Indagació [II] Qui sóc jo?

FullSizeRender (1)

Mirador d’Urueña (Valladolid) Foto: Camí Endins

Si indagar és investigar sobre alguna cosa que està oculta, haurem de ser com els exploradors, als que els guia l’anhel de descobrir coses fins aleshores desconegudes. Van a la recerca d’alguna cosa que creuen que existeix, que està oculta i volen treure-ho a la llum. A mesura que avancen van deixant allò conegut perquè els guia descobrir el que està més enllà. Per això el seu progrés l’orienta allò que no és; el camí de l’explorador està marcat pels “no”, perquè a mesura que avancen aniran descartant, i deixant enrere allò ja conegut.

Aquesta actitud de l’explorador s’assembla a l’exercici d’indagar, però per a aquest exercici no cal moure’s ni caminar fora d’un mateix, al contrari, cal deixar-se guiar pel nostre anhel, que ens porta al nostre centre.

El punt de partida és la pregunta qui sóc jo? És la pregunta per l’Ésser, per la Natura Primordial, pel més central d’un mateix. Totes les altres preguntes es deriven d’aquesta. I tenim l’experiència que aquesta pregunta, més o menys manifesta, sorgeix en els moments de confusió, en què sembla que tot perd sentit, en els quals un ja ha esgotat les vies per explicar-se les coses que li passen.

Per a la nostra ment analítica això és un embolic irresoluble i fuig del que considera confusió, intentant respondre per omplir el buit mental. I comença a respondre amb avidesa i rapidesa, acudint a allò extern: sóc fill de, pare de, la meva professió és, sóc d’aquesta manera o de l’altra, estic d’acord amb i en desacord amb, perquè jo sóc així. I ens enganyem creient que ens donem una resposta perquè creiem que d’aquesta manera ens identifiquem i ja sabem qui som i els altres també ho saben. Però qualsevol resposta només seria, i només pot ser, una opinió, una idea o un altre concepte … i estaríem en el punt de partida.

Havíem dit que aquesta pregunta no és per a la nostra ment analítica. La resposta ve d’obrir camí a la ment intuïtiva, que és la més assenyada. La resposta és “no ho sé” i justament en aquest “no ho sé” hi ha la certesa que la pregunta és la resposta: Jo sóc alguna cosa, em percebo que existeixo, que sóc. És la intuïció més clara que tinc de mi mateix. És, a més, immediata; ningú ens ho ha ensenyat: em sento existint. És a dir, la pregunta què sóc? no es respon; es viu; perquè ja som; o millor, ens viu a nosaltres, perquè som això que intuïm.

Situar-se en la pregunta-resposta “jo sóc” suposa estar en el moment present, sense aferrar-se a cap intenció, sense deixar-se portar pel pensament d’estar fent alguna cosa especial. És estar internament aquietat i veure passar els pensaments sense aferrar-se a ells.

Requereix una mica de disciplina i atenció. És quedar-se quiet i assistir a l’enorme joc de la ment, carregada de pensaments, emocions, sentiments, records, creences, i anar rebutjant tot el que apareix, perquè tot allò que puguem definir o posar nom és una cosa que nosaltres mateixos fem; és producte de la nostra ment. No són les creences, ni les idees que ens formem, ni les imatges, ni els records, ni tan sols el cos. No sóc ni els sentiments, ni les emocions, ni els pensaments. Tot això passa, tot això ho fabriquem nosaltres, tot això succeeix, però no sóc jo.

La indagació cap a “què sóc jo?” és un continu anar traient capes i capes. Hem d’observar i anar dient això no és, quan vingui un intent de definició; això no és, quan vingui una explicació en forma de record; això no és, quan aparegui la teoria apresa. Res d’això sóc, Què sóc? Allò que observa, allò que és testimoni, allò que veu… Allò que no pot ser trobat objectivament. Sóc allò on succeeix tot això. És com la pantalla de cinema, on es projecten milers d’imatges, on succeeixen moltes coses, però ella és testimoni del que succeeix, sense ella no hi hauria projecció, però no es crema quan hi ha un incendi ni s’inunda quan hi ha una tempesta.

Contràriament al que estem acostumats, descobrirem que el “jo sóc”, el si mateix, la naturalesa primordial que sóc no té forma, és una intuïció sorgint des de dins, sense forma i com buit. Si se li troba alguna forma és merament un pensament. És el Silenci, on no arriben les paraules ni les formes.

Hilario Ibáñez (Camí Endins)

Indagación [II] ¿Quién soy yo?

