«La felicitat tampoc és un estat d’exaltació que cal perpetuar sigui com sigui, sinó l’eliminació de toxines mentals com l’odi i l’obsessió, que enverinen literalment la ment.»
Matthieu Ricard

Foto reutilitzable

Diu una llegenda hindú, que en la nit dels temps, un concili de déus es va reunir per debatre on amagarien el major tresor que podria aspirar trobar l’home. Aquest tresor era la seva divinitat: la seva font de saviesa i felicitat.

– L’amagarem a la muntanya més alta, l’Himalaia – va dir un.
– No -va respondre el més savi d’ells-. L’home seria capaç de trobar el tresor allà a dalt.
– Llavors l’amagarem a la més profunda gruta de l’oceà -va dir un altre.
– No -va tornar a replicar el més savi d’ells-. Això no serà un obstacle per a l’home, que algun dia arribarà a dominar tots els confins del mar.
– Llavors l’amagarem en algun remot planeta, a anys llum de la Terra; aquí li resultarà impossible trobar-lo.
– No -va tornar a replicar el savi-. L’ésser humà desenvoluparà la tecnologia suficient com per conquerir l’univers sencer.
– Llavors, on ho amagarem? -van preguntar diversos déus, desconcertats.
– En l’únic lloc en el qual no se li ocorrerà buscar -va dir el savi déu.
– On és això?
– A l’interior d’ells mateixos.

Per a reflexionar-hi….
Deixem de ser cosmonautes i siguem una mica més psiconautes.
Aquest relat ens situa davant d’una cosa que és una gran veritat i una experiència molt quotidiana.
L’ésser humà viu de cara a fora. Posa la seva identitat en coses visibles, tangibles, mesurables. D’aquesta manera s’identifica amb ell mateix en la mesura que les coses li identifiquen: el vestit, el cotxe, la casa, les joies … tenen el poder màgic de dir-nos qui som i de dir qui som davant dels altres, que a la fi és el que ens importa. Donem un poder màgic a les coses.
El món extern, sembla que és el món de la conquesta. S’ha de descobrir què hi ha fora; s’intenta atrapar, perquè així en un procés d’apropiació, ens identifiquem de manera que posseïm i no pel que som.
La conquesta de l’espai és per descobrir d’on venim i així rebre respostes, que ens donin el sentit de què som. L’ésser humà és capaç d’investigar més enllà de sí mateix, a distàncies estratosfèriques, però no és capaç de mirar cap a sí mateix.
Per què no tornem la mirada a l’interior? Per què no considerem que la nostra veritat no és la que construïm amb els nostres pensaments i anàlisi, sinó que és dins nostre, amagada després d’una gran muralla que assenyala el territori del desconegut, d’allò que ens fa por, allò que realment no volem remoure?
I darrere d’aquesta muralla hi ha la llum, la veritable felicitat. L’estat on resideix la veritat. El lloc del silenci i la plenitud.

Hilario Ibáñez [Camí Endins]