Tu no medites

mar

La meditació no és una activitat realitzada per una persona.

Meditació és descobrir que no hi ha cap persona; cap “jo” separat, sòlid, al centre de l’experiència, cap “jo” que controli res.

Només hi ha la present dansa del pensament, del sentiment i les sensacions, sorgint i dissolent com onades en l’immens oceà de consciència no condicionada.

Tu no medites.

Tu ets l’oceà de meditació.

Jeff Foster (London 1980) és astrofísic i professor espiritual

Educar en la interioritat és educar en la felicitat

[En castellano]

p54a58_petitdialogal-1200x700

Foto cedida per a Petit Dialogal #58

Per Dani Gómez-Olivé. Article publicat a Petit Dialogal #58 – Hivern 2016

Com educar la interioritat? Com acompanyar aquest procés per a descobrir el nostre món interior? Com endinsar-se en el camí que ens condueixi a reconèixer qui som?

 Aquestes qüestions, tot i que puguin semblar noves no ho són tant. En efecte: ara les noves corrents pedagògiques ens parlen de la necessitat de considerar la competència intrapersonal o fins i tot de tenir en compte la intel·ligència espiritual a l’hora d’educar, però els clàssics ja parlaven de considerar l’ésser humà com una expressió acabada de la energia universal que es manifestava en cada individualitat. Per a grecs i llatins l’energia harmoniosa que és el macrocosmos, omnipresent i ple, es manifestava en cadascun dels microcosmos (cossos) que habitem. L’educació per a ells suposava un procés d’auto descobriment d’aquesta plenitud universal que cadascú conté des de sempre. En aquest marc, el procés educatiu era un art que havia de permetre el desvetllament perquè l’individu pogués descobrir la seves competències i la seva veritable identitat.

Si anem a l’etimologia del mot educar, ens adonarem que en la seva arrel llatina, ex-ducere, vol dir «treure de dins a fora». I què és allò que caldria treure de dins a fora? Es tractaria de fer emergir la millor part d’un mateix, allò que hom ja té però que encara no ha descobert. Així, la finalitat primera i última de tota educació, en el seu sentit clàssic (i no tant clàssic) seria acompanyar a fer descoberta de la saviesa interior, aquella saviesa innata que totes i cadascuna de les criatures tenim dins nostre. En aquest sentit, el procés educatiu és un camí de coneixement, d’auto-coneixement, de qui som. Educar, per tant, ja és, en si mateix, descobrir la nostra interioritat.

El procés educatiu és un procés de coneixement, d’autoconeixement. Educar és descobrir la pròpia interioritat. Educar en la interioritat és educar en la felicitat.

Arribats aquí la pregunta principal que ens plantejàvem en aquest article continua sense respondre’s: i això de descobrir el nostre interior, com es fa? No hi ha camins únics. Es podria dir que hi ha tants camins com individus. Aquí s’indiquen alguns camins a recórrer, que són els que han caminat moltes d’altres, però els camins són infinits. Per això és important que cadascú trobi aquells que li són més convenients per arribar a assaborir allò que som. De la mateixa manera que no és possible mostrar un bell paisatge si abans no l’has trepitjat, tampoc no ho és possible educar en la interioritat si, qui mostra el camí, no ha fet prèviament descoberta interior. Per tant, hi ha un fort repte personal en tot això que concerneix en l’educació de la interioritat: fer el salt personal i intransferible que suposa assumir el repte d’aquest viatge personal.

De la mateixa manera que és possible mostrar un paisatge bell si abans no l’has trepitjat, tampoc no és possible educar en la interioritat si qui mostra el camí no ha fet prèviament descoberta interior.

A Camí Endins (www.camiendins.org) proposem transitar pels corriols que han seguit moltes altres persones abans que nosaltres per accedir al seu interior. Gairebé totes elles ens parlen, d’una manera o una altra, d’atenció plena en el present, de silenci i de meditació com a eines per arribar a degustar aquest interior que ens habita, ens acompanya i ens dóna ple sentit. Aquestes són els instruments que utilitzem als tallers de Camí Endins per endinsar-nos en aquesta meravellosa aventura interior.

