Laia de Ahumada

by

Alguns valors de l’espiritualitat d’avui

laia

“Ja fa dos anys que es va publicar el llibre “Espirituals sense religió” on mostrava l’existència d’algunes persones que vivien la seva espiritualitat fora, o al marge, de les institucions religioses. El vaig escriure perquè en aquell moment ja hi havia pensadors que estaven donant voltes a aquest tema; i després de la publicació se n’ha seguit parlant molt, perquè les entrevistes posaven cara i ulls, i també valors, a una realitat cada cop més estesa.

I us haig de dir que em sorprèn que encara es faci aquesta pregunta, perquè és evident que, al carrer, hi ha una espiritualitat que s’escapa a qualsevol forma de poder i d’intermediació, i que vessa més enllà de les religions que fins ara la sostenien i l’explicaven; una espiritualitat que no es pot contenir, i que manifesta explícitament no necessitar cap religió que la vehiculi.

I si, a hores d’ara, algú encara es fa aquesta pregunta, és des de dins de les religions, bé intentant entendre què està passant, què s’ha fet malament; bé intentant definir, analitzar, avaluar; o bé confrontant uns i altres, sorpresos que, a diferència d’èpoques passades, el poder de la institució religiosa no torni a llera, de grat o per força, a tot aquell qui n’ha sortit.

Per això avui vull anar una mica més enllà de l’acarament, perquè en veure aquest esclat d’espiritualitat em pregunto fins a quin punt estem davant d’una crisi de les institucions religioses, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la “religiositat” més enllà de les religions, perquè és un vestit que se li ha fet petit.

Si fos així, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com la resposta a una crisi de les institucions religioses, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem vivint, una nova manera de posicionar-se en el món: de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser.

I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, descobreixo uns valors que avui us vull compartir, perquè ara mateix em preocupa, i m’ocupa, saber com podem ajudar a infantar aquest nou paradigma (model) que s’està gestant, com podem trobar la manera d’acompanyar les persones en tots aquests processos.

Destacaré alguns d’aquests valors, que considero valors d’aquesta espiritualitat emergent, que ens marquen un nou horitzó:

1.-El valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. Això ja s’està posant en pràctica en temes tan bàsics com l’economia, el treball, l’habitatge, les relacions, el consum, el respecte pel planeta, la sobirania alimentària… La importància de recuperar l’austeritat, el valor del treball manual i artesanal, que és un primer pas per ser autosuficients i no dependents. Exercir la capacitat de fer-nos les coses, tal com diu José Eizaguirre: “Es un torpedo en la línia de flotación del sistema”.

2.-El valor de la consciència. Desvelar la consciència, treure el vel per descobrir qui som en realitat i quin és el nostre lloc. Aquest necessari desvelar-se per després poder-se rebel·lar. Aquest ser conscients per després actuar en conseqüència. Com deia Saramago: “La alternativa al neoliberalismo se llama conciencia”.

3.-El valor de la relació com un procés interactiu de reconeixement de l’altre com algú diferenciat, i del cosmos, com un tot. La necessitat del grup per aportar riquesa i diversitat. De les comunitat d’interessos que teixeixen els fils d’una infinita xarxa de mons mol·leculars. L’economia col·laborativa, que no està basada en el tenir, sinó en l’accedir, i per això és necessari: col·laborar, compartir i cooperar.

4.-El respecte al planeta. La necessitat de mantenir una relació amb la terra, no de depredadors, sinó d’estimació, d’habitar-la, de donar-li vida, no de passar, sinó de pesar damunt la terra (Perejaume). Pompeu Fabra, abans que la paraula sostenibilitat fos inclosa al diccionari de la Llengua Catalana, definia la paraula “sostenir” com: “Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, fer que duri, que subsisteixi. Tenir-ne cura”.

5.-La plena presència. El valor de ser-hi en cada moment. De passar per la vida vivintla. De no estar en el passat ni en el futur, sinó en el present. Consciència de saber que es camina, però sense saber cap a on, perquè la vida es va fent a cada pas. I en aquest moment que estem vivint, el futur és tan incert que sembla que no n’hi hagi, i no preocupa, només hi ha present.

