Mes: gener 2016

by

Què és l’espiritualitat?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Quan ens trobem davant d’alguna paraula “gastada”, sembla imprescindible recórrer a altres equivalents, que puguin acostar-nos més “netament” a aquell terme  que volia vehicular.

Pel que fa a la paraula “espiritualitat”, és probable que rescatem el seu contingut original, si fem servir, d’entrada, aquestes quatre: interioritat, profunditat, transpersonalitat i no-dualitat.

Interioritat és l’oposat a banalitat. Dirigeix ​​la nostra mirada cap a aquest lloc, ocult a cop d’ull, però del que brolla la vida. Perquè, com proclama el poeta argentí Francisco Luis Bernárdez, “el que l’arbre té de florit, viu del que té sepultat”.

Profunditat és l’oposat a superficialitat. Parla de fondària que, en la literatura espiritual, coincideix amb “l’alçada”. Ens orienta cap a aquest mateix i únic lloc, alliberant-nos de la compulsió que ens manté en la superfície de les coses, i del buit que hi ha en el seu origen.

Transpersonalitat és l’oposat a egocentració. Si l’ego es caracteritza per viure pendent dels seus desitjos i de les seves pors -no és una altra cosa-, en un programa caracteritzat per la defensa i l’atac, la pràctica espiritual consisteix en la desapropiació progressiva de l’ego. I això no passa gràcies a algun tipus de voluntarisme, sinó a un procés creixent de comprensió: la pràctica espiritual és també un procés d’autoconeixement en profunditat. Fins al punt que, com va dir Bo Lozoff, “del camí espiritual, cap ego surt amb vida …, gràcies a Déu”. El text complet és el següent: “El veritable desenvolupament espiritual no és una tasca senzilla, segura ni còmoda. Cap ego surt amb vida d’aquest camí, gràcies a Déu “.

No-dualitat és l’oposat a separació dualista. La ment és necessàriament dual, perquè només pot operar a partir de la separació subjecte / objecte, perceptor / percebut. No obstant això, aquesta lectura de la ment, que sosté l’ego en la creença de ser una entitat separada de la resta, és un engany. La realitat es troba interconnectada en un Tot únic, en un Abraçada no-dual que integra les diferències.

Molt breument, “espiritualitat” fa referència a la dimensió profunda del Real, a allò que no es veu de tot el que es veu. El que veiem és únicament l’anvers; el que no veiem -i, però, possibilita la visió- és el revers. Però tot és (som) Un-en-la-diferència. I, en el seu sentit més profund, “espiritualitat” és idèntic a “humanitat plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano és psicoterapeuta, sociòleg i teòleg

Article extret del seu Web

by

¿Qué es la espiritualidad?

12549008_1653501224911718_5680021172893824323_n

Cuando nos encontramos ante alguna palabra “gastada”, parece imprescindible recurrir a otras equivalentes, que puedan acercarnos más “limpiamente” a lo que aquel término quería vehicular. En lo que se refiere a la palabra “espiritualidad”, es probable que rescatemos su contenido original, si usamos, de entrada, estas cuatro: interioridad, profundidad, transpersonalidad y no-dualidad.

Interioridad es lo opuesto a banalidad. Dirige nuestra mirada hacia ese lugar, oculto a simple vista, pero del que brota la vida. Porque, como proclama el poeta argentino Francisco Luis Bernárdez, “lo que el árbol tiene de florido, vive de lo que tiene sepultado”.

Profundidad es lo opuesto a superficialidad. Habla de hondura que, en la literatura espiritual, coincide con la “altura”. Nos orienta hacia ese mismo y único lugar, liberándonos de la compulsión que nos mantiene en la superficie de las cosas, y del vacío que hay en su origen.