Atenció plena per significar que el camí de recerca interior ha de ser conscient, volgut, lliure, obert i intens. Atenció plena en el present perquè és en el present on es juga la felicitat. Plenament conscients en el present, conscientment atents al present, per a fer el següent pas, el del silenci.

Silenci no tan com absència de sorolls externs (que també) sinó sobretot de sorolls interns. Exercici difícil perquè cal fer callar les veus interiors que no paren d’enraonar i distreure’ns, que no paren de jutjar i jutjar-nos, que no paren de decidir per nosaltres, quan no parem atenció. En el silenci caldrà restar molt atents, de nou, a les males passades de l’ego que ens confon i ens identifica amb els nostres pensaments, sentiments i emocions. Tenim pensaments sentiments, emocions, sí, però nosaltres són molt més: l’ésser que som i que pren forma en el cos que habitem és molt més que això.

Per últim, la meditació com a eina transformadora que ens ajuda, lentament però incansable, a passar a un estat en què, per fi, prenem consciència d’allò que som: art i part de l’ésser creador, generador d’amor, pau, bondat i felicitat infinita. Precisament per això és important emprendre aquest viatge, ja que educar en la interioritat és educar en la felicitat. La pròpia i també la dels altres. Serem prou coratjosos per emprendre’l?

Enllaç Revista Dialogal

Espiritualitat sense Religió

[En castellano]

Per Hilario Ibáñez. Reportatge publicat a Dialogal #58 – Hivern 2016

sin-titulo

Foto: Camí Endins

En parlar d’espiritualitat és difícil evitar teoritzar sobre característiques i models, però, més que teories o tipus, l’espiritualitat és, sobretot, vivència. L’arrel de la paraula és esperit, que s’identifica amb vida i dinamisme.

Parlar d’espiritualitat, doncs, és parlar de “l’esperit” amb el qual afrontem la vida, el to vital amb què vivim, l’estil amb el qual tractem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. En aquest sentit, es pot dir que l’espiritualitat té relació amb la profunditat que dóna sentit a tot el que existeix.

En aquest reportatge presento, d’una manera molt sintètica, persones amb les quals he conversat sobre la seva experiència vital en el marc de la meva investigació. Totes han fet un recorregut de recerca interior que les ha portat a trencar amb l’espiritualitat d’origen i, sense rebutjar-la, han accedit a una nova manera de viure la vida, des d’un altre lloc, des d’altres categories i amb un altre estil. Són biografies que crec que mostren que estem assistint a l’aparició d’una manera nova de viure la dimensió espiritual.

L’espiritualitat, sobretot a Occident, ha estat monopolitzada per la religió. Tant és així que encara avui sorprèn, o almenys xoca, que es parli d’una espiritualitat sense religió. Les persones que apareixen aquí han hagut de trencar amb les categories religioses, i, com diu l’Elena, no els ha estat fàcil: “En el meu recorregut personal he passat de la religiositat a l’espiritualitat. Des de l’espiritualitat em puc entendre amb qualsevol persona de qualsevol religió, però no ha estat fàcil; és com si la roba t’anés petita i tu te la volguessis posar i no poguessis: t’ofega, et fa mal, se’t trenca… Has de canviar de roba i és molt dur, perquè et preguntes: ‘Quina roba em posaré?’. És com si quedessis una mica a la intempèrie”.

Els llocs, els temps, les persones, etc. lligats a la religió han deixat de ser rellevants. Cal buscar una altra manera de donar resposta al gran anhel de l’ésser humà d’una vida en plenitud. Així ho expressa el Josean: “Els meus fills no necessiten Déu per accedir al mateix indret al qual vaig accedir jo. Jo he necessitat el concepte, la imatge de Déu per accedir a una experiència interior, profunda, espiritual. Perquè tot ésser humà necessita accedir a aquesta experiència d’una realitat total, omnipresent, fins i tot més enllà de l’univers”.

