Si estem en repòs reclamem l’aire, més o menys, tretze vegades per minut. Si estem pujant una pujada el ritme s’accelera; si estem alterats per nerviosisme, la respiració també canvia. Si estem enfadats la respiració és curta i molt agitada. A un estat físic correspon una freqüència i intensitat de la respiració, però també a un estat d’ànim li correspon un ritme de respiració.

Una respiració tranquil·la correspon a una ment tranquil·la; una respiració ansiosa correspon a una ment ansiosa; una respiració agitada, correspon a una ment agitada. La bona notícia és que des de la respiració podem calmar la ment, i a la inversa, des de la ment podem dominar el ritme de la respiració. Es pot afirmar, doncs, que la nostra respiració és la nostra ment i la nostra ment és la nostra respiració. Però no som conscients.

Experimentem sovint que la ment ens porta on no hi volem anar: pensaments, records, emocions, fantasies van i vénen sense el més mínim control. La ment és un òrgan reflex, que no pot estar sense produir judicis, valoracions, associacions, comparacions, somnis a un ritme vertiginós, on es confonen els uns amb les altres.

Per ser conscients del que pensem i sentim i si volem viure amb certa pau, hem d’alentir la ment. Alentir no significa deixar en blanc o aturar-la, perquè és impossible, però sí que podem aquietar-la i treure moltes escombraries mental i molt patiment.

Per a això, hem de fer exercicis de control. Un exercici molt important, que recomanen totes les escoles de meditació i totes les tradicions d’espiritualitat és ser conscient de la respiració. Primer perquè la respiració ens situa en el present i no deixem que la ment viatgi constantment al passat o al futur, traient de la realitat; no podem respirar ni el futur ni en el passat: només podem respirar en el present. En l’instant d’ara.
Centrar-nos en la respiració ens ajuda a descobrir la nostra ment i les seves tendències. En calmar la ment sorgeixen altres estats més intuïtius, més espontanis, impossibles d’experimentar amb el cap ple de pensaments, anhels i distraccions.

Centrar-se en la respiració fa possible que ens connectem amb el nostre ésser interior, que adaptem el nostre ritme al ritme natural i això ens amplia enormement l’espai, com que s’eixampla l’ànima i hi ha una espècie de connexió amb tot. És l’avantsala de la meditació.
Així que podem dir que respirar, a més de ser el que ens manté vius, serveix per connectar-nos, per centrar-nos, per buscar l’equilibri, per estar en pau.

Si fem algun exercici de, per exemple, comptar les respiracions que fem en un minut i després ens donem un temps per fer-les més conscients i perllongades, veurem que la ment s’aquieta, que el cos es relaxa i que s’adquireix una sensació de tranquil·litat . És a dir, possibilita harmonitzar la vida corporal amb la mental, l’emocional i l’espiritual.

No serà fàcil, perquè la ment es resistirà a perdre el domini, i per això cal entrenar-se i deixar anar els pensaments i no deixar-se arrossegar per ells, però si insistim, veurem que centrar-se en la respiració és saludable. Si tens alguna tensió, respira. Si estàs emocionalment alterat, respira; canvia el ritme de la respiració i fes-ho conscient i tot s’anirà calmant.

La respiració que habitualment fem és la toràcica, és a dir inflem el tòrax alhora que introduïm l’aire, i l’expulsem ràpidament; és la respiració que podem anomenar espontània, que no és una respiració profunda. Fer una respiració completa suposa fer conscientment, respectant un ritme determinat. Una mostra de respiració conscient és la fa conscient tant la inspiració com l’expiració.

La inspiració, l’entrada d’aire als pulmons s’ha de realitzar de manera continuada, sense parar, lentament, en un fluxe d’aire suau i fàcil, fins a omplir els pulmons. Una inspiració profunda té tres moments: primer omplim la part més profunda de manera que la panxa surt cap a fora empesa pel diafragma. Una vegada hem inflat la panxa, omplim el tòrax (la part mitjana del tronc). I un cop omplert el tòrax, omplim la part clavicular o superior.

L’expiració també es realitza en tres fases contínues, però en sentit invers. És a dir, primer alliberem l’aire de la part superior, després del tòrax i finalment del budell, deixant anar l’aire lentament i de forma continuada, intentant buidar els pulmons, perquè d’aquesta manera podem omplir d’aire renovat novament.

Podem provar a fer una sèrie de deu respiracions completes, a veure què passa.

Hilario Ibáñez [Camí Endins]