6.-L’amor: cap a un mateix, cap als altres, cap al cosmos/Déu, i cap a la terra. L’actitud d’acollir la vida, des d’aquesta tríada, tal com és, i al mateix temps d’implicar-se en el món, en la transformació social, i fer tot allò que calgui per deixar-lo millor de com està.

Més que preguntar-nos si és possible una “Espiritualitat sense religió”, em preguntaria: si aquesta espiritualitat serà capaç de viure sense seguretats de cap mena, sense tenir les respostes a totes les preguntes, sense cap recer que li asseguri l’eternitat, sense cap litúrgia que beneeixi els seus actes, sense més demà que aquesta presència de l’ara. Si serà capaç de mantenir-se a la intempèrie o tornarà a caure en la temptació de bastir gran edificis que l’aixopluguin, que l’expliquin i que la protegeixin. Si es mantindrà ferma o claudicarà per por, per ignorància, o per un descuit de la seva fràgil humanitat.”

Per Laia de Ahumada. Taula rodona “Una espiritualitat sense religió?” en el marc dels 10 anys de Fragmenta Editorial (20 maig 2017).

by

Espirituals sense religió, de Laia de Ahumada

Coberta Espirituals

«Espirituals sense religió» és un llibre d’entrevistes a persones espirituals que viuen la seva espiritualitat al marge, o a la frontera, de la religió, que li dediquen un temps, la tenen verbalitzada i, sobretot,  encarnada, és a dir n’han fet acció i contemplació.

El títol és contundent, per tant necessita una explicació, o millor dit una definició per saber de què i de qui estem parlant.

Les persones «espirituals» en aquest llibre són aquelles que, al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement…

En aquest llibre la «religió» és sinònim d’institució religiosa  i de formes religioses: dogmes i creences.

Poden semblar unes definicions massa simples, però són les que viu un grup cada cop més nombrós de persones, emergent i gens menyspreable.

Aquest interès per l’espiritualitat, en un moment que el fenomen religiós sembla estar en crisi, ens mostra que,  malgrat les religions, seguim sent homo religiosus. És per això que és fa difícil contraposar les paraules espiritual/religiós perquè de fet no les separa més que la voluntat que expressa l’espiritualitat de desmarcar l’ésser religiós de la religió, perquè no s’hi reconeix, perquè no la necessita, i és per això que busca una nomenclatura que no l’etiqueti.

És possible una espiritualitat sense religió?

Aquest llibre neix de la necessitat de respondre aquesta pregunta que fa temps que apareix en debats de pensadors. De la necessitat de saber fins a quin punt tot allò que plantegen ja s’està vivint i de quina manera. De saber, també, fins a quin punt estem davant d’una crisi passatgera de les religions, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la religiositat més enllà de les religions, com si fos un vestit que se li ha fet massa petit.

Si seguim aquesta reflexió, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com una resposta a una crisi de les religions, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem veient, una nova manera de posicionar-se en el món,  de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser. I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, és defensa el valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. És a dir:  “tenir menys per tenir-se més”. Això comporta un compromís per millorar el món des del dia a dia, que és un compromís a nivell global perquè es considera que tot està interconnectat. I aquest compromís comporta la responsabilitat de cada un de ser protagonista de la seva vida, de no deixar les pròpies decisions als altres, d’implicar-se, de no fer el que toca, o el que s’ha fet sempre, sinó allò que hom creu que ha de fer.

I una altra qualitat que engloba tota la resta: l’amor: cap un mateix, cap els altres, cap el cosmos/Déu, i cap a la terra que on vivim.

Laia de Ahumada és escriptora

by

Espirituales sin religión, de Laia de Ahumada

Coberta Espirituals

«Espirituales sin religión» es un libro de entrevistas a personas que viven su espiritualidad al margen, o en la frontera, de la religión; que le dedican un tiempo, la tienen verbalizada y, sobre todo, encarnada, es decir que practican la acción y la contemplación.