Quins elements són necessaris per viure una espiritualitat que podem anomenar transreligiosa? Es parteix d’una experiència o d’una intuïció, de la profunditat de l’ésser que som. El centre de l’espiritualitat és respondre a les preguntes: “Qui sóc jo?”, “Quina és la meva identitat?”. I l’Oriol ho té molt clar: “Som Brahman o Déu per a un cristià, aquesta és la nostra identitat real, que és divinitat, que és misteri”. La realitat és que tot és u. Tot està connectat, però conserva la diferenciació de les parts sense que estiguin separades, sense que es barregin o es fonguin. Per això es parla d’una sola realitat no dual. No hi ha segon. Tot és u. L’Esteve, per exemple, ho expressa així: “Déu és el meu Jo més profund i el goig de Déu és que ell s’expressi a través meu i que jo estigui viu. En aquest sentit, sóc cocreador amb Déu, perquè Déu em necessita per crear, per generar realitat concreta, material. I jo sóc en la mesura que estic ajustat a aquest fons i ajustat amb l’entorn. La referència de la meva personalitat és la divinitat mateixa”.

Aquest punt de partida canvia radicalment l’espiritualitat, perquè allò que dóna sentit a la vida i a l’existència no és alguna cosa de fora i fins a cert punt aliena a mi mateix. No hi ha un component ètic per aconseguir ser millors del que ja som, per aconseguir en el futur, a través de grans esforços, el que ara no tenim. Al contrari, la Veritat és en nosaltres. Som en la profunditat de l’ésser. I només hem d’esforçar-nos a reconèixer aquesta gran Veritat que som, “adonar-nosen”. Adonar-nos d’aquesta gran Veritat, no mitjançant la ment lògica i racional, sinó des de la intuïció –per falta d’un altre terme.

La Veritat és en la profunditat de l’ésser. L’accés a la Veritat passa per la interiorització

En aquest sentit, hi ha una ruptura de nivell que ens situa més enllà dels productes mentals, per entrar en l’àmbit del que és inefable. Aquest lloc o àmbit que no es pot definir, on només arriba el silenci, és el que s’anomena il·luminació, que és comuna a totes les experiències espirituals i pertany a l’essència de l’ésser humà; de qualsevol ésser humà. “Tots estem il·luminats –diu la Marta–, perquè la llum sempre hi és. És un anhel que jo no trio, em ve donat, i, si no hi poso traves, m’orientarà cap on he d’anar… Per això es diu que cal deixar-se anar, deixar-se fluir.” Si això és així, l’accés a la Veritat no passa per enlloc més que per la interiorització en un mateix. “És com una recerca –afirma l’Oriol–, un treball d’indagació contínua sobre la vida dins un mateix; això, amb el temps, et va configurant i, amb la pràctica, et fa veure-ho tot d’una manera diferent. És anar eliminant seguretats i creences, que són producte de la ment, per accedir al no saber…, i quan un viu aquest ‘no saber’, ho transforma tot.”

Un altre aspecte comú de l’experiència espiritual que relaten els entrevistats és que han hagut de recórrer a categories conceptuals i simbòliques de tradicions espirituals de l’hinduisme i el budisme. “Mira –diu la Marta–, estic llegint les Upanishad i l’evangeli de sant Joan i tot em sembla el mateix, perquè jo distingeixo el que ve de la ment i el que ve de la veritat.” “El que anàvem vivint –expliquen el Jordi i la Laia– ho intentàvem explicar des de la dualitat, i no hi havia manera.” De la mateixa manera, l’Oriol diu: “A l’advaita vaig trobar una mica la clau per explicar tot això que experimentava.”

