Viure sense judicis

stonesBanner1500x248

Si crees que es más espiritual andar en bicicleta o utilizar el transporte público para moverse, eso está bien, pero si juzgas a alguien que conduce un auto, entonces estás en una trampa del ego.

Si crees que es más espiritual no ver la televisión porque crea problemas en tu cerebro, eso está bien, pero si juzgas a quienes todavía la ven, entonces estás en una trampa del ego.

Si crees que es más espiritual evitar chismes o los medios de comunicación, pero juzgas a aquellos que leen estas cosas, entonces estás en una trampa del ego.

Si crees que es más espiritual hacer Yoga, convertirse en vegetariano, comprar solo alimentos orgánicos, comprar cristales, reiki, meditación, usar ropa “hippies”, visitar templos y leer libros sobre iluminación espiritual, pero enjuicias a quien no hace esto, entonces tu estás atrapado en una trampa del ego.

Estar siempre consciente para sentirte superior. La idea de que tú eres superior es la indicación más grande que te encuentras en una trampa de tus egos. El ego quiere venir a través de la puerta de atrás. Tendrás una idea noble, cómo empezar el yoga y luego cambia, para servir al objetivo de sentirte superior a los demás.

Empezarás a menospreciar a aquellos que no están siguiendo tu “camino espiritual”. Superioridad, juicio y sentencia. Estas son las trampas del ego.

Mooji (1954) és mestre espiritual de Jamaica. És deixeble de Papaji i viu des de l’advaita i espiritualitat no dual. 

Educar la dimensió interior en família

Versión en castellano

5

Foto cedida per Fragmenta Editorial. Taller “Respira” organitzat per Camí Endins

Per respondre a la pregunta fonamental “Qui sóc jo?” l’ésser humà, més que una exploració exterior, ha de fer una introspecció. Aquesta és la intuïció bàsica de Camí Endins, una associació formada per dos matrimonis del barri de Sant Andreu de Barcelona, i que des de fa tres anys aporta eines educatives que ajudin a fer-nos conscients de la riquesa que rau dins la mateixa persona.

“Però on aneu? Deixeu-me amb aquesta marieta!” La Marta Digón, de Camí Endins, s’emociona al recordar com en una activitat que van fer, un infant de tres anys va donar tota una lliçó als adults en la importància de l’ara i de l’aquí: “Els fills s’obren més, són més sincers, més naturals, accedeixen a la interioritat amb més facilitat més que els adults. Nosaltres tenim més filtres, com el de la vergonya o pensem quina és la formulació més adient”, sosté Digón.

Camí Endins proposa diferents itineraris, adreçats tant a petits com grans, que ajuden a connectar amb qui som. Els eixos del treball són practicar i viure el silenci, la meditació i l’atenció plena: “No és només la moda del mindfulness, és un altre punt que dóna el silenci, el no pensar, la vivència radical que no sóc algú que es construeix a si mateix, si no que tots som u i que inter-depenem”, explica Hilario Ibáñez, de Camí Endins.

Per connectar amb aquesta interioritat, des de Camí Endins expliquen que s’ha de fer tot un procés de despreniment de les capes amb què construïm la nostra identitat externa i que dificulten connectar amb el sóc: “Aquestes categories o definicions: mare, germana, mestra, treballadora… poden desaparèixer d’un dia per l’altre. Llavors queda el jo, l’essència”, explica Digón.

Teresa Vallvé està en l’origen de Camí Endins: “És curiós el fet que els eremites es retiren per allunyar-se del soroll i, en canvi, tenen una activitat immensa de persones que els van a visitar. Això contradiu l’opinió majoritària que qui es posa en la cerca de la interioritat s’aïlla. Probablement tindràs una etapa d’allunyament, però el retorn és amb una profunditat i una riquesa que es capta”, justifica Ibáñez.