Este título tan contundente necesita una explicación, o mejor dicho una definición, para saber de qué y de quién estamos hablando.
Las personas «espirituales» entrevistadas en este libro son aquellas que, al margen o en la frontera de la religión, encuentran otros caminos para trascender, para maravillarse y encarnarse: la naturaleza, el silencio, el compromiso, el arte, la ciencia, la cultura, el conocimiento…
En este libro, «religión» es sinónimo de institución religiosa y de formas religiosas: dogmas y creencias.

Pueden parecer unas definiciones demasiado simples, pero son las que vive un grupo cada vez más numeroso de personas, emergente y significativo.

Este interés por la espiritualidad, en un momento en que el fenómeno religioso parece estar en crisis, nos muestra que, a pesar de las religiones, seguimos siendo homo religiosus. De ahí la dificultad de contraponer las palabras espiritual/religioso, porque de hecho no las separa más que la voluntad que expresa la espiritualidad de desmarcarse del ser religioso de la religión, porque no se reconoce, porque no la necesita, y es por ello que busca una nomenclatura que no la etiquete.

¿Es posible una espiritualidad sin religión?

Este libro nace de la necesidad de responder a esta pregunta que hace tiempo que aparece en debates de pensadores. De la necesidad de saber hasta qué punto todo lo que plantean ya se está viviendo y de qué manera. De saber, también, si estamos ante una crisis pasajera de las religiones o bien nos encontramos ante una evolución espiritual de la humanidad que conlleva vivir la religiosidad más allá de las religiones, como si fuera un traje que se ha hecho demasiado pequeño.

Si seguimos esta reflexión, la espiritualidad no la deberíamos entender, únicamente, como una respuesta a una crisis de las religiones, sino que la deberíamos enmarcar en un tiempo de crisis global sistémica que debe comportar, y ya lo estamos viendo, una nueva manera de posicionarse en el mundo, de relacionarse con la tierra, entre las personas y con el propio ser. Y esta manera de posicionarse, desde esta tríada, se afianza en una espiritualidad que quiere ir más allá, pero no sólo de las religiones, sino de los parámetros por los que se rige el mundo actual.

Y en este posicionarse en el mundo de otra manera, se defiende el valor de ser persona por encima del materialismo y de la cultura del hacer y del tener. Es decir: “tener menos para tenerse más”. Esto supone un compromiso para mejorar el mundo desde el día a día, que es un compromiso a nivel global porque se considera que todo está interconectado. Y de este compromiso deriva la responsabilidad de cada uno de ser protagonista de su vida, de no dejar las propias decisiones a los demás, de implicarse, de no hacer lo que toca, o lo que se ha hecho siempre, sino lo que se cree en conciencia que se tiene que hacer.

Y otra cualidad: el amor, que engloba todas lo demás: amor hacia uno mismo, hacia los demás, hacia el cosmos/Dios y hacia la tierra donde vivimos.

Laia de Ahumada es escritora

by

Santa Teresa de Jesús

Laia de Ahumada, amiga de Camí Endins, va presentar la ponència que a continuació us transcrivim. La Laia, gran coneixedora de la figura de Santa Teresa de Jesús, ens aproxima a la Santa des d’una visió senzilla i propera.

3ventanas G

Quan em diuen que parli de Teresa de Jesús com a dona, el primer que em pregunto és: per què només pensem en el gènere de la persona quan és una dona? Perquè, fins ara, a mi no m’han demanat mai que parli, per exemple, de Joan de la Creu com a home.

Està clar que ho fem així per alguna raó. La primera és perquè situem la persona en el context del seu segle. Ser dona en el segle XVI, evidentment, no és el mateix que en el segle XXI. La segona raó és que en el segle XXI encara seguim considerant el gènere com una característica afegida al valor de la persona: pensem, per exemple, que “una dona ha arribat lluny, malgrat ser dona…”

I és cert que la dona actualment, tot i que no està en les mateixes condicions que en el segle XVI, encara no se la considera igual que un home, tant en el camp laboral, com social, i no cal dir, en el món de les religions, on la dona ha estat, i és encara, silenciada i oblidada.

Però avui no us faré un discurs feminista, sinó que intentaré anar més enllà del gènere i rescataré la paraula “femení”, entesa com a qualitat humana –no de gènere–, i que, per tant, tenen indistintament home i dona, i l’exemplificaré en Teresa de Jesús, qui, evidentment, també tenia qualitats masculines, i així és com ha de ser, perquè no es tracta de contraposar-les sinó d’harmonitzar-les.