No s’han fet budistes i tampoc no han renegat de les seves arrels culturals, l’aportació provinent de la saviesa d’Orient els ha fet redescobrir i aprofundir en allò que tenien com a base de la seva espiritualitat. I ho viuen d’una manera nova, tal com ho expressa l’Elena: “L’experiència espiritual em va portant al punt en què em trobo, on, sense abandonar el Crist com la centralitat de la meva vida, el paradigma és un altre, el que anem anomenant i coneixent a Occident com la no-dualitat, però que ha estat sempre el paradigma dels místics de totes les tradicions espirituals”.

La característica fonamental de l’espiritualitat és l’amor que s’expandeix i ho abasta tot. La vivència de l’espiritualitat no és un fet intimista i aïllat; al contrari, totes les persones esmentades aquí estan implicades amb el seu entorn: associacions, menjadors socials, ONG, etc. La seva acció neix del fons mateix de l’ésser que viuen, perquè, com diu l’Esteve: “Cal donar el control de la vida a la Vida. Nosaltres som uns ‘manats’ i, quan et sents un manat, mai no saps res, ni què fas, ni què no fas, ni què passarà amb tu… És viure en la confiança total”.

Enllaç Revista Dialogal

Meditació (alguns apunts)

whatsapp-image-2016-10-08-at-18-12-02-copia

Serra del Cadí (Foto Camí Endins)

Detente. Sólo por un momento.

Siente la magia al inhalar, al exhalar. Siente tu vientre inflarse y desinflarse en su propio dulce tiempo, como una ola en el océano.

Date cuenta de lo que está vivo en tu cuerpo ahora. Sal de la historia del pasado y futuro, de la culpa y la anticipación, de lo que ‘no está aquí’ y de lo que ‘debería estar aquí’ y ofrécele una amorosa atención a la danza de la sensación física que surge aquí, donde estás. Una sensación de revoloteo en el estómago, ahora. Una tensión en los hombros, una presión en la frente, ahora. Una suave y excitante sensación en el pecho, ahora.

Si encuentras un área de malestar, está bien – estate presente con ella. No trates de eliminarla, de hacerla desaparecer. No la califiques, ni juzgues como ‘mala’ o ‘negativa’. En este momento, ni siquiera intentes ‘sanarla’. (A veces, el deseo de ‘sanar’ puede ser una sutil forma de resistencia.) Y si notas alguna resistencia, alguna falta de aceptación, permítele también estar allí. Permanece curioso, fascinado. Sé curioso incluso acerca de tu falta de curiosidad.

Permite que todos los pensamientos surjan y desaparezcan. Los pensamientos son nubes, tú eres el cielo, el espacio para todos los pensamientos, no su enemigo. No trates de borrar ningún pensamiento, ni aquietarlo. Abraza su glorioso ruido, y recuerda que no son lo que realmente eres tú.

No trates de hacer que algo suceda. No estás en busca de una experiencia diferente. ¡Siente curiosidad por esta experiencia! Este día. Esta hora. Este momento. Esta inmediatez. Justo donde estás. ¿Cómo es aquí? Adéntrate en la frescura de este momento.

No puedes sentirte verdaderamente curioso acerca de tu inmediata y encarnada experiencia presente y al mismo tiempo sentirte atascado en una historia de miedo y culpa. Si las conclusiones precipitadas son la enfermedad, si el miedo y el estrés son los síntomas, la curiosidad de un corazón abierto es la única medicina. Este momento es tu ancla, tu hogar cósmico en un mundo eternamente cambiante, tu calma en medio de la tormenta.

Jeff Foster (London 1980) és astrofísic i professor espiritual

¿Qué es el mar?

mar

Erase una vez un hombrecillo de sal que yendo de camino por cálidas regiones y desiertos llegó a la orilla del océano. De pronto, descubrió el mar ante su vista. Nunca lo había visto con anterioridad, por lo que no entendió lo que era.

̶̶  ¿Quién eres tú?, preguntó el hombrecillo.

̶  Soy el mar, respondió el océano.