Des de l’entitat, constaten que la interioritat a les famílies continua vivint-se de manera dual, amb el món adult i el món infantil separats: “Això no va d’educar a nens, l’educació és per a tots. Va de com ens transmetem la capacitat d’emocionar, d’admirar, de fer silenci, d’agrair. Anem a investigar junts. De fet, malgrat els adults tenim la capacitat de la formulació, els nens ens treuen anys-llum en vivència”, explica Ibáñez.

També anoten que l’espiritualitat pot viure’s més enllà del marc religiós: “Ens arriben famílies amb recorregut creient, no pas rebotades, que han portat els fills a escoles cristianes, a esplais, han fet catequesi i que no troben resposta a l’educació en la interioritat: les sabates que hem portat sempre, potser ara ja no ens van bé i ens fan mal, el vell paradigma espiritual ha quedat obsolet”, opina Digón.

Article publicat a Catalunya Cristiana [article complert]

Què és l’espiritualitat?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Quan ens trobem davant d’alguna paraula “gastada”, sembla imprescindible recórrer a altres equivalents, que puguin acostar-nos més “netament” a aquell terme  que volia vehicular.

Pel que fa a la paraula “espiritualitat”, és probable que rescatem el seu contingut original, si fem servir, d’entrada, aquestes quatre: interioritat, profunditat, transpersonalitat i no-dualitat.

Interioritat és l’oposat a banalitat. Dirigeix ​​la nostra mirada cap a aquest lloc, ocult a cop d’ull, però del que brolla la vida. Perquè, com proclama el poeta argentí Francisco Luis Bernárdez, “el que l’arbre té de florit, viu del que té sepultat”.

Profunditat és l’oposat a superficialitat. Parla de fondària que, en la literatura espiritual, coincideix amb “l’alçada”. Ens orienta cap a aquest mateix i únic lloc, alliberant-nos de la compulsió que ens manté en la superfície de les coses, i del buit que hi ha en el seu origen.

Transpersonalitat és l’oposat a egocentració. Si l’ego es caracteritza per viure pendent dels seus desitjos i de les seves pors -no és una altra cosa-, en un programa caracteritzat per la defensa i l’atac, la pràctica espiritual consisteix en la desapropiació progressiva de l’ego. I això no passa gràcies a algun tipus de voluntarisme, sinó a un procés creixent de comprensió: la pràctica espiritual és també un procés d’autoconeixement en profunditat. Fins al punt que, com va dir Bo Lozoff, “del camí espiritual, cap ego surt amb vida …, gràcies a Déu”. El text complet és el següent: “El veritable desenvolupament espiritual no és una tasca senzilla, segura ni còmoda. Cap ego surt amb vida d’aquest camí, gràcies a Déu “.

No-dualitat és l’oposat a separació dualista. La ment és necessàriament dual, perquè només pot operar a partir de la separació subjecte / objecte, perceptor / percebut. No obstant això, aquesta lectura de la ment, que sosté l’ego en la creença de ser una entitat separada de la resta, és un engany. La realitat es troba interconnectada en un Tot únic, en un Abraçada no-dual que integra les diferències.

Molt breument, “espiritualitat” fa referència a la dimensió profunda del Real, a allò que no es veu de tot el que es veu. El que veiem és únicament l’anvers; el que no veiem -i, però, possibilita la visió- és el revers. Però tot és (som) Un-en-la-diferència. I, en el seu sentit més profund, “espiritualitat” és idèntic a “humanitat plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano és psicoterapeuta, sociòleg i teòleg

Article extret del seu Web

¿Qué es la espiritualidad?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Cuando nos encontramos ante alguna palabra “gastada”, parece imprescindible recurrir a otras equivalentes, que puedan acercarnos más “limpiamente” a lo que aquel término quería vehicular. En lo que se refiere a la palabra “espiritualidad”, es probable que rescatemos su contenido original, si usamos, de entrada, estas cuatro: interioridad, profundidad, transpersonalidad y no-dualidad.

Interioridad es lo opuesto a banalidad. Dirige nuestra mirada hacia ese lugar, oculto a simple vista, pero del que brota la vida. Porque, como proclama el poeta argentino Francisco Luis Bernárdez, “lo que el árbol tiene de florido, vive de lo que tiene sepultado”.

