

QUI SÓC JO?

Sembla una pregunta que té una fàcil resposta, però no quedem satisfets si la responem només des de la professió o des del rol que tenim a la família o des de la psicologia, etc. Tothom sentim que som molt més del que apareix i de la imatge que donem cap enfora. De quina manera podem apropar-nos-hi per a saber el que som en profunditat? Farem l’intent d’obrir alguna pista.
qui sóc jo, can portabella

Xerrada a Can Portabella, dimarts 16 gener 2018 a les 19h

Fi de curs amb ànima

Ja som a final de curs…. Estem molt contentes del que ha donat de sí aquest curs: llibres, xerrades, tallers, col·laboracions amb altres projectes… Moltes gràcies per la vostra confiança!
Com que hi ha un temps per a cada cosa, ara toca valorar el curs i descansar. Tornarem reactivar-nos al setembre.
Volem regalar-vos aquest video com a mode memòria del curs.
Només un apunt: el PUNT de MEDITACIÓ el conclourem el dimarts 20 de juny. Al setembre el reiniciarem de nou. Moltíssimes gràcies per la vostra participació setmanal.
Ara ja sí, que tingueu un estiu de presència plena i sobretot #diguemnoscosesboniques
Una abraçada,
Equip Camí Endins

 

Alguns valors de l’espiritualitat d’avui

laia

“Ja fa dos anys que es va publicar el llibre “Espirituals sense religió” on mostrava l’existència d’algunes persones que vivien la seva espiritualitat fora, o al marge, de les institucions religioses. El vaig escriure perquè en aquell moment ja hi havia pensadors que estaven donant voltes a aquest tema; i després de la publicació se n’ha seguit parlant molt, perquè les entrevistes posaven cara i ulls, i també valors, a una realitat cada cop més estesa.

I us haig de dir que em sorprèn que encara es faci aquesta pregunta, perquè és evident que, al carrer, hi ha una espiritualitat que s’escapa a qualsevol forma de poder i d’intermediació, i que vessa més enllà de les religions que fins ara la sostenien i l’explicaven; una espiritualitat que no es pot contenir, i que manifesta explícitament no necessitar cap religió que la vehiculi.

I si, a hores d’ara, algú encara es fa aquesta pregunta, és des de dins de les religions, bé intentant entendre què està passant, què s’ha fet malament; bé intentant definir, analitzar, avaluar; o bé confrontant uns i altres, sorpresos que, a diferència d’èpoques passades, el poder de la institució religiosa no torni a llera, de grat o per força, a tot aquell qui n’ha sortit.

Per això avui vull anar una mica més enllà de l’acarament, perquè en veure aquest esclat d’espiritualitat em pregunto fins a quin punt estem davant d’una crisi de les institucions religioses, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la “religiositat” més enllà de les religions, perquè és un vestit que se li ha fet petit.

Si fos així, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com la resposta a una crisi de les institucions religioses, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem vivint, una nova manera de posicionar-se en el món: de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser.

I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, descobreixo uns valors que avui us vull compartir, perquè ara mateix em preocupa, i m’ocupa, saber com podem ajudar a infantar aquest nou paradigma (model) que s’està gestant, com podem trobar la manera d’acompanyar les persones en tots aquests processos.

Destacaré alguns d’aquests valors, que considero valors d’aquesta espiritualitat emergent, que ens marquen un nou horitzó:

1.-El valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. Això ja s’està posant en pràctica en temes tan bàsics com l’economia, el treball, l’habitatge, les relacions, el consum, el respecte pel planeta, la sobirania alimentària… La importància de recuperar l’austeritat, el valor del treball manual i artesanal, que és un primer pas per ser autosuficients i no dependents. Exercir la capacitat de fer-nos les coses, tal com diu José Eizaguirre: “Es un torpedo en la línia de flotación del sistema”.

2.-El valor de la consciència. Desvelar la consciència, treure el vel per descobrir qui som en realitat i quin és el nostre lloc. Aquest necessari desvelar-se per després poder-se rebel·lar. Aquest ser conscients per després actuar en conseqüència. Com deia Saramago: “La alternativa al neoliberalismo se llama conciencia”.

3.-El valor de la relació com un procés interactiu de reconeixement de l’altre com algú diferenciat, i del cosmos, com un tot. La necessitat del grup per aportar riquesa i diversitat. De les comunitat d’interessos que teixeixen els fils d’una infinita xarxa de mons mol·leculars. L’economia col·laborativa, que no està basada en el tenir, sinó en l’accedir, i per això és necessari: col·laborar, compartir i cooperar.

4.-El respecte al planeta. La necessitat de mantenir una relació amb la terra, no de depredadors, sinó d’estimació, d’habitar-la, de donar-li vida, no de passar, sinó de pesar damunt la terra (Perejaume). Pompeu Fabra, abans que la paraula sostenibilitat fos inclosa al diccionari de la Llengua Catalana, definia la paraula “sostenir” com: “Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, fer que duri, que subsisteixi. Tenir-ne cura”.

5.-La plena presència. El valor de ser-hi en cada moment. De passar per la vida vivintla. De no estar en el passat ni en el futur, sinó en el present. Consciència de saber que es camina, però sense saber cap a on, perquè la vida es va fent a cada pas. I en aquest moment que estem vivint, el futur és tan incert que sembla que no n’hi hagi, i no preocupa, només hi ha present.

6.-L’amor: cap a un mateix, cap als altres, cap al cosmos/Déu, i cap a la terra. L’actitud d’acollir la vida, des d’aquesta tríada, tal com és, i al mateix temps d’implicar-se en el món, en la transformació social, i fer tot allò que calgui per deixar-lo millor de com està.

Més que preguntar-nos si és possible una “Espiritualitat sense religió”, em preguntaria: si aquesta espiritualitat serà capaç de viure sense seguretats de cap mena, sense tenir les respostes a totes les preguntes, sense cap recer que li asseguri l’eternitat, sense cap litúrgia que beneeixi els seus actes, sense més demà que aquesta presència de l’ara. Si serà capaç de mantenir-se a la intempèrie o tornarà a caure en la temptació de bastir gran edificis que l’aixopluguin, que l’expliquin i que la protegeixin. Si es mantindrà ferma o claudicarà per por, per ignorància, o per un descuit de la seva fràgil humanitat.”

Per Laia de Ahumada. Taula rodona “Una espiritualitat sense religió?” en el marc dels 10 anys de Fragmenta Editorial (20 maig 2017).