Ningú pot dir-te què ets pel que fa al teu ésser o naturalesa primordial. Ni les ciències, ni les filosofies, ni les religions. En el cas que fos així, no seria més que una nova creença, un nou concepte, una nova el·laboració mental i en conseqüència un ocultament del que realment ets.

No cal arribar lluny, a llocs estranys, ni a entranyes corrents espirituals o estranys exercicis de modificació de consciència. No cal vestir-se d’una manera determinada ni menjar viandes especials , ni viure de forma rara. No cal conèixer moltes coses, ni recitar de memòria textos de saviesa, ni adoptar postures estranyes, ni tan sols romandre estones molt llargues de meditació.

És simplement adonar-se del que ets. Caure en el compte que tot està complert. Si no te n’adones, el que ets no brillarà, s’hi quedarà en no manifestat. “El caure en el compte” és en el sentit literal: és deixar caure’s. Per això pot donar un cert vertigen “on m’agafo?” “on estic?”, però aquest abandonar-se, aquest desprendre’s ofereix tranquil·litat, saber que estàs just en el centre, just resideixes on hi has de residir.

No és més que romandre vigilants davant del que succeix i no caure en el parany de confondre el que succeix amb el que realment és. Per això es diu que no es pot definir què ets, només es pot dir què no ets. Així ho diu Sri Nisargadatta Maharaj  (1897-1981), quan un interlocutor l’interroga:

Int: Què vol dir conèixer-me a mi mateix? Al conèixer-me a mi mateix, què és el que exactament el que arribo a conèixer?                          

Mah: Tot el que vostè no és.                                                                                                 

Int: I no el que jo sóc?

Mah: El que vostè és, vostè ja ho és. Coneixent el que vostè no és, vostè es lliura d’allò i roman en el seu propi estat natural. Tot allò que esdevé de manera espontània i sense esforç.

Int: I què en descobreixo?

Mah: Vostè descobreix que no hi ha res a descobrir. Vostè és el que vostè és i això és tot.

Int: Però finalment, què soc jo?

Mah: La darrera negació de tot el que vostè no és.

Així que la resposta a la pregunta “què sóc?” És “no sé”.

Aquest no-saber és la ignorància que ens fa estar en la saviesa. És el lloc de l’ÉSSER, del lloc de la no-separació, perquè s’està en la unitat amb tot. És la realitat la que ens envolta. S’han anat trencant les barreres que ens separen, divideixen, fan distinció… i és quan apareix la unitat, o millor el no-dos: la percepció que percep la distinció de l’altre, d’allò altre, de la natura. Em situo conèixer-me un amb tot i amb tothom.

Per això es diu que la dimensió compasiva -la seva arrel- no és una qüestió ètica ni una conclusió raonada del compromís. És senzillament una vivència de l’Ésser. El conèixer porta a l’actuar. No es pot deixar d’estimar quan s’ha percebut la realitat radical del que som.

És a la vida diària on s’ha de fer tot això. És el moment present on es desplega el que realment som.

Hilario Ibáñez