Alguns valors de l’espiritualitat d’avui

laia

“Ja fa dos anys que es va publicar el llibre “Espirituals sense religió” on mostrava l’existència d’algunes persones que vivien la seva espiritualitat fora, o al marge, de les institucions religioses. El vaig escriure perquè en aquell moment ja hi havia pensadors que estaven donant voltes a aquest tema; i després de la publicació se n’ha seguit parlant molt, perquè les entrevistes posaven cara i ulls, i també valors, a una realitat cada cop més estesa.

I us haig de dir que em sorprèn que encara es faci aquesta pregunta, perquè és evident que, al carrer, hi ha una espiritualitat que s’escapa a qualsevol forma de poder i d’intermediació, i que vessa més enllà de les religions que fins ara la sostenien i l’explicaven; una espiritualitat que no es pot contenir, i que manifesta explícitament no necessitar cap religió que la vehiculi.

I si, a hores d’ara, algú encara es fa aquesta pregunta, és des de dins de les religions, bé intentant entendre què està passant, què s’ha fet malament; bé intentant definir, analitzar, avaluar; o bé confrontant uns i altres, sorpresos que, a diferència d’èpoques passades, el poder de la institució religiosa no torni a llera, de grat o per força, a tot aquell qui n’ha sortit.

Per això avui vull anar una mica més enllà de l’acarament, perquè en veure aquest esclat d’espiritualitat em pregunto fins a quin punt estem davant d’una crisi de les institucions religioses, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la “religiositat” més enllà de les religions, perquè és un vestit que se li ha fet petit.

Si fos així, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com la resposta a una crisi de les institucions religioses, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem vivint, una nova manera de posicionar-se en el món: de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser.

I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, descobreixo uns valors que avui us vull compartir, perquè ara mateix em preocupa, i m’ocupa, saber com podem ajudar a infantar aquest nou paradigma (model) que s’està gestant, com podem trobar la manera d’acompanyar les persones en tots aquests processos.

Destacaré alguns d’aquests valors, que considero valors d’aquesta espiritualitat emergent, que ens marquen un nou horitzó:

1.-El valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. Això ja s’està posant en pràctica en temes tan bàsics com l’economia, el treball, l’habitatge, les relacions, el consum, el respecte pel planeta, la sobirania alimentària… La importància de recuperar l’austeritat, el valor del treball manual i artesanal, que és un primer pas per ser autosuficients i no dependents. Exercir la capacitat de fer-nos les coses, tal com diu José Eizaguirre: “Es un torpedo en la línia de flotación del sistema”.

2.-El valor de la consciència. Desvelar la consciència, treure el vel per descobrir qui som en realitat i quin és el nostre lloc. Aquest necessari desvelar-se per després poder-se rebel·lar. Aquest ser conscients per després actuar en conseqüència. Com deia Saramago: “La alternativa al neoliberalismo se llama conciencia”.

3.-El valor de la relació com un procés interactiu de reconeixement de l’altre com algú diferenciat, i del cosmos, com un tot. La necessitat del grup per aportar riquesa i diversitat. De les comunitat d’interessos que teixeixen els fils d’una infinita xarxa de mons mol·leculars. L’economia col·laborativa, que no està basada en el tenir, sinó en l’accedir, i per això és necessari: col·laborar, compartir i cooperar.

4.-El respecte al planeta. La necessitat de mantenir una relació amb la terra, no de depredadors, sinó d’estimació, d’habitar-la, de donar-li vida, no de passar, sinó de pesar damunt la terra (Perejaume). Pompeu Fabra, abans que la paraula sostenibilitat fos inclosa al diccionari de la Llengua Catalana, definia la paraula “sostenir” com: “Ajudar algú o alguna cosa perquè no defalleixi, no decaigui, fer que duri, que subsisteixi. Tenir-ne cura”.

5.-La plena presència. El valor de ser-hi en cada moment. De passar per la vida vivintla. De no estar en el passat ni en el futur, sinó en el present. Consciència de saber que es camina, però sense saber cap a on, perquè la vida es va fent a cada pas. I en aquest moment que estem vivint, el futur és tan incert que sembla que no n’hi hagi, i no preocupa, només hi ha present.

6.-L’amor: cap a un mateix, cap als altres, cap al cosmos/Déu, i cap a la terra. L’actitud d’acollir la vida, des d’aquesta tríada, tal com és, i al mateix temps d’implicar-se en el món, en la transformació social, i fer tot allò que calgui per deixar-lo millor de com està.

Més que preguntar-nos si és possible una “Espiritualitat sense religió”, em preguntaria: si aquesta espiritualitat serà capaç de viure sense seguretats de cap mena, sense tenir les respostes a totes les preguntes, sense cap recer que li asseguri l’eternitat, sense cap litúrgia que beneeixi els seus actes, sense més demà que aquesta presència de l’ara. Si serà capaç de mantenir-se a la intempèrie o tornarà a caure en la temptació de bastir gran edificis que l’aixopluguin, que l’expliquin i que la protegeixin. Si es mantindrà ferma o claudicarà per por, per ignorància, o per un descuit de la seva fràgil humanitat.”

Per Laia de Ahumada. Taula rodona “Una espiritualitat sense religió?” en el marc dels 10 anys de Fragmenta Editorial (20 maig 2017).