Fotografia: Pixabay. Revista Galilea núm. 153

Cada dia es percep la necessitat de silenci. Va caient, de mica en mica, la percepció del silenci com a inacció i pèrdua de temps, i es comença a sentir aquest desig profund d’aturar-se, mirar què passa i què em passa. A vegades passa que l’excés de soroll extern no és altra cosa que l’ocultació de l’eixordador so del silenci, que com un desig neix de la profunditat que som. 

Qui més qui menys se sent sotmès a constants inputs que el transporten alhora i sense solució de continuïtat al que passa a milers de quilòmetres i en un grup de whatsapp. Hi ha una urgència exigida d’accedir i respondre al que passa a la pantalla.

La persona es percep fragmentada, feta de parts molt diferents i contradictòries, que el poden abocar a estats de nerviosisme o ansietat. Cal un lloc, un espai, un àmbit que faciliti serenitat i harmonia.

Aquest àmbit és el silenci, que permet reposar, filtrar i escollir el més important. El silenci, però, no té només una dimensió funcional. El silenci és la possibilitat de connectar amb un mateix, de saber qui és, d’accedir a allò grandiós que som. És el lloc de la contemplació i de romandre sense parlar perquè, en connectar amb la profunditat que som, ens quedem sense paraules.

Educar en el silenci es presenta com una necessitat de primer ordre. ¿Com educar-ho en la família? De la mateixa manera que en la família s’aprèn a menjar, dormir, normes bàsiques de convivència, hem d’anar incorporant la necessitat d’aprendre a fer i practicar silenci. Conscients, però, que no és un ensenyament, sinó una vivència. I cal que sigui un aprenentatge comú d’adults i de nens, on uns aprenen dels altres. Es tracta d’acompanyar i vivenciar junts.

A la família s’han de cercar llocs i moments per educar en l’admiració, per fomentar l’escolta, sense mòbil ni televisió. Potser caldrà incorporar a la casa un espai per poder gaudir, encara que només sigui uns minuts, de silenci. S’han d’aprofitat trobades a la natura o viatges per adonar-se del que passa i ajudar a connectar amb un mateix.

Camí endins facilita trobades de famílies, on hi ha treball conjunt d’adults i nens. L’experiència sempre sorprèn, perquè tant els uns com els altres es descobreixen experimentant junts alguna cosa molt profunda.

Hilario Ibáñez i Marta Digón. Revista Galilea núm. 153