La primera característica del femení que exemplifica Teresa és la de donar vida i fer-la possible al seu voltant.

Aquesta és la Teresa de les cartes, la que es preocupa dels seus familiars i amics, de les seves monges; la que està al cas de tot, malgrat la feina que té; la de la vida quotidiana, la dels petits detalls, la presumida, la cantaire, la feinera, la divertida, la que agafa la ploma i la que s’arromanga davant dels fogons, la que es carteja amb la mateixa afabilitat amb parents i amb grans senyors, la que viatja, la que va allà on la necessiten, la que no dóna a l’abast, la que no descansa, la que fa de mare, de germana, la que traspua vida.

És la Teresa que harmonitza acció i contemplació. Capaç de ser la Marta de l’Evangeli, perquè –com diu mestre Eckhart– abans ha estat capaç de ser Maria.

La que encarna una experiència que, malgrat tot el que ella ens diu i ens puguin dir els seus estudiosos, mai no entendrem del tot, perquè allò que va experimentar és el seu secret. I el que ens ha d’interessar, almenys el que m’interessa a mi, és la força que la porta a encarnar en la seva vida el que ha experimentat. Aquesta certesa que convenç, que atrau, que em confirma que dins seu ha passat alguna cosa extraordinària.

És la força que la porta a dur endavant el seu desig profund, a creure que és possible, a no tenir por, perquè “cuando una buena inspiración acomete muchas veces, no se deje ir por miedo de poner por obra” (LV 4,2). I fer-ho, malgrat totes les resistències, perquè “no es cosa sobrenatural, sino podemos nosotros hacerlo (con el favor de Dios)” (CP 49,3).

I no és una “cosa sobrenatural” perquè Teresa porta Déu a les butxaques de l’hàbit. Ella sap quin és el seu desig profund i el creu possible, i assumeix, amb total llibertat, la responsabilitat d’esdevenir allò per a què ha estat creada.

El seu desig profund és allò que dóna sentit a la seva vida, allò que ella diu que és de Déu, però que Déu li diu que és d’ella: “Haz lo que es en ti y déjame tú a Mí, y no te inquietes por nada” (CC 10a).

És aquest “Mi”, amb majúscules, qui espera d’ella que s’enlairi ben amunt; que no sigui un “gripau” que saltironegi per terra, que és en definitiva allò que volen els homes del seu temps, els confessors que no entenien ni un borrall del que els explicava.

I aquest convenciment que li dóna ales, malgrat que sovint se senti gripau, és el que li fa adonar-se de les seves possibilitats humanes i divines, percebre-les sense separació, sentint-se una amb Déu sense deixar de ser dos, talment com senten els enamorats: “Alma, buscarte has en Mí, y a Mí buscarte has en ti” (P 4).

Aquest descobriment, aquesta capacitat creadora, de ser en plenitud, que han experimentat homes i dones al llarg dels segles, que rau en la base de totes les religions, és allò que fa imparable Teresa i la impulsa a entregar-se amb cos i ànima al seu desig, que és el desig de Déu.

I no va ser fàcil, ni pels temps que corrien, amb la Inquisició estalonant-la, ni, sobretot, perquè era dona. Així, molt sovint ella escriu que es considera indigna, perquè així era com li deien que s’havia de sentir, o “mujercitas como yo, flacas y con poca fortaleza […]”; però en el seu viure encarna una força que no té res a veure amb la feblesa i per això acaba la frase anterior dient: “aunque fuertes en los deseos” (F 4,5).

I, igual que les dones que ho han tingut complicat per fer la seva, va desenvolupar l’astúcia de fer la viu-viu. Això ho explica molt bé Bartolomé de Medina –dominic contemporani: “Nunca hacía cosa sino lo que el prelado la mandaba, mas que los prelados nunca le mandaban sino lo que ella quería”.

La seva vida esdevé possibilitació de vida per als qui l’envolten, i al mateix temps, ella gaudeix plenament de la pròpia existència. I si de vegades parla de morir, del “muero porque no muero”, és perquè la vida li vessa, perquè ja no li cap a dins.

