Carta de tardor

sin-titulo

Bosc de Heusenstamm, Alemanya. Foto: Camí Endins

Comença la tardor i amb ella un nou curs per a Camí Endins, que entomem amb il·lusió allí on es vulgueu trobar, de moment a Can Portabella i a Sant Pacià, al nostre tan estimat Sant Andreu. Enguany també serem amb totes les que ens torneu a demanar que compartim, de nou, un tros de camí interior amb vosaltres, com ja hem fet amb les famílies de Respira!

La tardor ens convida a recollir-nos. És moment de pair dolçament i serena el descans estival; d’endreçar, revisar i marcar noves metes pels propers mesos, de re-emprendre el camí, a voltes massa sorollós del quotidià.

La tardor, l’estació on sembla que tot es marceix, preludi del fred i la buidor intensa de la natura. Despullament necessari perquè tot floreixi de nou, reinici del cicle per enfortir la vida, on en realitat res no acaba perquè res no recomença.

Deixem-nos sentir i obrim els nostres cors. Respirem els primers dies de fred, observem com s’escurcen lentament; degustem la paleta de colors que la natura ens regala; toquem la terra molla i olorem el seu fullam engroguit, ataronjat, enrogit; oïm el silenci de la nit, fruïm, fluïm, deixem-nos tocar per la Vida…

Desitgem-nos un molt bon curs!

L’equip de Camí Endins

Aproximació a la dimensió espiritual en la pràctica clínica

Marta Vidal i Roig és metgessa especialista en medicina interna i pal·liatius d’un hospital públic. La seva experiència professional i personal l’ha portat a publicar aquest article.

Segons l’autora:

Aquest article intenta explicar la meva experiència i el meu aprenentatge, com a metgessa especialista en medicina interna i pal·liatius, en l’acompanyament de persones malaltes que es troben en situació de nal de vida. Els professionals sanitaris ens apropem als nostres pacients amb actitud i respecte, intentant explorar les seves amenaces i les seves pors que alhora són les nostres. Cal fer formació per disposar d’eines i recursos per suportar el patiment de l’altre per poder-lo acompanyar. El procés de transformació espiritual que experimenta una persona que s’està morint, ens ajuda a veure que morir bé pot ser possible.

El podeu descarregar clicant aquí.

El gozo de meditar

mediterrani

Aunque todo está muy mezclado, podemos señalar tres momentos en el camino de la meditación.

Hay un primer momento que se centra en controlar la mente. No anularla, sino “domesticarla” para que centre la atención donde nosotros queramos, no donde ella quiera. Es un momento para conocer cómo funciona y poder ir eliminando poco a poco los automatismos, las fantasías y centrarnos en el aquí y el ahora. Se trabaja sobre todo la respiración, la toma de conciencia del cuerpo, se recurre a la pregunta dónde estoy, qué siento, qué pienso para poder ser consciente de lo que ocurre en la mente y tomar conciencia del mecanismo mental que nos saca siempre del presente.

Un segundo momento se centra en cultivar estados positivos. Se trata de cultivar la mente. Centrarse en alimentar y potenciar el sentimiento de amor, de gratitud, de ecuanimidad o compasión. Porque en la medida que lo hagamos nuestro comportamiento y nuestras reacciones van a ser más serenas, más fluidas y va a reducir reacciones automáticas. Viviremos un estado de menos estrés, más armonioso e interpretaremos el mundo desde una perspectiva más saludable y positiva.

Podemos decir que estos dos momentos son la preparación a la verdadera meditación.

El tercer momento parte de la intuición de que hay algo más. Que detrás de lo que pensamos, sentimos y percibimos hay algo que lo hace posible. Y eso es lo que somos, la Conciencia que hace posible todo lo que sucede. Esta etapa supone hacerse la pregunta qué soy, qué hay aquí, qué es verdad. Y es dejar toda aproximación que venga de la información de la mente para situarse más allá de ella, para encontrarse con el gran espacio que somos, la gran plenitud que hace posible todo lo que sentimos, percibimos y pensamos. Es estar en el silencio pleno, el vacío que posibilita todo lo que sucede.