FullSizeRender (1)

Mirador de Urueña (Valladolid) Foto: Camí Endins

Si indagar es investigar sobre algo que está oculto, deberemos ser como los exploradores, a los que guía el anhelo de descubrir cosas hasta entonces desconocidas. Van en busca de algo que creen que existe, que está oculto y quieren sacarlo a la luz. A medida que avanzan van dejando lo conocido porque les guía descubrir lo que está más allá, por eso su avance lo orienta lo que no es; el camino del explorador está marcado por los “noes”, porque a medida que avanzan irán descartando, y dejando atrás lo ya conocido.

Esta actitud del explorador se parece al ejercicio de indagar, pero para este ejercicio no hay que moverse ni caminar fuera de uno mismo, al contrario, hay que dejarse guiar por nuestro anhelo, que nos lleva a nuestro centro.

El punto de partida es la pregunta ¿qué soy yo? Es la pregunta por el Ser, por la Naturaleza Primordial, por lo más central de uno mismo. Todas las demás preguntas se derivan de ésta. Y tenemos la experiencia de que esta pregunta, más o menos manifiesta, surge en los momentos de confusión, en los que parece que todo pierde sentido, en los que ya uno ha agotado las vías para explicarse las cosas que le pasan.

Para nuestra mente analítica esto es un lío irresoluble y huye de lo que considera confusión, intentando responder para llenar el vacío mental. Y empieza a responder con avidez y premura, acudiendo a lo externo: soy hijo de, padre de, mi profesión es, soy de esta manera o de la otra, estoy de acuerdo con y en desacuerdo con, porque yo soy así. Y nos engañamos creyendo que nos damos una respuesta porque creemos que de ese modo nos identificamos y ya sabemos y saben los demás quiénes somos. Pero cualquier respuesta sólo sería, y sólo puede ser, una opinión, una idea u otro concepto…y estaríamos en el punto de partida.

Habíamos dicho que esta pregunta no es para nuestra mente analítica. La respuesta viene de abrir camino a la mente intuitiva, que es la más sensata. La respuesta es “no lo sé” y justamente en este “no lo sé” está la certeza de que la pregunta es la respuesta: Yo soy algo, me percibo que existo, que soy. Es la intuición más clara que tengo de mí mismo. Es, además, inmediata; nadie nos lo ha enseñado: me siento existiendo. Es decir, la pregunta ¿qué soy? no se responde; se vive; porque ya somos; o mejor, nos vive a nosotros, porque somos eso que intuimos.

Situarse en la pregunta-respuesta “yo soy” supone estar en el momento presente, sin aferrarse a ninguna intención, sin dejarse llevar por el pensamiento de estar haciendo algo especial. Es estar internamente aquietado y ver pasar los pensamientos sin aferrarte a ellos.

Requiere un poco de disciplina y atención. Es quedarse quieto y asistir al enorme juego de la mente, cargada de pensamientos, emociones, sentimientos, recuerdos, creencias, e ir desechando todo lo que aparece, porque todo aquello que podamos definir o poner nombre es algo que nosotros mismos hacemos; es producto de nuestra mente. No son las creencias, ni las ideas que nos formamos, ni las imágenes, ni los recuerdos, ni siquiera el cuerpo. No soy ni los sentimientos, ni las emociones, ni los pensamientos. Todo eso ocurre, todo eso lo fabricamos nosotros, todo eso sucede, pero no soy yo.

La indagación hacia “¿qué soy yo?” es un continuo ir quitando capas y capas, hemos de observar e ir diciendo esto no es, cuando venga un intento de definición; esto no es, cuando venga una explicación en forma de recuerdo; esto no es, cuando aparezca la teoría aprendida. Nada de eso soy ¿Qué soy? Aquello que observa, aquello que es testigo, aquello que ve… Aquello que no puede ser hallado objetivamente. Soy aquello donde sucede todo eso. Es como la pantalla de cine, donde se proyectan miles de imágenes, donde suceden muchas cosas, pero ella es testigo de lo que sucede, sin ella no habría proyección, pero no se quema cuando hay un incendio ni se inunda cuando hay una tempestad.

Contrariamente a lo que estamos acostumbrados, descubriremos que el “yo soy”, el sí mismo, la naturaleza primordial que soy no tiene forma, es una intuición surgiendo desde dentro, sin forma y como vacío. Si se le encuentra alguna forma es meramente un pensamiento. Es el Silencio, donde no llegan las palabras ni las formas.

Hilario Ibáñez