Transpersonalidad es lo opuesto a egocentración. Si el ego se caracteriza por vivir pendiente de sus deseos y de sus miedos –no es otra cosa-, en un programa caracterizado por la defensa y el ataque, la práctica espiritual consiste en la desapropiación progresiva del ego. Y ello no ocurre gracias a algún tipo de voluntarismo, sino a un proceso creciente de comprensión: la práctica espiritual es también un proceso de autoconocimiento en profundidad. Hasta el punto de que, como dijera Bo Lozoff, “del camino espiritual, ningún ego sale con vida…, gracias a Dios”. El texto completo es el siguiente: “El verdadero desarrollo espiritual no es una tarea sencilla, segura ni cómoda. Ningún ego sale con vida de este camino, gracias a Dios”.

No-dualidad es lo opuesto a separación dualista. La mente es necesariamente dual, porque sólo puede operar a partir de la separación sujeto/objeto, perceptor/percibido. Sin embargo, esa lectura de la mente, que sostiene al ego en la creencia de ser una entidad separada del resto, es un engaño. La realidad se halla interconectada en un Todo único, en un Abrazo no-dual que integra las diferencias.

Muy brevemente, “espiritualidad” hace referencia a la dimensión profunda de lo Real, a aquello que no se ve de todo lo que se ve. Lo que vemos es únicamente el anverso; lo que no vemos –y, sin embargo, posibilita la visión- es el reverso. Pero todo es (somos) Uno-en-la-diferencia. Y, en su sentido más profundo, “espiritualidad” es idéntico a “humanidad plena” o “plenitud de vida”.

Enrique Martínez Lozano es psicoterapeuta, sociólogo y teólogo.

Artículo extraído de su Web

by

Espirituals sense religió, de Laia de Ahumada

Coberta Espirituals

«Espirituals sense religió» és un llibre d’entrevistes a persones espirituals que viuen la seva espiritualitat al marge, o a la frontera, de la religió, que li dediquen un temps, la tenen verbalitzada i, sobretot,  encarnada, és a dir n’han fet acció i contemplació.

El títol és contundent, per tant necessita una explicació, o millor dit una definició per saber de què i de qui estem parlant.

Les persones «espirituals» en aquest llibre són aquelles que, al marge o a la frontera de la religió, troben altres camins per transcendir-se, per meravellar-se i encarnar-se: la natura, el silenci, el compromís, l’art, la ciència, la cultura, el coneixement…

En aquest llibre la «religió» és sinònim d’institució religiosa  i de formes religioses: dogmes i creences.

Poden semblar unes definicions massa simples, però són les que viu un grup cada cop més nombrós de persones, emergent i gens menyspreable.

Aquest interès per l’espiritualitat, en un moment que el fenomen religiós sembla estar en crisi, ens mostra que,  malgrat les religions, seguim sent homo religiosus. És per això que és fa difícil contraposar les paraules espiritual/religiós perquè de fet no les separa més que la voluntat que expressa l’espiritualitat de desmarcar l’ésser religiós de la religió, perquè no s’hi reconeix, perquè no la necessita, i és per això que busca una nomenclatura que no l’etiqueti.

És possible una espiritualitat sense religió?

Aquest llibre neix de la necessitat de respondre aquesta pregunta que fa temps que apareix en debats de pensadors. De la necessitat de saber fins a quin punt tot allò que plantegen ja s’està vivint i de quina manera. De saber, també, fins a quin punt estem davant d’una crisi passatgera de les religions, o bé ens trobem davant d’una evolució espiritual de la humanitat que comporta viure la religiositat més enllà de les religions, com si fos un vestit que se li ha fet massa petit.

Si seguim aquesta reflexió, l’espiritualitat no l’hauríem d’entendre, únicament, com una resposta a una crisi de les religions, sinó que l’hauríem d’emmarcar en un temps de crisi global sistèmica que ha de comportar, i ja ho estem veient, una nova manera de posicionar-se en el món,  de relacionar-se amb la terra, entre les persones i amb el propi ésser. I aquesta manera de posicionar-se, des d’aquesta tríada, comporta una espiritualitat que vol anar més enllà, però no només de les religions, sinó dels paràmetres pels quals es regeix el món actual.

