Focus. Foto reutilitzable

L’atenció de la que parlem és, en definició de John Kabat Zinn (Vivir con plenitud las crisis. 2004. Kairós): “Prestar atenció de manera intencional al moment present, sense jutjar”.

Moltes vegades hem sentit a dir que l’ésser humà és llum. Que cadascú/cadascuna de nosaltres és llum. És una metàfora apropiada. La llum s’identifica amb l’energia, amb la claredat en contra de la foscor i serveix per dir que som el que il·luminem.És una manera de dir que allò que il·luminem amb la nostra llum, existeix; la resta està ocult en la foscor. Si això és així, el que anomenem món exterior, fins i tot quan pensem en nosaltres mateixos, estem donant llum a alguna cosa en concret. En aquesta mesura “fem existir” la realitat. O dit d’una altra manera en la mesura que ens adonem, ens fem conscients de la realitat i la fem emergir. No és que la inventem, però sí la vivim d’una manera o d’un altre.

Aquest canvi de perspectiva és fonamental. Diguem que l’habitual és posar fora la veritat de les coses i de mi mateix/a. Sembla que anem perseguint les coses a veure si trobem la pau, la felicitat en elles. I no és fora; és dins on hi ha la veritat.

Si poso la meva llum, és a dir si enfoco; si dono llum a alguna cosa; en definitiva, si poso atenció, la realitat adquireix un altre contorn. Si alguna cosa atrau la meva atenció, em fa estar més conscient i en aquesta mesura pot captar aspectes que no captava o puc gaudir d’alguna cosa que abans no tenia en compte. I això passa, no perquè ho hagi causat una cosa externa, sinó perquè s’ha intensificat la consciència. Quan l’atenció cessa d’anar cap a l’exterior, cap als objectes de la ment, del cos i del món, flueix de tornada cap a si mateixa i resplendeix com a pura presència conscient.

Les accions de cada dia, que són moltes i variades, poden passar desapercebudes, les fem amb automatisme i no reparem en la densitat que tenen. No reparem que les estem enfocant desenfocadament. Si ajustem l’enfocament, potser descobrirem la meravella de la vida i la grandesa d’estar present “amb els cinc sentits”, vivint el moment. És la consciència la que dóna densitat a l’extern, perquè l’extern no deixa de ser una manifestació de la consciència, un desplegament que es concreta en les formes diverses que veiem, sentim, sentim, toquem i pensem.

La veritable atenció és estar obert d’una manera conscient, obert al total, sense jutjar, sense comparar, sense voler que sigui d’una altra manera, permetent que la vida pugui crear a través de nosaltres, expressant en cada moment alguna cosa nova. Situats des de la llum que som, diferenciem l’important del que és accessori, el permanent d’allò impermanent, la realitat de l’aparença.

Llavors és quan comprenc, veig, m’adono que hi ha una Intel·ligència que està donant força a la meva vida, i amb independència de les formes i circumstàncies de la vida, aquesta Intel·ligència hi és i jo sento que sóc aquesta Intel·ligència: sóc llum, força, amor, bellesa, harmonia; malgrat la meva alçada, de la meva manca de diners, de les meves pors i complexos, de les meves creences …

L’autèntica atenció no té molt a veure amb la concentració, que és estar centrat en una cosa durant un període de temps. L’atenció autèntica és una ampliació de la consciència. Es produeix d’una manera espontània i natural, en el silenci i la quietud de la ment. Tot el veritable és espontani i senzill. L’originari, el que està en el profund de la consciència és sempre natural i senzill.

Hem de ser intel·ligents i no donar realitat absoluta a cap cosa, ja que totes són relatives i canviants. Siguem conscients de la realitat d’aquesta atenció que ve del fons, a aquesta Presència interna i deixem que en aquesta atenció, en aquesta consciència, es vagin manifestant i expressant totes les coses que serveixen per fer-nos aprendre. Tot el que passa mai és casual. Absolutament tots els esdeveniments són expressió de la Intel·ligència, tots són expressió d’aquest moviment, els més desagradables, els que creiem que no ens corresponen, tots. (Cfr. Consuelo Martín).

Per això és tan important fer exercicis de consciència: per veure que en definitiva les coses no són les que ens identifiquen; ja som la llum que il·lumina tot i que gràcies a ella donem llum a tot el que passa; sense fer res, simplement en el pur contemplar i viure el que està passant aquí i ara.

Us deixem aquest tall de la pel·lícula El guerrero pacífico, que pot servir per aproximar una mica a aquesta experiència de plenitud en la vida diària. Hi ha una condició: “treure les escombraries de la nostra ment” per viure el que de veritat importa: aquí, ara, aquest moment. Sempre passen coses. Simplement és fer llum; la qual ja som.