Profundidad es lo opuesto a superficialidad. Habla de hondura que, en la literatura espiritual, coincide con la “altura”. Nos orienta hacia ese mismo y único lugar, liberándonos de la compulsión que nos mantiene en la superficie de las cosas, y del vacío que hay en su origen.

Transpersonalidad es lo opuesto a egocentración. Si el ego se caracteriza por vivir pendiente de sus deseos y de sus miedos –no es otra cosa-, en un programa caracterizado por la defensa y el ataque, la práctica espiritual consiste en la desapropiación progresiva del ego. Y ello no ocurre gracias a algún tipo de voluntarismo, sino a un proceso creciente de comprensión: la práctica espiritual es también un proceso de autoconocimiento en profundidad. Hasta el punto de que, como dijera Bo Lozoff, “del camino espiritual, ningún ego sale con vida…, gracias a Dios”. El texto completo es el siguiente: “El verdadero desarrollo espiritual no es una tarea sencilla, segura ni cómoda. Ningún ego sale con vida de este camino, gracias a Dios”.

No-dualidad es lo opuesto a separación dualista. La mente es necesariamente dual, porque sólo puede operar a partir de la separación sujeto/objeto, perceptor/percibido. Sin embargo, esa lectura de la mente, que sostiene al ego en la creencia de ser una entidad separada del resto, es un engaño. La realidad se halla interconectada en un Todo único, en un Abrazo no-dual que integra las diferencias.

Muy brevemente, “espiritualidad” hace referencia a la dimensión profunda de lo Real, a aquello que no se ve de todo lo que se ve. Lo que vemos es únicamente el anverso; lo que no vemos –y, sin embargo, posibilita la visión- es el reverso. Pero todo es (somos) Uno-en-la-diferencia. Y, en su sentido más profundo, “espiritualidad” es idéntico a “humanidad plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano es psicoterapeuta, sociólogo y teólogo.

Artículo extraído de su Web

Santa Teresa de Jesús

Laia de Ahumada, amiga de Camí Endins, va presentar la ponència que a continuació us transcrivim. La Laia, gran coneixedora de la figura de Santa Teresa de Jesús, ens aproxima a la Santa des d’una visió senzilla i propera.

3ventanas G

Quan em diuen que parli de Teresa de Jesús com a dona, el primer que em pregunto és: per què només pensem en el gènere de la persona quan és una dona? Perquè, fins ara, a mi no m’han demanat mai que parli, per exemple, de Joan de la Creu com a home.

Està clar que ho fem així per alguna raó. La primera és perquè situem la persona en el context del seu segle. Ser dona en el segle XVI, evidentment, no és el mateix que en el segle XXI. La segona raó és que en el segle XXI encara seguim considerant el gènere com una característica afegida al valor de la persona: pensem, per exemple, que “una dona ha arribat lluny, malgrat ser dona…”

I és cert que la dona actualment, tot i que no està en les mateixes condicions que en el segle XVI, encara no se la considera igual que un home, tant en el camp laboral, com social, i no cal dir, en el món de les religions, on la dona ha estat, i és encara, silenciada i oblidada.

Però avui no us faré un discurs feminista, sinó que intentaré anar més enllà del gènere i rescataré la paraula “femení”, entesa com a qualitat humana –no de gènere–, i que, per tant, tenen indistintament home i dona, i l’exemplificaré en Teresa de Jesús, qui, evidentment, també tenia qualitats masculines, i així és com ha de ser, perquè no es tracta de contraposar-les sinó d’harmonitzar-les.

La primera característica del femení que exemplifica Teresa és la de donar vida i fer-la possible al seu voltant.

Aquesta és la Teresa de les cartes, la que es preocupa dels seus familiars i amics, de les seves monges; la que està al cas de tot, malgrat la feina que té; la de la vida quotidiana, la dels petits detalls, la presumida, la cantaire, la feinera, la divertida, la que agafa la ploma i la que s’arromanga davant dels fogons, la que es carteja amb la mateixa afabilitat amb parents i amb grans senyors, la que viatja, la que va allà on la necessiten, la que no dóna a l’abast, la que no descansa, la que fa de mare, de germana, la que traspua vida.

