Per què les persones es criden quan estan enfadades?

Fire

Foto reutilitzable

Camí Endins imatge

«Un dia, un savi va preguntar als seus deixebles: – per què la gent es crida quan estan enfadades? Els deixebles van pensar uns moments.

Perquè perdem la calma va dir un. Per això cridem. Perquè volem tenir sempre la raó -va argumentar altre-. Sí, i perquè ens molesta quan ens contradiuen -Va saltar un tercer-.

Però … Per què cridar quan l’altra persona està al teu costat? Va preguntar novament el savi. No és possible parlar en veu baixa? Per què crides a una persona que tens al costat quan estàs enfadat?

Els homes van donar algunes altres respostes, però cap d’elles contestava la pregunta del savi. Finalment, ell va explicar: Quan dues persones estan enfadades, els seus cors s’allunyen molt. Per cobrir aquesta distància han de cridar, per poder escoltar-se, encara que estiguin un al costat de l’altre. Així, com més enfadats estiguin, més fort hauran de cridar per poder-se escoltar a través d’aquesta gran distància que hi ha entre els dos cors.

Després el savi va afegir: I què passa quan dues persones s’estimen? Ells no criden sinó que es parlen suaument. I això per què és? Evidentment, perquè els seus cors estan molt a prop. La distància entre ells és molt petita.

I va continuar: I que passa quan s’estimen més encara? No parlen, només xiuxiuegen i el seu amor es torna més proper. Finalment no necessiten ni tan sols xiuxiuejar, només es miren i això és tot. Així és com estan de prop dues persones quan s’estimen.

Per finalitzar, el savi va aconsellar: Quan discutiu, no deixeu que els vostres cors s’allunyin, no digueu paraules que us distanciïn més, perquès sinó arribarà un dia que la distància entre els vostres cors serà tan gran que no trobaran mai més el camí de retorn».

Fàbula Hindú

La tassa buida

3870486096_4032f06da2_zCamí Endins imatge

Segons una vella llegenda, un famós guerrer, va de visita a la casa d’un mestre Zen.

En arribar es presenta a aquest, explicant-li de tots els títols i aprenentatges que ha obtingut en anys de sacrificats i llargs estudis.  Després de tan sensata presentació, li explica que ha  vingut a veure-ho perquè li ensenyi els secrets del coneixement Zen.

Per tota resposta el mestre es limita a convidar-lo a seure i oferir-li una tassa de te. Aparentment distret, sense donar mostres de més preocupació, el mestre aboca te a la tassa del guerrer, i continua abocant te encara després que la tassa és plena. Consternat, el guerrer li adverteix al mestre que la tassa  ja està plena, i que el te s’escorre per la taula.

El mestre li respon amb tranquil·litat: “Exactament senyor. Vostè ja ve amb la tassa plena. Com podria vostè aprendre alguna cosa?

Davant l’expressió incrèdula del guerrer el mestre va emfatitzar:”Tret que la seva tassa estigui buida, no podrà aprendre res “

Fàbula anònima

Cosmonautes versus Psiconautes

«La felicitat tampoc és un estat d’exaltació que cal perpetuar sigui com sigui, sinó l’eliminació de toxines mentals com l’odi i l’obsessió, que enverinen literalment la ment.»
Matthieu Ricard

El-universo-ha-dejado-de-crear-estrellas-1

Foto reutilitzable

Diu una llegenda hindú, que en la nit dels temps, un concili de déus es va reunir per debatre on amagarien el major tresor que podria aspirar trobar l’home. Aquest tresor era la seva divinitat: la seva font de saviesa i felicitat.

– L’amagarem a la muntanya més alta, l’Himalaia – va dir un.
– No -va respondre el més savi d’ells-. L’home seria capaç de trobar el tresor allà a dalt.
– Llavors l’amagarem a la més profunda gruta de l’oceà -va dir un altre.
– No -va tornar a replicar el més savi d’ells-. Això no serà un obstacle per a l’home, que algun dia arribarà a dominar tots els confins del mar.
– Llavors l’amagarem en algun remot planeta, a anys llum de la Terra; aquí li resultarà impossible trobar-lo.
– No -va tornar a replicar el savi-. L’ésser humà desenvoluparà la tecnologia suficient com per conquerir l’univers sencer.
– Llavors, on ho amagarem? -van preguntar diversos déus, desconcertats.
– En l’únic lloc en el qual no se li ocorrerà buscar -va dir el savi déu.
– On és això?
– A l’interior d’ells mateixos.

Per a reflexionar-hi….
Deixem de ser cosmonautes i siguem una mica més psiconautes.
Aquest relat ens situa davant d’una cosa que és una gran veritat i una experiència molt quotidiana.
L’ésser humà viu de cara a fora. Posa la seva identitat en coses visibles, tangibles, mesurables. D’aquesta manera s’identifica amb ell mateix en la mesura que les coses li identifiquen: el vestit, el cotxe, la casa, les joies … tenen el poder màgic de dir-nos qui som i de dir qui som davant dels altres, que a la fi és el que ens importa. Donem un poder màgic a les coses.
El món extern, sembla que és el món de la conquesta. S’ha de descobrir què hi ha fora; s’intenta atrapar, perquè així en un procés d’apropiació, ens identifiquem de manera que posseïm i no pel que som.
La conquesta de l’espai és per descobrir d’on venim i així rebre respostes, que ens donin el sentit de què som. L’ésser humà és capaç d’investigar més enllà de sí mateix, a distàncies estratosfèriques, però no és capaç de mirar cap a sí mateix.
Per què no tornem la mirada a l’interior? Per què no considerem que la nostra veritat no és la que construïm amb els nostres pensaments i anàlisi, sinó que és dins nostre, amagada després d’una gran muralla que assenyala el territori del desconegut, d’allò que ens fa por, allò que realment no volem remoure?
I darrere d’aquesta muralla hi ha la llum, la veritable felicitat. L’estat on resideix la veritat. El lloc del silenci i la plenitud.