Hablar de momentos es una manera de hablar y puede tener algún peligro. La mente tan acostumbrada a contar y medir reclamará la respuesta sobre en qué estado estamos en la práctica meditativa, y eso puede ser un elemento disuasorio para seguir meditando. Puede aparecer el cansancio, porque no se ven “resultados”.

Sin embargo, la meditación no tiene resultados, no hay que llegar a ningún lugar ni a ningún estado de ánimo. Simplemente es vivir la experiencia de ser, y por eso, no se trata de evaluar, sino de practicar sin condiciones, por el placer de hacerlo. Unos días aparecerá la necesidad de parar la mente, otros se estará más proclive a indagar en lo que sucede, otros se accederá con mejor disposición a la contemplación de lo que somos. La práctica irá diciendo, porque el maestro está dentro de nosotros. Sólo hay una condición: Todo lo que provenga de la mente (creencias, opiniones, fantasías, imágenes), no dice nada de nosotros. La verdad de lo que somos está más allá de lo que percibimos, sentimos y pensamos.

Hilario Ibáñez

Meditar per no res

ametller

Alan Wast (1915-1973) és filòsof, escriptor i mestre zen. En aquest text sap sintetitzar molt bé què és la meditació.

“Cuando uno medita no lo hace por ninguna razón, en absoluto, a no ser por el placer de hacerlo. Y aquí enunciaría el principio fundamental de que la meditación ha de ser grata; no es algo que se hace como un penoso deber. El problema de la religión actual es que está enormemente mezclada con deberes y obligaciones temibles y desagradables. Cosas que se hacen porque ‘son buenas para uno’. Es una especie de auto-castigo. La meditación, cuando se practica correctamente, no tiene nada que ver con eso; es una especie de comprensión y disfrute del presente, una suerte de fascinación ante el eterno ahora, que nos conduce a un estado de paz en el que podemos entender que el sentido de la vida, el ámbito donde se da, es simplemente aquí y ahora”.

A. Wast, Nueve meditaciones. Kairos, Barcelona 1998.

In memoriam

In memoriam Jaume Botey

Jaume-Botey-1

Foto per El viejo topo

El passat 15 de febrer en Jaume Botey va traspassar aquest món, la nostra realitat limitada. Des d’aleshores s’han dit coses molt boniques i bones del Jaume, totes elles certes perquè essencialment va ser un home bo, un home de pau i bé, senzill, ple de bondat i saviesa.

Darrera el seu rictus, a voltes seriós, d’aquell que es pren la vida seriosament perquè hi està compromès, s’amagava un home alegre, lliure, fresc, juganer, capaç de viure i gaudir la vida intensament i profunda.

Sí, el Jaume era un home afable, carinyós i atent. Quan estaves amb ell semblava que tenia tot el temps per a tu, t’escoltava – quan no era ell qui xerrava! – amb molta atenció, perquè era home d’atenció plena, d’escolta activa, característiques d’aquelles persones que saben connectar i viure des del seu interior.

Perquè el Jaume va ser un home profundament espiritual, d’una fonda fe i esperança, un profeta del nostre temps, capaç de connectar amb el seu Jo més autèntic i posar-lo al servei dels altres. No direm aquí tot el que va fer perquè molts d’altres ja ho han fet, però sí que voldríem fixar la mirada en la seva capacitat de projectar cap enfora tota la seva riquesa interior. L’obra del Jaume, tot el que va fer pels altres, el seu compromís fidel cap els que viuen als marges no s’entén si s’oblida la font d’on vivia i bevia: l’Amor que som i que ens viu més enllà de nosaltres mateixos.

Gràcies Jaume pel teu mestratge, pel testimoni de Vida que ens ha donat i pel somriure amb el que has passat per aquest món.

L’equip de Camí Endins

Xerrada QUI SÓC JO?

QUI SÓC JO?

Sembla una pregunta que té una fàcil resposta, però no quedem satisfets si la responem només des de la professió o des del rol que tenim a la família o des de la psicologia, etc. Tothom sentim que som molt més del que apareix i de la imatge que donem cap enfora. De quina manera podem apropar-nos-hi per a saber el que som en profunditat? Farem l’intent d’obrir alguna pista.
qui sóc jo, can portabella

Xerrada a Can Portabella, dimarts 16 gener 2018 a les 19h