I en aquest posicionar-se en el món d’una altra manera, és defensa el valor de ser persona per damunt del materialisme i de la cultura del fer i del tenir. És a dir:  “tenir menys per tenir-se més”. Això comporta un compromís per millorar el món des del dia a dia, que és un compromís a nivell global perquè es considera que tot està interconnectat. I aquest compromís comporta la responsabilitat de cada un de ser protagonista de la seva vida, de no deixar les pròpies decisions als altres, d’implicar-se, de no fer el que toca, o el que s’ha fet sempre, sinó allò que hom creu que ha de fer.

I una altra qualitat que engloba tota la resta: l’amor: cap un mateix, cap els altres, cap el cosmos/Déu, i cap a la terra que on vivim.

Laia de Ahumada és escriptora

by

Espirituales sin religión, de Laia de Ahumada

Coberta Espirituals

«Espirituales sin religión» es un libro de entrevistas a personas que viven su espiritualidad al margen, o en la frontera, de la religión; que le dedican un tiempo, la tienen verbalizada y, sobre todo, encarnada, es decir que practican la acción y la contemplación.

Este título tan contundente necesita una explicación, o mejor dicho una definición, para saber de qué y de quién estamos hablando.
Las personas «espirituales» entrevistadas en este libro son aquellas que, al margen o en la frontera de la religión, encuentran otros caminos para trascender, para maravillarse y encarnarse: la naturaleza, el silencio, el compromiso, el arte, la ciencia, la cultura, el conocimiento…
En este libro, «religión» es sinónimo de institución religiosa y de formas religiosas: dogmas y creencias.

Pueden parecer unas definiciones demasiado simples, pero son las que vive un grupo cada vez más numeroso de personas, emergente y significativo.

Este interés por la espiritualidad, en un momento en que el fenómeno religioso parece estar en crisis, nos muestra que, a pesar de las religiones, seguimos siendo homo religiosus. De ahí la dificultad de contraponer las palabras espiritual/religioso, porque de hecho no las separa más que la voluntad que expresa la espiritualidad de desmarcarse del ser religioso de la religión, porque no se reconoce, porque no la necesita, y es por ello que busca una nomenclatura que no la etiquete.

¿Es posible una espiritualidad sin religión?

Este libro nace de la necesidad de responder a esta pregunta que hace tiempo que aparece en debates de pensadores. De la necesidad de saber hasta qué punto todo lo que plantean ya se está viviendo y de qué manera. De saber, también, si estamos ante una crisis pasajera de las religiones o bien nos encontramos ante una evolución espiritual de la humanidad que conlleva vivir la religiosidad más allá de las religiones, como si fuera un traje que se ha hecho demasiado pequeño.

Si seguimos esta reflexión, la espiritualidad no la deberíamos entender, únicamente, como una respuesta a una crisis de las religiones, sino que la deberíamos enmarcar en un tiempo de crisis global sistémica que debe comportar, y ya lo estamos viendo, una nueva manera de posicionarse en el mundo, de relacionarse con la tierra, entre las personas y con el propio ser. Y esta manera de posicionarse, desde esta tríada, se afianza en una espiritualidad que quiere ir más allá, pero no sólo de las religiones, sino de los parámetros por los que se rige el mundo actual.

Y en este posicionarse en el mundo de otra manera, se defiende el valor de ser persona por encima del materialismo y de la cultura del hacer y del tener. Es decir: “tener menos para tenerse más”. Esto supone un compromiso para mejorar el mundo desde el día a día, que es un compromiso a nivel global porque se considera que todo está interconectado. Y de este compromiso deriva la responsabilidad de cada uno de ser protagonista de su vida, de no dejar las propias decisiones a los demás, de implicarse, de no hacer lo que toca, o lo que se ha hecho siempre, sino lo que se cree en conciencia que se tiene que hacer.

Y otra cualidad: el amor, que engloba todas lo demás: amor hacia uno mismo, hacia los demás, hacia el cosmos/Dios y hacia la tierra donde vivimos.

Laia de Ahumada es escritora