Passar d’un model de religiositat dual, en què l’ànima humana i la divinitat es consideren realitats essencialment separades, a una espiritualitat no dual (advaita) suposa un canvi radical de paradigma.

La no-dualitat experimenta que el fons de l’ésser humà és el mateix fons de la realitat, que no hi ha dualitat entre nosaltres mateixos i l’absolut, ni entre la divinitat i el món o la realitat manifestada.

Les persones que viuen en la quotidianitat l’experiència no dual, la viuen independentment de les seves creences prèvies, fins i tot venint de l’ateisme o de la indiferència cap a la religió. Aquesta espiritualitat se situa fora dels marges tradicionals de la religiositat per situar-se al centre de l’ésser humà, com a lloc on habita la Veritat que ens envolta.

Com diu Consuelo Martín, especialista en filosofia advaita: “La vivència veritable apareix a partir d’una intuïció, d’un ‘adonar-se de’. Primer, d’una manera tènue, com si fos una cosa llunyana; després, com si fos més propera, sorgeix una evidència d’Allò”.

Camí Endins