És la Teresa que harmonitza acció i contemplació. Capaç de ser la Marta de l’Evangeli, perquè –com diu mestre Eckhart– abans ha estat capaç de ser Maria.

La que encarna una experiència que, malgrat tot el que ella ens diu i ens puguin dir els seus estudiosos, mai no entendrem del tot, perquè allò que va experimentar és el seu secret. I el que ens ha d’interessar, almenys el que m’interessa a mi, és la força que la porta a encarnar en la seva vida el que ha experimentat. Aquesta certesa que convenç, que atrau, que em confirma que dins seu ha passat alguna cosa extraordinària.

És la força que la porta a dur endavant el seu desig profund, a creure que és possible, a no tenir por, perquè “cuando una buena inspiración acomete muchas veces, no se deje ir por miedo de poner por obra” (LV 4,2). I fer-ho, malgrat totes les resistències, perquè “no es cosa sobrenatural, sino podemos nosotros hacerlo (con el favor de Dios)” (CP 49,3).

I no és una “cosa sobrenatural” perquè Teresa porta Déu a les butxaques de l’hàbit. Ella sap quin és el seu desig profund i el creu possible, i assumeix, amb total llibertat, la responsabilitat d’esdevenir allò per a què ha estat creada.

El seu desig profund és allò que dóna sentit a la seva vida, allò que ella diu que és de Déu, però que Déu li diu que és d’ella: “Haz lo que es en ti y déjame tú a Mí, y no te inquietes por nada” (CC 10a).

És aquest “Mi”, amb majúscules, qui espera d’ella que s’enlairi ben amunt; que no sigui un “gripau” que saltironegi per terra, que és en definitiva allò que volen els homes del seu temps, els confessors que no entenien ni un borrall del que els explicava.

I aquest convenciment que li dóna ales, malgrat que sovint se senti gripau, és el que li fa adonar-se de les seves possibilitats humanes i divines, percebre-les sense separació, sentint-se una amb Déu sense deixar de ser dos, talment com senten els enamorats: “Alma, buscarte has en Mí, y a Mí buscarte has en ti” (P 4).

Aquest descobriment, aquesta capacitat creadora, de ser en plenitud, que han experimentat homes i dones al llarg dels segles, que rau en la base de totes les religions, és allò que fa imparable Teresa i la impulsa a entregar-se amb cos i ànima al seu desig, que és el desig de Déu.

I no va ser fàcil, ni pels temps que corrien, amb la Inquisició estalonant-la, ni, sobretot, perquè era dona. Així, molt sovint ella escriu que es considera indigna, perquè així era com li deien que s’havia de sentir, o “mujercitas como yo, flacas y con poca fortaleza […]”; però en el seu viure encarna una força que no té res a veure amb la feblesa i per això acaba la frase anterior dient: “aunque fuertes en los deseos” (F 4,5).

I, igual que les dones que ho han tingut complicat per fer la seva, va desenvolupar l’astúcia de fer la viu-viu. Això ho explica molt bé Bartolomé de Medina –dominic contemporani: “Nunca hacía cosa sino lo que el prelado la mandaba, mas que los prelados nunca le mandaban sino lo que ella quería”.

La seva vida esdevé possibilitació de vida per als qui l’envolten, i al mateix temps, ella gaudeix plenament de la pròpia existència. I si de vegades parla de morir, del “muero porque no muero”, és perquè la vida li vessa, perquè ja no li cap a dins.

La segona característica és l’actitud femenina de defensa de la vida, de les relacions entre les persones, les atencions, els afectes, les estimacions. Tot allò que no surt a les estadístiques perquè no és productiu, però que fomenta el creixement personal: la companyia, la tendresa, l’atenció als petits detalls, la capacitat de guarir, l’amistat.