̶  Pero, ¿qué es el mar?, siguió preguntando el hombrecillo.

̶  Yo, repuso el mar.

̶  No lo entiendo, murmuró para sí con tristeza el hombrecillo… ¿Cómo podría entenderte? ¡Me gustaría tanto hacerlo!

̶  Tócame, dijo el mar.

Entonces el hombrecillo tocó tímidamente al mar con la punta de los dedos. Y empezó a entender el misterio del mar. Pero enseguida se dio cuenta de que las puntas de sus dedos se habían desvanecido.

̶  ¿Qué es lo que has hecho conmigo, mar?

̶  Me has hecho entrega de algo tuyo para poder entenderme – dijo el mar.

Entonces el hombrecillo empezó a disolverse lenta y suavemente en el mar, como una persona que llevase a cabo el acto más importante de su vida de peregrinación. Conforme iba sumergiéndose en el océano, se hacía cada vez más delgado. Pero en esa misma medida iba también teniendo la sensación de que cada vez entendía mejor al mar. El hombrecillo adelgazaba y adelgazaba, y mientras tanto seguía preguntándose:

̶  ¿Qué es el mar?

Y entonces, una última ola lo consumió por completo. Pero en este último momento pudo hacer suya la respuesta del mar y decir:

̶  El mar soy yo.

Antiguo relato citado por Gisela ZUNIGA: Está todo ahí, Desclée de Brouwer

Atrévete

Hoy…

Atrévete a dejarte ver.

Atrévete a decir la verdad.

Atrévete a dejar de fingir.

Atrévete a permanecer presente ante fuego secreto que arde en tu interior.

Atrévete a ser salvajemente inconsistente.

Atrévete a permitir que alguien más se acerque.

Atrévete a soltar la imagen.

Atrévete a nunca estar preparado.

Atrévete a darlo todo

para que el amor despierte.

Atrévete a fallar.

Atrévete a hacer de todo un lío.

Atrévete a caer al suelo,

humillado otra vez, riendo.

Atrévete a soñar y a que los sueños mueran.

Atrévete a honrar el pasado pero sin aferrarte a él.

Atrévete a dar un honesto Sí y un honesto No.

Atrévete a estar equivocado.

Atrévete a estar en lo cierto.

Atrévete a ser real.

Atrévete a estar aquí.

Hoy.

Jeff Foster (London 1980) és astrofísic i professor espiritual

La interioridad, una propuesta más allá del mindfulness

fons.jpg

La búsqueda de la trascendencia es connatural al ser humano, no se conoce época histórica en el que este anhelo profundo no haya acontecido. Durante siglos este anhelo ha tenido lugar en el marco de las religiones, donde se ofrecían los mapas para vehicular este acceso.

Hoy vivimos en un momento de cambio de paradigma en la vivencia espiritual, o por lo menos muchos de nosotros lo sentimos así. Esto quiere decir que vivimos, más allá de las religiones, una posibilidad de acceso a las profundidades de nuestro ser, un marco que nos ha dejado de contener, el lenguaje religioso ya no nos expresa, la experiencia de vida interior ha desbordado el continente, y el contenido ha encontrado otras vías de acceso para entrar en nuestro interior. Es como si los zapatos de hace un tiempo, que nos servían para caminar en su momento, nos aprietan y necesitamos cambiar de calzado, aunque el recorrido sea el mismo. Las categorías religiosas de antaño ya no nos expresan, están obsoletas, y  necesitamos otras vías para acceder a nuestro interior.

