[en castellano aquí]

Respirar és vida perquè qui està viu si no respira? Totes necessitem aire per viure, oxigen per alimentar cadascuna dels milions de cèl·lules que ens conformen, sense el qual no seria possible les reaccions químiques que ens nodreixen a cada instant. Elles, cadascuna d’aquestes milionèssimes parts de nosaltres, retornen agraïdes diòxid de carboni, necessari perquè les plantes puguin nodrir-se igualment, a partir de complexes reaccions químiques. I així, senzillament, amb un anar i tornar, infinit, completar el cercle virtuós de la vida…

Respirar és vida, però no només…

Respirar constitueix, en essència, l’acte d’amor més bell i pur. En ell inspirem l’amor que ens envolta, amor que som, que ens nodreix i conforma. Amor que reposa en aquell instant silenciós abans l’intercanvi de vida per més vida. Vida-Amor que exhalem, pausadament i agraïda fins que, un cop més, en el buit ens deixem anar confiadament, sense més, sabent certament que tornarem a inspirar l’amor que contínuament sens dóna, gratuït, perquè, de nou donem també nosaltres al nostre torn…

Respirar és vida, sí, però no només…

Respirar és estimació, un rebre i donar constant d’allò que ja som, des de sempre, encara que en el somni no ho sabem. Respirar és la porta que ens obre a la Vida quan, desperts, sabem que som allà on mai no hem deixar de ser, que estem allí d’on mai no hem partit, perquè sempre hi hem estat, sempre hi hem set.

Respirar és vida, sí, però molt més!

Dani Gómez-Olivé