Qui més qui menys, crec que tots, d’una manera o altra, ens fem preguntes tan fonamentals com: “què sóc jo?” o, més apropiadament, “Qui sóc jo?“, “Quina és la meva veritable naturalesa?”, “Per què vaig néixer?”, “Per què he de morir? “,” Quina és la meva relació amb els meus semblants? “… Ser humà significa fer-se aquestes preguntes. I probablement, el no fer-les o ocultar-les és font de patiment. Inevitablement, cadascuna se les respon com pot.

També hi ha preguntes més quotidianes: “Per què em passa això a mi?” “Què és el que he fet jo perquè em passi tot això? ” … si hagués fet o deixat de fer tal cosa m’hagués anat millor “. Donem voltes i voltes als mateixos temes sense solució de continuïtat. Pensament rere pensament ens veiem immerses en una roda sense sortida, encara que això sí, ens entretenim pensant sobre el que va poder haver sigut i no ho va ser, sobre el que serà i sobre el que hauria de ser.

Però tenim l’experiència que així no es resol res. Acudim a experts, anàlisi, ensenyaments, intentant trobar la resposta, però és un carreró sense sortida. A vegades trobem una mena de resposta, però veiem que sempre és incompleta i/o poc satisfactòria… Però pot ser que passi això perquè emprem un mètode inadequat: l’anàlisi.

L’anàlisi és un estudi minuciós de les parts d’una cosa; és quelcom així com voler desfer l’embolic, descomponent en parts el que volem conèixer. Agafem un objecte i tractem d’entendre, distingint i separant les seves parts, valorant, comparant, jutjant a través de la raó analítica…

Davant les preguntes que ens hem fet anteriorment, també diem: espera, que anem a analitzar. És a dir, anem a veure què és la vida, o el jo o la mort, o la meva veritable naturalesa com si tot això estigués fora de nosaltres, com si fos un objecte més que veiem, toquem i podem descompondre per analitzar-lo. És a dir, apliquem el mateix mètode per analitzar el mecanisme d’un cotxe que per analitzar què sóc… i aquí pot romandre l’error.

Perquè la pregunta què sóc no és tractar sobre un objecte, una cosa exterior a mi mateix. I per això la resposta no pot consistir en dir la meva edat, la meva procedència, el meu treball, si sóc pare o mare o fill de, etc. Quan ens preguntem per la nostra pròpia naturalesa, ens estem preguntant sobre el mateix que es fa la pregunta. És com si l’ull es preguntés què és la visió.

Per tant cal emprar un altre mètode, que deixi de banda el pensament, la raó, l’anàlisi i ajudi a accedir al que realment som, a la nostra natura primordial o al nostre Ésser. És a dir, que no dirigeixi la ment cap als objectes, l’extern, sinó cap a la font de tot, que està en un mateix. L’ésser humà posseeix en el fons de sí mateix l’essencial de tota saviesa. Ho sàpiga o no, la veritat està en ell mateix i en cap altre lloc.

Ha de ser un mètode que es deixi portar per la intuïció, l’observació i la contemplació, que faciliti el situar-se com a testimoni del que esdevé. Aquest mètode és la indagació, que com defineix el diccionari és un conjunt d’investigacions que es duen a terme per accedir a un assumpte ocult o secret. Hem d’emprar la ment, però hem d’utilitzar-la per poder accedir a un lloc més enllà d’ella mateixa, que per això mateix no és objecte d’anàlisi, i per això es queda sense paraules per poder respondre … és el paper del silenci.

Però d’això en parlarem un altre dia.

Hilario Ibáñez