El mindfulness, como vía de acceso, posibilita este adentramiento desde el vivir con una actitud de atención plena y consciente en cada instante del día. Con la atención plena sacralizamos la vida ordinaria. En otro tiempo habría que retirarse del mundo para acceder a lo sagrado; en la dualidad el mundo estaba lleno de ruido y repleto de mensajes morales para llegar a un perfeccionamiento. Ahora entendemos que es todo uno, y que lo sagrado es la vida misma, que todo está contenido por lo que es, y que nada puede quedar fuera. No hay que salir al exterior de nosotros mismos para encontrar aquello que ya tenemos dentro. Este matiz sutil conduce a una praxis radicalmente diferente, nuestra vida entera pasa a ser toda ella sagrada, la presencia activada con la atención consciente del devenir de cada instante, nos conduce a ese espacio de paz que llamamos conciencia, o la vida  que nos vive, que sería la misma única cosa.

La física cuántica, como otra vía de acceso, nos dice que creamos la realidad con la observación y la atención consciente nos permite acceder a ese instante con todo nuestro ser, y entonces el instante se transforma en plenitud.

Al vivir en una realidad fractal sabemos que la parte contiene el todo, y entonces entendemos que en la minúscula porción del instante se juega la totalidad de nuestra existencia; cada instante empieza y acaba en una realidad única, ya no hay que esperar en consecuencia, al futuro para realizarse; todo acontece en lo que ya está aconteciendo de manera perfecta en la totalidad de nuestra presencia activada.

El mindfulness nos invita al cuidado de cada minúscula porción: estoy donde estoy en el instante mismo que está ocurriendo, y lo manifiesto en la manera de comer, andar, acariciar, escuchar, lavarme, mirar y amar…

Pero el mindfulness no es un atender por atender, no se trata de estar atento porque estamos distraídos y tampoco recurrimos a ello para estar más relajados o ser más eficientes. Se trata de acceder a ese espacio diáfano, abierto, inmenso, innombrable, inabarcable que nos vive y nos contiene a todos, que es el Amor.

Con la atención constante observamos aquellos obstáculos, apegos, heridas…que tiene el psicocuerpo y que a menudo interfieren en la expresión de ese amor. La observación y autoindagación sutil de lo que nos acontece por dentro, nos permiten explorar e investigar constantemente qué es eso de ser humanos, que no sabemos…. Es ir respondiendo ¿quién soy yo? En esta autoindagación no se trata de realizar ningún tipo de análisis, al contrario; es ir desprendiéndose de capas e identidades que hemos ido creando y que ocultan nuestra esencia amorosa.

La observación es transformadora en sí misma, no hay que hacer nada con lo observado, ni terapeutizarlo, ni trabajarlo, ni rechazarlo, ni juzgarlo, ni compararlo, ni psicologizarlo…. Es más bien un “no hacer”, solo observar, porque la alquimia se produce en otro plano, y ese otro plano es transpersonal, transracional, transmental….

La verdadera transformación la opera la conciencia, la vida que nos vive. Ella sabe qué ir haciendo en nosotros para que vayamos siendo; solo nos tenemos que dejar. Es en esa rendición activa donde se produce todo lo que necesitamos para ser. Se da de forma natural, porque en realidad no hay separación alguna, podemos pelearnos constantemente con lo que es, o sencillamente fluir con lo que ya está siendo.

La rendición no es un acto cobarde, al contrario es el paso consciente más valiente que podemos dar y tampoco es resignación o pereza. Es sencillamente quitarse de enmedio para que surja la sabiduría que posee todo ser humano en lo más hondo de sí mismo, es dejar que la vida campee a sus anchas, sin interferencias, cada vez más  ella en nosotros, para que al final no quede nada de nosotros, y quede solo ella siendo, que es nuestro verdadero ser.

El oleaje de la vida, si no ponemos atención en ello, nos puede llevar a lugares revueltos y a veces indeseados. Contemplar ese oleaje puede ser un ejercicio de mindfulness, de observación consciente y de profunda transformación para nuestro ego. Pero si queremos ir al fondo del mar, hemos de cambiar de nivel, y ese está más allá… Ese lugar es la interioridad y carece de ego, es lo que llamamos la Conciencia. Y en ese lugar reposa el Ser.

Natalia Tirador (Ixileku)

Marta Digón (Camí Endins)