La atención

bokeh-421096_640

Foco. Imagen reutilizable

La atención de la que hablamos es, en definición de John Kabat Zinn (Vivir con plenitud las crisis. 2004. Kairós): “Prestar atención de manera intencional al momento presente, sin juzgar”.

Muchas veces hemos oído decir que el ser humano es luz. Que cada uno de nosotros es luz. Es una metáfora apropiada. La luz se identifica con la energía, con la claridad en contra de la oscuridad  y sirve para decir que somos lo que iluminamos.

Es una manera de decir que aquello que iluminamos con nuestra luz, existe; lo demás está oculto en la oscuridad. Si esto es así, lo que llamamos mundo exterior, incluso cuando pensamos en nosotros mismos, estamos dando luz a algo en concreto. En esa medida “hacemos existir” la realidad. O dicho de otro modo en la medida en que nos damos cuenta, nos hacemos conscientes de la realidad y la hacemos emerger. No es que la inventemos, pero sí la vivimos de un modo o de otro.

Este cambio de perspectiva es fundamental. Digamos que lo habitual es poner fuera la verdad de las cosas y de mi mismo/a. Parece que vamos persiguiendo las cosas a ver si encontramos la paz, la felicidad en ellas. Y no es fuera; es dentro donde está la verdad.

Si pongo mi luz, es decir si enfoco; si doy luz a algo; en definitiva, si pongo atención, la realidad adquiere otro contorno. Si algo atrae mi atención, me hace  estar más consciente y en esa medida puede captar aspectos que no captaba o puedo disfrutar de algo que antes no tenía en cuenta. Y esto sucede, no porque lo haya causado algo externo, sino porque se ha intensificado la consciencia. Cuando la atención cesa de ir hacia el exterior, hacia los objetos de la mente, del cuerpo y del mundo, fluye de regreso hacia sí misma y resplandece como pura presencia consciente.

Las acciones de cada día, que son muchas y variadas, pueden pasar desapercibidas, las hacemos con automatismo y no reparamos en la densidad que tienen. No reparamos que las estamos enfocando desenfocadamente. Si ajustamos el enfoque, tal vez descubriremos la maravilla de la vida y la grandeza de estar presente “con los cinco sentidos” , viviendo el momento. Es la conciencia la que da densidad a lo externo, porque lo externo no deja de ser una manifestación de la conciencia, un despliegue que se concreta en las formas diversas que vemos, oimos, sentimos, tocamos y pensamos.

La verdadera atención es estar abierto de una manera consciente, abierto a lo total, sin juzgar, sin comparar, sin querer que sea de otra manera, permitiendo que  la vida pueda crear a través de nosotros, expresando en cada momento algo nuevo. Situados desde la luz que somos, diferenciamos lo importante de lo accesorio, lo permanente de lo impermanente, la realidad de la apariencia.

Entonces es cuando comprendo, veo, me doy cuenta de que hay una Inteligencia que está dando fuerza a mi vida, y con independencia de las formas y circunstancias de la vida, esa Inteligencia está ahí y yo siento que soy esa Inteligencia: soy luz, fuerza, amor, belleza, armonía; a pesar de mi estatura, de mi falta de dinero, de mis miedos y complejos, de mis creencias…

La auténtica atención no tiene mucho que ver con la concentración, que es estar centrado en  una cosa durante un período de tiempo. La atención auténtica es una ampliación de la conciencia. Se produce de una manera espontánea y natural, en el silencio y la quietud de la mente. Todo lo verdadero es espontáneo y sencillo. Lo originario, lo que está en lo profundo de la conciencia es siempre natural y sencillo.

Hemos de ser inteligentes y no dar realidad absoluta a ninguna cosa, ya que todas son relativas y cambiantes. Seamos conscientes de la realidad de esa atención que viene del fondo, a esa Presencia interna y dejemos que en esa atención, en esa conciencia, se vayan manifestando y expresando todas las cosas que sirven para hacernos aprender. Todo lo que sucede nunca es casual. Absolutamente todos los acontecimientos son expresión de la Inteligencia, todos son expresión de ese movimiento, los más desagradables, los que creemos que no nos corresponden, todos. (Cfr. Consuelo Martín).

Por eso es tan importante hacer ejercicios de  consciencia: para ver que en definitiva las cosas no son las que nos identifican; ya somos la luz que ilumina todo y que gracias a ella damos luz a todo lo que sucede; sin hacer nada, simplemente en el puro contemplar y vivir lo que está pasando aquí y ahora.

Os dejamos este corte de la película  El guerrero pacífico, que puede servir para aproximarnos un poco a esta experiencia de plenitud en la vida diaria. Hay una condición: “sacar la basura de nuestra mente” para vivir lo que de verdad importa: aquí, ahora, este momento. Siempre pasan cosas. Simplemente es hacerlas luz; la que ya somos.

