“Este cuerpo no soy yo.

Yo no estoy limitado por este cuerpo.

Yo soy la vida sin límites.

Nunca he nacido, y nunca he muerto.

Mira el mar y el cielo lleno de estrellas,

manifestaciones de mi maravillosa mente verdadera.

Desde antes del tiempo, he sido libre.

El nacimiento y la muerte son sólo puertas por donde pasamos,

umbrales sagrados de nuestro camino.

El nacimiento y la muerte son sólo un juego,

el de las escondidillas.

Así que ríe conmigo,

agarra mi mano

y digamos adiós,

despidámonos,

volveremos a vernos muy pronto.

Nos conocimos hoy.

Nos reuniremos de nuevo mañana.

Nos encontraremos en el origen de cada momento.

Nos encontraremos el uno al otro en todas las formas de vida”.

Thich Nhat Hanh (1926-2022)

Com arribes a ser presidenta d’aquestes dues fundacions?

—La mort del Pare Manel arriba en un moment important de la meva vida, en el qual em trobo assumint dues responsabilitats que coincideixen en el temps i que no tenia previstes. La mort del Jaume Botey va ser el 2018, i justament ara es constituïa la Fundació Llegat Jaume Botey, i ja m’havien demanat que n’assumís el càrrec de presidenta, però la del Manel no l’esperàvem. I arribo fins aquí perquè és fruit de la meva història, i per sort m’agafa en un bon moment personal. Les dues entitats són dues realitats que porten el nom i el cognom de dos homes als quals he estat vinculada durant molts anys, i molt propera afectivament i intel·lectual; i també de com jo entenc el món, la persona, i on vull estar i com vull viure. Ha estat una confluència personal i històrica en la meva vida, que visc acompanyada de moltes persones, perquè això és una història col·lectiva.

Fruit de la teva història…

—Jo sóc filla del barri de Verdum, de Barcelona, i conec el Pare Manel des que tinc ús de raó. Tinc records seus des de ben petita, perquè era el capellà del barri i el que estava amb els ionquis; recordo la meva mare fent paquets de roba per al Pare Manel, que ja acollia gent a casa seva. Jo, per tradició familiar, sempre he estat molt vinculada a la parròquia, i ell cap als anys 90 començava a fer activitats per als joves del barri i em va demanar de fer reforç escolar. Jo llavors tenia 18 anys i a partir d’aquell moment em vaig enamorar d’aquesta història. Allà m’he fet com a persona, i professionalment, com a educadora, i després com a directora. He continuat vivint al barri i allí he conegut persones molt importants a la meva vida.

Què te n’enamora?

—Del Manel m’enamoren moltes coses, però si n’hagués d’escollir una seria la llibertat absoluta. Ell es declarava àcrata, però no des de postulats teòrics; ell en feia molt poca, de teoria, a diferència del Jaume, per a qui la seva opció política era el seu compromís i la seva reflexió. El Manel sempre em deia: “El que tu facis estarà bé. Si tu creus que ho has de fer, fes-ho.” I quan tens 18 anys, que una persona et digui: estarà bé el que facis, jo no et demanaré res, llibertat absoluta… Aquesta confiança, a més de la llibertat espiritual immensa que tenia, són les coses que m’enamoraven; i també que reconeixia totes les persones. Ell sempre deia que tothom vol estar amb el bon lladre, el que et diu: “padrecito me arrepiento”, i no, nosaltres volem estar amb tothom,—per exemple, amb la mare que no et paga les colònies del nen i després veus que s’ho gasta en el bar—, perquè estem treballant amb el mal lladre, per dir-ho d’alguna manera, amb la marginació. I el Manel reconeixia a tothom la dignitat humana, i això és el que més em va transformar.

Del Manel podem dir que era immens, i d’en Jaume, que era un gegant.

Es complementen molt a la meva vida, perquè el Jaume em va donar la visió intel·lectual, el compromís ecumènic, militant, el concepte de perifèria, de marges, d’esperança; em va obrir a la realitat dels grups de base cristians. Era molt generós, em va fer veure la importància de la reflexió, de la inquietud, em suscitava moltes preguntes. Era un treballador incansable.

I tu, com ets?

—Em mou el compromís. Penso que sóc una persona molt treballadora i amb molta voluntat de servei. M’apassiona la gent, els plurals, jo entenc la vida compartida, em conjugo en plural a l’esperança. Em mou creure i viure i construir, i intentar deixar el món millor de com l’he trobat; i això ho faig treballant, perquè no soc referent de res, soc referent de la meva vida i del meu treball, i amb aquestes mans, filla d’obrers, amb un sentiment molt de classe que no he perdut, de dona, de cristiana. Per mi el sentiment de comunitat, de formar part d’alguna cosa que és plural, que ens correspon a tots i que em fa il·lusió, és el més important. Jo necessito il·lusions per viure, i tinc la il·lusió de fer un món més just, perquè aquest món és molt injust.