Hilario Ibáñez [Camí Endins]

Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal

unnamedEls passats 21 i 22 de novembre part de l’equip de Camí Endins va poder assistir a les conferències que es varen fer a Saragossa en el marc del IV Fòrum d’Espiritualitat Aletheia. El títol d’aquestes jornades era ‘Viure la UNITAT que som. Camí de la Fraternitat Universal’. Viure la unitat que som, més enllà de tota forma, fent-nos conscients que totes som u, que som part d’un mateix oceà.

Prendre consciència d’aquesta realitat no ens és gens fàcil, ja que ens demana viure la vida des d’un altre pla totalment nou, el de l’atenció, i deixar en segon terme el pla mental, amb el que ens identifiquem constantment, tal i com va assenyalar Enrique Martínez Lozano en la seva xerrada. I com fer-ho possible? En paraules de Rafael Redondo, un dels altres ponents del fòrum, per poder fer experiència de l’ésser només cal una cosa: apartar el nostre ego del mig perquè Allò que realment som s’expressi…

Varen ser moltes les frases dites per cadascun dels ponents que varen intervenir i cadascuna d’elles és prou profunda perquè puguin ser meditades. Aquí només apuntem algunes ja que fer un resum exhaustiu seria massa llarg.

Rafael Redondo va parlar de certesa de l’experiència de l’ésser i que aquesta és patrimoni de la humanitat, ja que no està reservada a només unes quantes persones ‘escollides’. Defensà que el veritable sentit de les nostres vides està en la fusió amb l’Ésser. Des d’aquesta certesa, llegí la depressió com la nostàlgia de l’Ésser. Per això, digué que només sanem quan ens permetem retornar a la veritable unitat que ja som. Per tant, ens convidà a endinsar-nos i contactar amb les nostres pors, per tal de poder-nos-en alliberar i així adonar-nos que estem plens de vida.

Per la seva banda, Gisela Zúñiga va parlar des de la seva fonda experiència. Gairebé es podria dir que la seva vida és tot un signe d’experiència. Potser per això va defensar que no tenim experiència, sinó que som experiència. En aquest marc aconsellà deixar-se guiar per la intuïció més que per l’intel·lecte, ja que la autenticitat de la vida – ens deia – es troba en la manera en què es viu. Alhora ens recomanà no jutjar res, alliberar-nos d’imatges pre-concebudes i adonar-nos que ja tenim tot allò que necessitem, que tot està bé com està, ja que la nostra identitat és la totalitat que som.

L’ Enrique Martínez Lozano va exposar la necessitat de deixar anar tota identificació amb la ment per poder ser consciència d’Ésser. És a dir, ens va convidar a entrar en un nou nivell de consciència, que és un nou model no-dual que ell anomena d’atenció. Aquest nou nivell suposa passar d’un nivell mental (que és el que tenim integrat) al nou model de la consciència que som. No pensar és tenir la ment oberta per percebre allò que no pot ser percebut per la ment. Aquest salt ens permetrà descobrir el secret de la vida que – segons va dir – es troba en viure la consciència d’Ésser, que és la nostra identitat compartida i que mai no canvia. Mai no podrem saber qui som pensant, sinó sent-ho. Com podem creure que la nostra identitat – que no cap a l’univers – es pot identificar amb els pensaments? La ignorància – rematà – consisteix en no saber que no saps. O dit d’una altra manera, la saviesa rau en treure pensaments i posar atenció i consciència. “Si augmenta l’atenció baixa el pensament; si augmenta el pensament baixa l’atenció”.

Per la seva banda, Fidel Delgado ens va obsequiar amb una xerrada molt vivencial i gràfica. Ens va mostrar que som Llum abans que la llum es dipersés en milions de llums petites. També que som molt més que el nostre jo petit amb el que ens identifiquem. Per visualitzar-ho ens va regalar un guant que ens vàrem posar a una mà: cadascun dels dits representava els nostres egos: el cos, les emocions, la ment… A partir del que ens va anar dient va facilitar que redescobríssim que en realitat Som consciència (la mà que acull el guant) molt abans d’haver set qualsevol d’aquestes formes amb les que ara ens identifiquem. També que depèn només de nosaltres desidentificar-nos-hi (treure’ns el guant) per adonar-nos del que realment Som.

Per últim, Vicente Merlo ens va parlar de la necessitat de dur a terme una triple transformació: l’anímica – per fer experiència del nostre fons espiritual –; l’espiritual – que ens ajuda a obrir-nos a camps energètics superiors per transcendir el nostre ego – i la supramental – per despertar a una nova consciència no dual que ell anomenà intel·ligència amorosa creativa.

El viatge a Zaragoza ens anima a continuar caminant ben endins, seguint aquella primera intuïció, sabent que hi ha molta altra gent que també està fent aquest camí juntament amb nosaltres.