La segona característica és l’actitud femenina de defensa de la vida, de les relacions entre les persones, les atencions, els afectes, les estimacions. Tot allò que no surt a les estadístiques perquè no és productiu, però que fomenta el creixement personal: la companyia, la tendresa, l’atenció als petits detalls, la capacitat de guarir, l’amistat.

En el seu desig, Teresa tria l’amor. Estima i és molt estimada, perquè té bon tracte amb les persones, que se senten atretes per la seva fondària interior.

Teresa necessita les relacions, en crea, s’hi aboca: “¡¡Cartas, que con esto vivo!!” (160,1), demana a la priora de Sevilla, María de San José, perquè no deixi d’escriure-li, però al mateix temps “no se ataba a nadie” (LV 37,5); és gelosa de la seva llibertat, de la seva intimitat, del seu silenci.

Teresa es defineix com a “impetuosa” i és cert. És apassionada i estima amb intensitat: “Mas esta fuerza tiene el amor, si es perfecto: que olvidamos nuestro contento por contentar a quien amamos” (F 5,10).

Teresa creu en la necessitat de la reforma del Carmel, en la possibilitat de viure d’una altra manera, molt més austera, molt més autèntica, i sabrà buscar aliances: dones i homes que creguin en el projecte, que inverteixin temps i diners.

En aquestes dones i homes que l’acompanyen, el femení se’ns mostra com a constructor de noves relacions, no jeràrquiques ni de poder sinó de cooperació, de solidaritat, de grup, de defensa de la vida. Les seves primeres monges són dones que, com ella, toquen de peus a terra. Són exemple de la mística encarnada en el quotidià, que és característica també del femení.

I la tercera característica és l’experiència. El femení valora per damunt de tot l’experiència sentida. El predomini de l’experiència per damunt del raonament, d’allò que és realment autèntic i que no es pot explicar, enfront de les construccions del pensament que caduquen amb els anys. L’experiència mai no caduca. Es traspassa de generació en generació.

La passiva activitat del femení, que ho espera tot de Déu, està més pròxima a l’autèntica actitud mística que la característica masculina, que tendeix a considerar Déu com un trofeu a aconseguir. I és que el masculí pensa, i el femení sent.

El femení és espera, repòs, silenci, recolliment, capacitat d’interiorització, confiança: “Porque vida es vivir de manera que no se tema la muerte ni todos los sucesos de la vida, y estar con esta ordinaria alegría que ahora todas traéis, y esta prosperidad que no puede ser mayor que no tener la pobreza, antes desearla. Pues, ¿a qué se puede comparar la paz interior y exterior con que siempre andáis? En vuestra mano está vivir y morir con ella” (F 27,12).

Teresa desitja, amb la mateixa intensitat, la companyia que la soledat, en un intent d’harmonitzar paraula i silenci, amb una intuïció que li fa veure que la vida viscuda des de la superficialitat no és més que una “mala noche en una mala posada”, mentre que viscuda des de la interioritat esdevé plena de presència.

Què ens aporta Teresa al nostre segle? Valors com la capacitat, la possibilitat i la responsabilitat de donar vida i de defensar-la.

La responsabilitat de no quedar-nos de braços creuats, sinó de participar activament en la co-creació, en l’infinit procés creador del qual formem part.

La llibertat de consciència per seguir el nostre desig profund, allò que no té paraules, que sentim que ens conforma i ens fa ser qui som.

La valentia de crear noves relacions solidàries, justes, compassives.

La constància per donar espai a la nostra interioritat, al silenci que ens habita, al nostre ser, per damunt del tenir i del fer.

El segle XXI serà místic… i femení. El segle XXI, amb tots els seus clarobscurs, ha de ser un segle on la força subterrània de l’espiritualitat torni a sortir a la llum del dia. Un temps on el femení doni llum a una nova humanitat capaç de desterrar els paradigmes masculins que ens han governat fins ara, basats en la competitivitat, en la guerra i en el poder, per donar pas a la solidaritat, a l’amor i a la possibilitat de ser qui som en plenitud.

Autoria: Laia DE AHUMADA

Font: Castell Interior