Estar ara al capdavant de les dues fundacions és un repte

—Al Llegat Jaume Botey fa dos anys que hi estem treballant, amb un equip de treball molt ferm i molt implicat. És una història molt compartida. Jo crec que sóc la presidenta perquè volien que fos una dona i jove. Treballem per comissions i hi ha propostes concretes que s’estan posant en marxa. Té molt llarg recorregut, i el fem amb passes tranquil·les. En Jaume era una persona molt creativa en l’elaboració de textos i hem fet un conveni de col·laboració amb l’Arxiu de l’Hospitalet. Part del seu llegat s’ha traspassat a l’Arxiu i una comissió ja hi està treballant. Es treballaran propostes per donar difusió a tota aquesta documentació reflexiva del Jaume: guies didàctiques, línies d’investigació que afavoreixin estudis específics sobre la figura del Jaume i el seu pensament. Volem fer també un fòrum anual i dedicar-lo cada any a un dels temes que ell havia treballat: cooperació, pau, sostenibilitat, desarmament…, fer com una escola de pensament.

La Fundació Pare Manel és una entitat ferma, amb un bon equip de professionals. Jo crec que ara, i més en aquest context, venen dos anys de molta incertesa: el primer any per sostenir la marxa del Manel, i el segon per anar dibuixant les bases d’una nova Fundació sense el Pare Manel.

Aquest és el meu encàrrec inicial, amb el compromís que tant en una entitat com en l’altra, serà per quatre anys. A la Fundació Pare Manel per dibuixar aquesta nova entitat sense el Manel; i a la del Llegat Jaume Botey per consolidar l’entitat. Són dues realitats diferents que es connecten en la meva persona, en el mateix temps.

Com ho vius?

—Mira, tinc vertigen, tinc respecte, responsabilitat, i hi ha coses que em preocupen, no t’ho nego, però no tinc por, perquè en cap de les dues entitats he construït el no; quan penses en els pros i els contres, en el sí o el no, el no no existeix. Hi ha contres, és clar que sí, però no tinc por. I això, als 46 anys que tinc, no és perquè sí. La vida és sàvia. I em considero afortunada, perquè sento que estic en un bon moment de la meva vida, que això em passa per a alguna cosa i haig de ser generosa amb allò que sé fer. A més, estic agraïda a tanta gent que ha confiat en mi per estar al capdavant d’aquestes dues entitats.

Entrevista: Laia de Ahumada
Fotografia: © Sandra Pardo

Entrevista publicada a Lalè

Los cuatro acuerdos (Miguel Ruiz)

Editorial Urano. Barcelona, 1988

Assaig basat en la saviesa dels antics toltecas que fa una proposta per a trobar la llibertat personal a partir de quatre senzills principis. Aquests són: ser impecable amb les teves paraules, no prendre’s res personalment, no fer cap mena de suposicions i donar sempre el millor d’una mateixa. L’autor defensa que per assolir aquests acords només cal emprar tot el poder que ja tenim.

El coneixement tolteca sorgeix de la mateixa unitat esencial de la veritat de la que parteixen totes les tradicions sagrades del món. Tot i que no és una religió, respecta a tots els mestres espirituals que han ensenyat a la terra. Si bé abraça l’esperit, resulta més precís descriure´l com una manera de viure que es distingeix pel seu fàcil accés a la felicitat i l’amor.

Miguel Ruiz ens proposa en aquest llibre un senzill procediment per eliminar totes aquelles creences heredades que ens limiten i substituir-les per altres que responguin a la nostra realitat interior i ens condueixin a la llibertat.

Fa milers d’anys els toltecas eren coneguts a tot el sud de Mèxic com “dones i homes de coneixement”. Els antropòlegs els han definit com una nació o una raça, però de fet eren científics i artises que varen formar una societat per estudiar i conservar el coneixement espiritual i les pràctiques dels seus avantpassats.

La conquesta europea, unida a un agressiu abús del poder personal per part d’alguns aprenents, va fer que es veiessin forçats a amagar la seva saviesa ancestral i a mantenir la seva existència en l’obscuritat. Per sort, el coneixement tolteca fou conservat i transmès de generació en generació per distints llinatges. Ara, Miguel Ruiz, del llinatge dels Guerrers de l’Àliga, comparteix amb nosaltres els profunds ensenyaments dels toltecas. Bon viatge interior!

Molt bon dia!

Avui us compartim un poema del poeta Antoni Clapés (Sabadell, 1948).

Molt bon dia!

Aquest curs us anirem proposant espais de silenci que mereixen ser compartits.

Avui us presentem CASA VILALTA.

Camí Endins ha tingut el plaer de participar d’algunes activitats formatives i de silenci que s’hi han organitzat des de Casa Vilalta. En Pep i na Cesca són dos amfitrions que aconsegueixen fer senzill l’accés a l’interior de cadascuna. És un veritable regal poder romandre un cap de setmana en aquesta casa al bell mig del Solsonès, una casa de pagès rehabilitada amb un gust exquisit en acord a l’essència del projecte Casa Vilalta: espai natural de pau i silenci per a l’acolliment espiritual.

Per a més informació podeu visionar aquest video:

Al setembre tornem amb noves propostes i noves reflexions.

Bon estiu!

Aquests dies són especials. Pensem quin regal s’escau millor a la persona que estimem. I tots ens desitgem molta felicitat, quan la veritable felicitat està dins nostre. Només hem de fer una cosa: escoltar-nos, perquè la saviesa està en nosaltres.

Molt Bon Nadal i molt bona entrada d’any.

L’equip de Camí Endins