L’atenció

bokeh-421096_640

Focus. Foto reutilitzable

L’atenció de la que parlem és, en definició de John Kabat Zinn (Vivir con plenitud las crisis. 2004. Kairós): “Prestar atenció de manera intencional al moment present, sense jutjar”.

Moltes vegades hem sentit a dir que l’ésser humà és llum. Que cadascú/cadascuna de nosaltres és llum. És una metàfora apropiada. La llum s’identifica amb l’energia, amb la claredat en contra de la foscor i serveix per dir que som el que il·luminem.És una manera de dir que allò que il·luminem amb la nostra llum, existeix; la resta està ocult en la foscor. Si això és així, el que anomenem món exterior, fins i tot quan pensem en nosaltres mateixos, estem donant llum a alguna cosa en concret. En aquesta mesura “fem existir” la realitat. O dit d’una altra manera en la mesura que ens adonem, ens fem conscients de la realitat i la fem emergir. No és que la inventem, però sí la vivim d’una manera o d’un altre.

Aquest canvi de perspectiva és fonamental. Diguem que l’habitual és posar fora la veritat de les coses i de mi mateix/a. Sembla que anem perseguint les coses a veure si trobem la pau, la felicitat en elles. I no és fora; és dins on hi ha la veritat.

Si poso la meva llum, és a dir si enfoco; si dono llum a alguna cosa; en definitiva, si poso atenció, la realitat adquireix un altre contorn. Si alguna cosa atrau la meva atenció, em fa estar més conscient i en aquesta mesura pot captar aspectes que no captava o puc gaudir d’alguna cosa que abans no tenia en compte. I això passa, no perquè ho hagi causat una cosa externa, sinó perquè s’ha intensificat la consciència. Quan l’atenció cessa d’anar cap a l’exterior, cap als objectes de la ment, del cos i del món, flueix de tornada cap a si mateixa i resplendeix com a pura presència conscient.

Les accions de cada dia, que són moltes i variades, poden passar desapercebudes, les fem amb automatisme i no reparem en la densitat que tenen. No reparem que les estem enfocant desenfocadament. Si ajustem l’enfocament, potser descobrirem la meravella de la vida i la grandesa d’estar present “amb els cinc sentits”, vivint el moment. És la consciència la que dóna densitat a l’extern, perquè l’extern no deixa de ser una manifestació de la consciència, un desplegament que es concreta en les formes diverses que veiem, sentim, sentim, toquem i pensem.

La veritable atenció és estar obert d’una manera conscient, obert al total, sense jutjar, sense comparar, sense voler que sigui d’una altra manera, permetent que la vida pugui crear a través de nosaltres, expressant en cada moment alguna cosa nova. Situats des de la llum que som, diferenciem l’important del que és accessori, el permanent d’allò impermanent, la realitat de l’aparença.

Llavors és quan comprenc, veig, m’adono que hi ha una Intel·ligència que està donant força a la meva vida, i amb independència de les formes i circumstàncies de la vida, aquesta Intel·ligència hi és i jo sento que sóc aquesta Intel·ligència: sóc llum, força, amor, bellesa, harmonia; malgrat la meva alçada, de la meva manca de diners, de les meves pors i complexos, de les meves creences …

L’autèntica atenció no té molt a veure amb la concentració, que és estar centrat en una cosa durant un període de temps. L’atenció autèntica és una ampliació de la consciència. Es produeix d’una manera espontània i natural, en el silenci i la quietud de la ment. Tot el veritable és espontani i senzill. L’originari, el que està en el profund de la consciència és sempre natural i senzill.

Hem de ser intel·ligents i no donar realitat absoluta a cap cosa, ja que totes són relatives i canviants. Siguem conscients de la realitat d’aquesta atenció que ve del fons, a aquesta Presència interna i deixem que en aquesta atenció, en aquesta consciència, es vagin manifestant i expressant totes les coses que serveixen per fer-nos aprendre. Tot el que passa mai és casual. Absolutament tots els esdeveniments són expressió de la Intel·ligència, tots són expressió d’aquest moviment, els més desagradables, els que creiem que no ens corresponen, tots. (Cfr. Consuelo Martín).

Per això és tan important fer exercicis de consciència: per veure que en definitiva les coses no són les que ens identifiquen; ja som la llum que il·lumina tot i que gràcies a ella donem llum a tot el que passa; sense fer res, simplement en el pur contemplar i viure el que està passant aquí i ara.

Us deixem aquest tall de la pel·lícula El guerrero pacífico, que pot servir per aproximar una mica a aquesta experiència de plenitud en la vida diària. Hi ha una condició: “treure les escombraries de la nostra ment” per viure el que de veritat importa: aquí, ara, aquest moment. Sempre passen coses. Simplement és fer llum; la qual ja som.

Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal

unnamedEls passats 21 i 22 de novembre part de l’equip de Camí Endins va poder assistir a les conferències que es varen fer a Saragossa en el marc del IV Fòrum d’Espiritualitat Aletheia. El títol d’aquestes jornades era ‘Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal’. Viure la unitat que som, més enllà de tota forma, fent-nos conscients que totes som u, que som part d’un mateix oceà.

Prendre consciència d’aquesta realitat no ens és gens fàcil, ja que ens demana viure la vida des d’un altre pla totalment nou, el de l’atenció, i deixar en segon terme el pla mental, amb el que ens identifiquem constantment, tal i com va assenyalar Enrique Martínez Lozano en la seva xerrada. I com fer-ho possible? En paraules de Rafael Redondo, un dels altres ponents del fòrum, per poder fer experiència de l’ésser només cal una cosa: apartar el nostre ego del mig perquè Allò que realment som s’expressi…

Varen ser moltes les frases dites per cadascun dels ponents que varen intervenir i cadascuna d’elles és prou profunda perquè puguin ser meditades. Aquí només apuntem algunes ja que fer un resum exhaustiu seria massa llarg.

Rafael Redondo va parlar de certesa de l’experiència de l’ésser i que aquesta és patrimoni de la humanitat, ja que no està reservada a només unes quantes persones ‘escollides’. Defensà que el veritable sentit de les nostres vides està en la fusió amb l’Ésser. Des d’aquesta certesa, llegí la depressió com la nostàlgia de l’Ésser. Per això, digué que només sanem quan ens permetem retornar a la veritable unitat que ja som. Per tant, ens convidà a endinsar-nos i contactar amb les nostres pors, per tal de poder-nos-en alliberar i així adonar-nos que estem plens de vida.

Per la seva banda, Gisela Zúñiga va parlar des de la seva fonda experiència. Gairebé es podria dir que la seva vida és tot un signe d’experiència. Potser per això va defensar que no tenim experiència, sinó que som experiència. En aquest marc aconsellà deixar-se guiar per la intuïció més que per l’intel·lecte, ja que la autenticitat de la vida – ens deia – es troba en la manera en què es viu. Alhora ens recomanà no jutjar res, alliberar-nos d’imatges pre-concebudes i adonar-nos que ja tenim tot allò que necessitem, que tot està bé com està, ja que la nostra identitat és la totalitat que som.

L’ Enrique Martínez Lozano va exposar la necessitat de deixar anar tota identificació amb la ment per poder ser consciència d’Ésser. És a dir, ens va convidar a entrar en un nou nivell de consciència, que és un nou model no-dual que ell anomena d’atenció. Aquest nou nivell suposa passar d’un nivell mental (que és el que tenim integrat) al nou model de la consciència que som. No pensar és tenir la ment oberta per percebre allò que no pot ser percebut per la ment. Aquest salt ens permetrà descobrir el secret de la vida que – segons va dir – es troba en viure la consciència d’Ésser, que és la nostra identitat compartida i que mai no canvia. Mai no podrem saber qui som pensant, sinó sent-ho. Com podem creure que la nostra identitat – que no cap a l’univers – es pot identificar amb els pensaments? La ignorància – rematà – consisteix en no saber que no saps. O dit d’una altra manera, la saviesa rau en treure pensaments i posar atenció i consciència. “Si augmenta l’atenció baixa el pensament; si augmenta el pensament baixa l’atenció”.

Per la seva banda, Fidel Delgado ens va obsequiar amb una xerrada molt vivencial i gràfica. Ens va mostrar que som Llum abans que la llum es dipersés en milions de llums petites. També que som molt més que el nostre jo petit amb el que ens identifiquem. Per visualitzar-ho ens va regalar un guant que ens vàrem posar a una mà: cadascun dels dits representava els nostres egos: el cos, les emocions, la ment… A partir del que ens va anar dient va facilitar que redescobríssim que en realitat Som consciència (la mà que acull el guant) molt abans d’haver set qualsevol d’aquestes formes amb les que ara ens identifiquem. També que depèn només de nosaltres desidentificar-nos-hi (treure’ns el guant) per adonar-nos del que realment Som.

Per últim, Vicente Merlo ens va parlar de la necessitat de dur a terme una triple transformació: l’anímica – per fer experiència del nostre fons espiritual –; l’espiritual – que ens ajuda a obrir-nos a camps energètics superiors per transcendir el nostre ego – i la supramental – per despertar a una nova consciència no dual que ell anomenà intel·ligència amorosa creativa.

El viatge a Zaragoza ens anima a continuar caminant ben endins, seguint aquella primera intuïció, sabent que hi ha molta altra gent que també està fent aquest camí juntament amb nosaltres.