En el seu desig, Teresa tria l’amor. Estima i és molt estimada, perquè té bon tracte amb les persones, que se senten atretes per la seva fondària interior.

Teresa necessita les relacions, en crea, s’hi aboca: “¡¡Cartas, que con esto vivo!!” (160,1), demana a la priora de Sevilla, María de San José, perquè no deixi d’escriure-li, però al mateix temps “no se ataba a nadie” (LV 37,5); és gelosa de la seva llibertat, de la seva intimitat, del seu silenci.

Teresa es defineix com a “impetuosa” i és cert. És apassionada i estima amb intensitat: “Mas esta fuerza tiene el amor, si es perfecto: que olvidamos nuestro contento por contentar a quien amamos” (F 5,10).

Teresa creu en la necessitat de la reforma del Carmel, en la possibilitat de viure d’una altra manera, molt més austera, molt més autèntica, i sabrà buscar aliances: dones i homes que creguin en el projecte, que inverteixin temps i diners.

En aquestes dones i homes que l’acompanyen, el femení se’ns mostra com a constructor de noves relacions, no jeràrquiques ni de poder sinó de cooperació, de solidaritat, de grup, de defensa de la vida. Les seves primeres monges són dones que, com ella, toquen de peus a terra. Són exemple de la mística encarnada en el quotidià, que és característica també del femení.

I la tercera característica és l’experiència. El femení valora per damunt de tot l’experiència sentida. El predomini de l’experiència per damunt del raonament, d’allò que és realment autèntic i que no es pot explicar, enfront de les construccions del pensament que caduquen amb els anys. L’experiència mai no caduca. Es traspassa de generació en generació.

La passiva activitat del femení, que ho espera tot de Déu, està més pròxima a l’autèntica actitud mística que la característica masculina, que tendeix a considerar Déu com un trofeu a aconseguir. I és que el masculí pensa, i el femení sent.

El femení és espera, repòs, silenci, recolliment, capacitat d’interiorització, confiança: “Porque vida es vivir de manera que no se tema la muerte ni todos los sucesos de la vida, y estar con esta ordinaria alegría que ahora todas traéis, y esta prosperidad que no puede ser mayor que no tener la pobreza, antes desearla. Pues, ¿a qué se puede comparar la paz interior y exterior con que siempre andáis? En vuestra mano está vivir y morir con ella” (F 27,12).

Teresa desitja, amb la mateixa intensitat, la companyia que la soledat, en un intent d’harmonitzar paraula i silenci, amb una intuïció que li fa veure que la vida viscuda des de la superficialitat no és més que una “mala noche en una mala posada”, mentre que viscuda des de la interioritat esdevé plena de presència.

Què ens aporta Teresa al nostre segle? Valors com la capacitat, la possibilitat i la responsabilitat de donar vida i de defensar-la.

La responsabilitat de no quedar-nos de braços creuats, sinó de participar activament en la co-creació, en l’infinit procés creador del qual formem part.

La llibertat de consciència per seguir el nostre desig profund, allò que no té paraules, que sentim que ens conforma i ens fa ser qui som.

La valentia de crear noves relacions solidàries, justes, compassives.

La constància per donar espai a la nostra interioritat, al silenci que ens habita, al nostre ser, per damunt del tenir i del fer.

El segle XXI serà místic… i femení. El segle XXI, amb tots els seus clarobscurs, ha de ser un segle on la força subterrània de l’espiritualitat torni a sortir a la llum del dia. Un temps on el femení doni llum a una nova humanitat capaç de desterrar els paradigmes masculins que ens han governat fins ara, basats en la competitivitat, en la guerra i en el poder, per donar pas a la solidaritat, a l’amor i a la possibilitat de ser qui som en plenitud.

Autoria: Laia DE AHUMADA

Font: Castell Interior

Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal

unnamedEls passats 21 i 22 de novembre part de l’equip de Camí Endins va poder assistir a les conferències que es varen fer a Saragossa en el marc del IV Fòrum d’Espiritualitat Aletheia. El títol d’aquestes jornades era ‘Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal’. Viure la unitat que som, més enllà de tota forma, fent-nos conscients que totes som u, que som part d’un mateix oceà.

