«Un dia, un savi va preguntar als seus deixebles: – per què la gent es crida quan estan enfadades? Els deixebles van pensar uns moments.
Perquè perdem la calma va dir un. Per això cridem. Perquè volem tenir sempre la raó -va argumentar altre-. Sí, i perquè ens molesta quan ens contradiuen -Va saltar un tercer-.
Però … Per què cridar quan l’altra persona està al teu costat? Va preguntar novament el savi. No és possible parlar en veu baixa? Per què crides a una persona que tens al costat quan estàs enfadat?
Els homes van donar algunes altres respostes, però cap d’elles contestava la pregunta del savi. Finalment, ell va explicar: Quan dues persones estan enfadades, els seus cors s’allunyen molt. Per cobrir aquesta distància han de cridar, per poder escoltar-se, encara que estiguin un al costat de l’altre. Així, com més enfadats estiguin, més fort hauran de cridar per poder-se escoltar a través d’aquesta gran distància que hi ha entre els dos cors.
Després el savi va afegir: I què passa quan dues persones s’estimen? Ells no criden sinó que es parlen suaument. I això per què és? Evidentment, perquè els seus cors estan molt a prop. La distància entre ells és molt petita.
I va continuar: I que passa quan s’estimen més encara? No parlen, només xiuxiuegen i el seu amor es torna més proper. Finalment no necessiten ni tan sols xiuxiuejar, només es miren i això és tot. Així és com estan de prop dues persones quan s’estimen.
Per finalitzar, el savi va aconsellar: Quan discutiu, no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us distanciïn més, perquès sinó arribarà un dia que la distància entre els vostres cors serà tan gran que no trobaran mai més el camí de retorn».
Fàbula Hindú