«Espirituals sense religió» és un llibre d’entrevistes a persones espirituals que viuen la seva espiritualitat al marge, o a la frontera, de la religió, que li dediquen un temps, la tenen verbalitzada i, sobretot, encarnada, és a dir n’han fet acció i contemplació.
El títol és contundent, per tant necessita una explicació, o millor dit una definició per saber de què i de qui estem parlant.
Les persones «espirituals» en aquest llibre són aquelles que, al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement…
En aquest llibre la «religió» és sinònim d’institució religiosa i de formes religioses: dogmes i creences.
Poden semblar unes definicions massa simples, però són les que viu un grup cada cop més nombrós de persones, emergent i gens menyspreable.
Aquest interès per l’espiritualitat, en un moment que el fenomen religiós sembla estar en crisi, ens mostra que, malgrat les religions, seguim sent homo religiosus. És per això que és fa difícil contraposar les paraules espiritual/religiós perquè de fet no les separa més que la voluntat que expressa l’espiritualitat de desmarcar l’ésser religiós de la religió, perquè no s’hi reconeix, perquè no la necessita, i és per això que busca una nomenclatura que no l’etiqueti.
És possible una espiritualitat sense religió?
Aquest llibre neix de la necessitat de respondre aquesta pregunta que fa temps que apareix en debats de pensadors. De la necessitat de saber fins a quin punt tot allò que plantegen ja s’està vivint i de quina manera. De saber, també, fins a quin punt estem davant d’una crisi passatgera de les religions, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la religiositat més enllà de les religions, com si fos un vestit que se li ha fet massa petit.
Si seguim aquesta reflexió, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com una resposta a una crisi de les religions, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem veient, una nova manera de posicionar-se en el món, de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser. I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.
I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, és defensa el valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. És a dir: “tenir menys per tenir-se més”. Això comporta un compromís per millorar el món des del dia a dia, que és un compromís a nivell global perquè es considera que tot està interconnectat. I aquest compromís comporta la responsabilitat de cada un de ser protagonista de la seva vida, de no deixar les pròpies decisions als altres, d’implicar-se, de no fer el que toca, o el que s’ha fet sempre, sinó allò que hom creu que ha de fer.
I una altra qualitat que engloba tota la resta: l’amor: cap un mateix, cap els altres, cap el cosmos/Déu, i cap a la terra que on vivim.
Laia de Ahumada és escriptora