Prendre consciència d’aquesta realitat no ens és gens fàcil, ja que ens demana viure la vida des d’un altre pla totalment nou, el de l’atenció, i deixar en segon terme el pla mental, amb el que ens identifiquem constantment, tal i com va assenyalar Enrique Martínez Lozano en la seva xerrada. I com fer-ho possible? En paraules de Rafael Redondo, un dels altres ponents del fòrum, per poder fer experiència de l’ésser només cal una cosa: apartar el nostre ego del mig perquè Allò que realment som s’expressi…

Varen ser moltes les frases dites per cadascun dels ponents que varen intervenir i cadascuna d’elles és prou profunda perquè puguin ser meditades. Aquí només apuntem algunes ja que fer un resum exhaustiu seria massa llarg.

Rafael Redondo va parlar de certesa de l’experiència de l’ésser i que aquesta és patrimoni de la humanitat, ja que no està reservada a només unes quantes persones ‘escollides’. Defensà que el veritable sentit de les nostres vides està en la fusió amb l’Ésser. Des d’aquesta certesa, llegí la depressió com la nostàlgia de l’Ésser. Per això, digué que només sanem quan ens permetem retornar a la veritable unitat que ja som. Per tant, ens convidà a endinsar-nos i contactar amb les nostres pors, per tal de poder-nos-en alliberar i així adonar-nos que estem plens de vida.

Per la seva banda, Gisela Zúñiga va parlar des de la seva fonda experiència. Gairebé es podria dir que la seva vida és tot un signe d’experiència. Potser per això va defensar que no tenim experiència, sinó que som experiència. En aquest marc aconsellà deixar-se guiar per la intuïció més que per l’intel·lecte, ja que la autenticitat de la vida – ens deia – es troba en la manera en què es viu. Alhora ens recomanà no jutjar res, alliberar-nos d’imatges pre-concebudes i adonar-nos que ja tenim tot allò que necessitem, que tot està bé com està, ja que la nostra identitat és la totalitat que som.

L’ Enrique Martínez Lozano va exposar la necessitat de deixar anar tota identificació amb la ment per poder ser consciència d’Ésser. És a dir, ens va convidar a entrar en un nou nivell de consciència, que és un nou model no-dual que ell anomena d’atenció. Aquest nou nivell suposa passar d’un nivell mental (que és el que tenim integrat) al nou model de la consciència que som. No pensar és tenir la ment oberta per percebre allò que no pot ser percebut per la ment. Aquest salt ens permetrà descobrir el secret de la vida que – segons va dir – es troba en viure la consciència d’Ésser, que és la nostra identitat compartida i que mai no canvia. Mai no podrem saber qui som pensant, sinó sent-ho. Com podem creure que la nostra identitat – que no cap a l’univers – es pot identificar amb els pensaments? La ignorància – rematà – consisteix en no saber que no saps. O dit d’una altra manera, la saviesa rau en treure pensaments i posar atenció i consciència. “Si augmenta l’atenció baixa el pensament; si augmenta el pensament baixa l’atenció”.

Per la seva banda, Fidel Delgado ens va obsequiar amb una xerrada molt vivencial i gràfica. Ens va mostrar que som Llum abans que la llum es dipersés en milions de llums petites. També que som molt més que el nostre jo petit amb el que ens identifiquem. Per visualitzar-ho ens va regalar un guant que ens vàrem posar a una mà: cadascun dels dits representava els nostres egos: el cos, les emocions, la ment… A partir del que ens va anar dient va facilitar que redescobríssim que en realitat Som consciència (la mà que acull el guant) molt abans d’haver set qualsevol d’aquestes formes amb les que ara ens identifiquem. També que depèn només de nosaltres desidentificar-nos-hi (treure’ns el guant) per adonar-nos del que realment Som.

Per últim, Vicente Merlo ens va parlar de la necessitat de dur a terme una triple transformació: l’anímica – per fer experiència del nostre fons espiritual –; l’espiritual – que ens ajuda a obrir-nos a camps energètics superiors per transcendir el nostre ego – i la supramental – per despertar a una nova consciència no dual que ell anomenà intel·ligència amorosa creativa.

El viatge a Zaragoza ens anima a continuar caminant ben endins, seguint aquella primera intuïció, sabent que hi ha molta altra gent que també està fent aquest camí juntament amb nosaltres.

Intel.ligència Espiritual

“No somos seres humanos que tienen una experiencia espiritual; somos seres espirituales que tienen una experiencia humana” (Teilhard de Chardin).

mandala reutilitzable

Mandala reaulitzable

Unir aquestes dues paraules pot semblar una mica estrany. Intel·ligència s’associa, molt freqüentment, a la capacitat de raonar, saber gestionar coneixements, té a veure amb habilitat per interpretar i investigar el món.

Per altra banda la paraula espiritualitat es confon amb beats, amb personalitats infantilitzades o crèdules, que no analitzen prou i no usen la raó per governar. És com si es tractés d’un temps passat.

Així que unir intel·ligència i espiritualitat gairebé ofèn … a la intel·ligència.

No obstant això, en el 1983, Howard Gardner, ja parla d’intel·ligències múltiples: lingüística, lògico-matemàtica, espaial i visual, corporal-kinestèsica, musical, interpersonal, intrapersonal, i naturalista. A partir de Gardner, la intel·ligència ve a ser “la capacitat mental de resoldre problemes i / o elaborar productes que siguin valuosos en una o més cultures”. No només diu relació a saber coses, sinó saber-les aplicar.

Posteriorment, en el 1995 Daniel Goleman, parla d’intel·ligència emocional (IE), situant la intel·ligència més enllà d’allò acadèmic i racional, perquè per a ell la IE és la capacitat de ser conscient de les pròpies emocions i de comprendre les emocions dels altres.

Recentment, l’any 2000, Danah Zohar i Ian Marshall parlen d’una nova intel·ligència: la intel·ligència espiritual.

Per a aquests autors, la Intel·ligència Espiritual és la intel·ligència de la totalitat; està en tot el nostre ésser harmonitzant la intel·ligència racional i l’emocional. Ens permet afrontar la dimensió de significat i valors de la vida. És la capacitat de donar una resposta a la pregunta: “Qui sóc?”, De trobar un sentit profund a la vida. Dit d’una altra manera: la intel·ligència espiritual és la capacitat de l’ésser humà de qüestionar-se sobre el significat de la vida i experimentar al mateix temps, la perfecta connexió amb els altres i el món que ens envolta.

La intel·ligència espiritual no està associada a la religió, més aviat diu relació a una dimensió que supera qualsevol religió o grup de creences, perquè és pròpia de l’ésser humà. Per això diu relació a la interioritat, a la profunditat de l’existència i de la vida.

Aquesta intel·ligència s’ha d’educar, posant els recursos i les eines i l’acompanyament per fer possible el viatge cap a l’interior d’un mateix. Els elements que requereix aquesta educació són:

  • Educar en el silenci i l’atenció
  • Capacitat de sorpresa i d’admiració
  • Capacitat de discernir, i no només de decidir,
  • Desenvolupar en les nostres vides una profunditat existencial i vital.

És facilitar l’accés a la dimensió profunda de la realitat, que va més enllà del que percebem i toquem, que diu relació al que s’escapa, però està; que no es pot materialitzar, però està donant vida. És com l’aire; és esperit.

Per a ampliar:

  • Zohar Dana i Ian Marshall, Intel·ligència espiritual, Edit. Plaza i Janés, Madrid 2001.
  • Francesc Torralba, Intel·ligència espiritual, Edit. Plataforma. Barcelona 2010.
  • José Luis Vázquez Borau, La intel·ligència espiritual o el sentit del sabrado, Edit. Desclée de Brouwer. Bilbao 2010.